lunes, 3 de junio de 2013

Un debat que torna


La proposta de nova llei de l’avortament que promou el ministre Ruiz Gallardón ha tornat a encendre el debat sobre aquest espinós assumpte, una discussió a vegades desagradable perquè s’hi barregen diverses dimensions que requereixen un llenguatge ben divers: la moralitat d’un fet, la seva regulació legal i el drama d’una concreta situació existencial.
Un punt molt clar és que els defensors de la vida no podem aprovar cap llei que reguli l’avortament. I això en un context d’espera sobre en que consistirà la nova regulació (el ministre ha estat bastant ambigu i contradictori en les seves intencions) i de declaracions que treuen a la superfície opinions nefastes que prefereixo no dir a que em recorden. Tres personatges prou coneguts –Rosa Regás, Arcadi Espada i Oscar Puente- no han estalviat desqualificatius envers les persones amb discapacitat: els han titllat literalment de “monstres”, “fills deformes” i “nens tontos”, fent una clara apologia de l’aniquilació. Ja han rebut la corresponent denúncia que no sabem on acabarà.
Un dels arguments més utilitzats és el dret de la dona sobre el propi cos, com si un embrió fos un pulmó o un fetge. Però més enllà d’això i sobre els pretesos drets de la dona que passen per sobre de la vida dels altres, a vegades la mateixa realitat s’encarrega de negar la premisa major.
L’ideal pro-choice (dret a decidir) per sobre de tot, defensa com una conquesta feminista que la dona pugui avortar sense donar cap tipus de justificació. El problema és ¿què passa quan aquest dret s’utilitza per eliminar un fetus precisament perquè es dona?. El tema va ser difós l’any passat per el Daily Telegraph: al Regne Unit cada cop és més comú per raons socials i culturals l’avortament per raó de sexes: és a dir, es desitja l’avortament perquè el fetus és femení. El tema ha traspassat fronteres, i en una investigació al Canadà s’ha descobert que així com a la mitjana del país neixen 105 nens per cada 100 nenes, entre les minores xineses, coreanes i vietnamites la proporció és de 139 nens per cada 100 nenes, i entre la minoria india és de 190 nens per cada 100 nenes. Tornant a Europa, a Suècia ja està autoritzat des de 2009, l’avortament per raó de sexe, per tant la moda en alguns països occidentals –que normalment qualifiquem de ‘democràcies més avançades’- ja s’està escampant més enllà de les minories d’immigrants: són moltes les famílies que practiquen el que anomenen “equilibri familiar”, parelles que ja tenen una nena i ara volen un nen, o viceversa.
L’exemple no és baladí i ens ajuda a apuntar cap al nucli de la qüestió: si el feminisme radical rebutja la no discriminació de la dona en la societat, i seguís amb la mateixa lògica, ¿per què un fetus femení té més dret a viure que un fetus amb síndrome de down?. Però no segueixen amb la mateixa lògica, demostrant que el dret de la dona no és la qüestió. Les feministes canadenques ja han respost que el dret a decidir de la dona està per sobre de les raons que la portin a avortar, encara que no hi estiguin d’acord. En conclusió la qüestió no és la no discriminació de la dona ni cap altre argument feminista: és el dret a matar pur i dur. I aquest és el cor del debat: el dret a la vida front al dret a matar, el dret decisional d’un subjecte front al dret a l’existència d’un altre subjecte. I em sembla que cap dret decisional pot arribar fins a eliminar el dret a l’existència: aquest és el punt clau, sense disfresses de fals feminisme.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de maig de 2013

La propuesta de nueva ley del aborto que promueve el ministro Ruiz Gallardón ha vuelto a encender el debate sobre este espinoso asunto, una discusión a veces desagradable porque se mezclan varias dimensiones que requieren un lenguaje bien diverso: la moralidad de un hecho, su regulación legal y el drama de una concreta situación existencial.
Un punto muy claro es que los defensores de la vida no podemos aprobar ninguna ley que regule el aborto. Y esto en un contexto de espera sobre en que consistirá la nueva regulación (el ministro ha sido bastante ambiguo y contradictorio en sus intenciones) y de declaraciones que sacan a la superficie opiniones nefastas que prefiero no decir a que me recuerdan. Tres personajes lo suficiente conocidos –Rosa Regás, Arcadi Espada y Oscar Puente- no han ahorrado descalificaciones hacia las personas con discapacidad: los han tildado literalmente de “monstruos”, “hijos deformes” y niños “tontos”, haciendo una clara apología de la aniquilación. Ya han recibido la correspondiente denuncia que no sabemos dónde acabará.
Uno de los argumentos más utilizados es el derecho de la mujer sobre el propio cuerpo, como si un embrión fuese un pulmón o un hígado. Pero más allá de esto y sobre los pretendidos derechos de la mujer que pasan por encima de la vida de los otros, a veces la misma realidad se encarga de negar la premisa mayor.
El ideal pro-choice (derecho a decidir) por encima de todo, defiende como una conquista feminista que la mujer pueda abortar sin dar ningún tipo de justificación. El problema es ¿qué pasa cuando este derecho se utiliza por eliminar un feto precisamente porque es mujer?. El tema fue difundido el año pasado por el Daily Telegraph: en el Reino Unido cada vez es más común por razones sociales y culturales el aborto por razón de sexo: es decir, se desea el aborto porque el feto es femenino. El tema ha traspasado fronteras, y en una investigación en el Canadá se ha descubierto que así como por media en el país nacen 105 niños por cada 100 niñas, entre las minorías chinas, coreanas y vietnamitas la proporción es de 139 niños por cada 100 niñas, y entre la minoría india es de 190 niños por cada 100 niñas. Volviendo a Europa, en Suecia ya está autorizado desde 2009, el aborto por razón de sexo, por lo tanto la moda en algunos países occidentales –que normalmente calificamos de democracias ‘más adelantadas’- ya va más allá de las minorías de inmigrantes: son muchas las familias que practican el que denominan “equilibrio familiar”, parejas que ya tienen una niña y ahora quieren un niño, o viceversa.
El ejemplo no es baladí y nos ayuda a apuntar cabeza al núcleo de la cuestión: si el feminismo radical rechaza la no discriminación de la mujer en la sociedad, y siguiésemos con la misma lógica, ¿por qué un feto femenino tiene más derecho a vivir que un feto con síndrome de down?. Pero no siguen con la misma lógica, demostrando que el derecho de la mujer no es la cuestión. Las feministas canadienses ya han respondido que el derecho a decidir de la mujer está por encima de las razones que la llevan a abortar, aunque no estén de acuerdo. En conclusión la cuestión no es la no discriminación de la mujer ni cabeza otro argumento feminista: es el derecho a matar puro y duro. Y este es el corazón del debate: el derecho a la vida frente al derecho a matar, el derecho decisional de un sujeto frente al derecho a la existencia de otro sujeto. Y me parece que ningún derecho decisional puede llegar hasta eliminar el derecho a la existencia: este es el punto clave, sin disfraces de falso feminismo.