Un dolç matí a Sant Pere

Els dies previs a l’esperada jornada de l’1 de maig a Roma no feien preveure el que finalment passà: una gran multitud col.lapsà la plaça de Sant Pere, via de la Conciliazione i carrers i places adjacents. La multitud aparegué i desaparegué com una gran onada, una ventada de fe i d’emocions que recordava els moments més especials del pontificat de Joan Pau II: les jornades mundials de la joventut o el seu funeral, ja sis anys enrera.

Tres idees crec que es poden extreure d’aquests dies, idees que han ressonat bastant. El moment en què es descobria el retrat de Joan Pau II fou d’una grandiosa intensitat: mentre sonava l’himne que s’ha dedicat al nou beat, a tots els presents se’ns posà la pell de gallina. Aquell rostre brillant, conegut i estimat que va aparèixer per sorpresa l’any 1978, torna ara a l’Església d’una forma diferent. Aquell profeta, home de fe, lluitador i valent pastor; un do de l’Esperit Sant per al Poble de Déu torna a nosaltres amb aquest reconeixement de la seva santedat: la seva presència, diferent però real, es notava aquests dies a Roma. L’Església de 1978 necessitava el seu optimisme i l’Església de 2011 el segueix necessitant: calen trajectòries com la seva, persones que es facin transparents a Déu amb la seva vida sencera. El nostre món necessita la mediació –també alegre i moderna- dels sants.

Joan Pau-II va conduïr l’Església vers el segle XXI; és el primer sant mort en aquest segle, però era un home profundament del segle passat, marcat per molts esdeveniments que afectaren el seu país i la seva trajectòria personal. La seva beatificació, això es va dir a la vetlla prèvia, no és un retorn al passat, no és nostàlgia. Això pensava jo veient molts joves pels carrers, alguns de la peregrinació organitzada per la meva diòcesi de Vic. Els qui ara tenen la majoria d’edat, només tenien 12 anys quan va morir Joan Pau-II. La caiguda del mur de Berlin els sona a ‘xino’. El temps passa ràpid i amb ells els reptes de cada època: ni la situació de l’Església al 2005 és la de 2011, ni nosaltres som els mateixos.

Molts d’ells, però, quedaven hipnotitzats davant les imatges antigues de Joan Pau-II que oferien les pantalles distribuides per la ciutat. Davant del que ens toca viure, pensava, tant de bò sapiguem afrontar els reptes d’avui i les dificultats com ell ho va fer. Crec que posà les bases per una recuperació d’una Església en números vermells. No tornem al passat però la seva obra, la seva petjada, és molt present entre nosaltres; la jornada mundial de la joventut que viurem aquest estiu n’és un exemple…¿seria possible sense l’impuls que li donà el Papa difunt?. Joan Pau-II ens ensenya que necessita realment el Poble de Déu ara i sempre dels seus pastors: no necessita ni estrategues, ni estadistes, ni buròcrates (sense restar importància a tot això); necessita, sobretot, pastors sants, que mostrin amb la seva vida i paraules el rostre humà de Déu a tothom. Així ho féu i per això ha estat beatificat.

Una última cosa referent al seu successor Benet XVI. Significativa la seva insistència en les seves paraules en l’homilia en la defensa del Vaticà-II i en vincular a Joan Pau-II al concili. Ni el Papa difunt va ‘espatllar’ el concili, ni el concili és quelcom a posar en l’armari dels records com si no hagués passat; i hom podrà identificar aquí dues maneres d’interpretar les coses ben definides. Però més enllà de tot això, vaig veure diumenge a Benet XVI feliç, molt feliç. Ell mateix –contràriament al seu estil- va buscar els aplaudiments a l’inici de l’homilia alçant la veu amb força. També nosaltres estem feliços d’un matí tant dolç a Sant Pere i del cor només ens surt donar les gràcies.

(article publicat a Catalunya Cristiana el 8 de maig de 2011)