El perdó (i II)

Acabem avui la reflexió precedent sobre el perdó. El perdó autèntic implica la cancelació d’una situació crítica que ha de ser resolta, perquè l’hostilitat crònica arrelada en una memòria ressentida –assenyala Letiampa- demana de ser resolta. Hi ha tres criteris que permeten identificar la verdadera naturalesa del perdó, a diferència dels acostaments que vam fer el mes passat.
El primer és que el perdó és un adveniment, és un fet que no pot ser previst; no pot ser resultat de causes precedents, no és reproduïble ni està sota control. Com a imprevist a vegades és vist en els confins d’allò impossible. Els cristians que s’acosten freqüentment al sagrament de la confessió han de viure el perdó rebut com un verdader acte i esdeveniment, mai com un acte mecànic. Allò mecànic s’oposa a allò lliure i personal, i no hi ha res més lliure i personal que Déu mateix.
La segona característica és que el perdó verdader implica la relació amb algú, una relació entre l’ofensor i l’ofensor. Implica una relació personal; és, gairebé, un canvi de paraules; no és possible fer-ho amb un animal, una cosa, o amb un fet històric. Quan diem l’expressió “perdonar-se a un mateix”, té el sentit de la idea d’una duplicació del subjete, on un ‘jo’ present necessita perdonar un ‘altre si mateix’, que en un altre temps o en un altra situació va cometre un error que provoca ressentiment al primer i present ‘jo’.
Per últim, la tercera característica va lligada a l’etimologia de la paraula llatina donum: el perdo és un regal, és un do gratuït. Implica el regal de cancelar una ofensa però també de canviar una situació, de mirar amb altres ulls una persona, dona la possibilitat de recomençar. Canvia el qui perdona, que s’allibera del ressentiment, però també canvia el perdonat.
El perdó és un esforç sense fi, si un s’hi enfronta, i ningú es podrà extranyar si diguem que hi ha situacions, pel que fa al que ha rebut l’ofensa, que posen a l’ésser humà al límit de les seves forces. Per això, quasi sense voler vinculem la capacitat de perdó a una característica pròpiament divina: els homes som incapaços de perdonar sempre de forma pura.
A punt de viure de nou una Setmana Santa, tant de bo tinguessim una mica el cor obert per percebre a Aquell que és Amor i és Perdó, que té una capacitat de perdonar que no podem imaginar. Que posem els nostres ressentiments als seus peus i li demanem que perdoni per nosaltres allò que a nosaltres ens supera, allò que no acabem mai de passar-ne pàgina. I si davant d’aquest Amor ens sentim petits, limitats, també demanem sincerament perdó amb la seguretat de que serem perdonats en un acte lliure i gratuït. Perdó és alliberament i tots necessitem viure més lleugers.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de març de 2012


El perdón (y II)
Terminemos hoy la reflexión precedente sobre el perdón. El perdón auténtico implica la cancelación de una situación crítica que tiene que ser resuelta porqué la hostilidad crónica arraigada en una memoria resentida –señala Letiampa- pide ser resuelta. Hay tres criterios que permiten identificar la verdadera naturaleza del perdón, a diferencia de las aproximaciones que hicimos el mes pasado.
El primero es que el perdón es un acontecimiento, es un hecho que no puede ser previsto; no puede ser resultado de causas precedentes, no es reproducible y no está bajo control. Como imprevisto a veces es visto en los confines de lo imposible. Los cristianos que se acercan frecuentemente al sacramento de la confesión tienen que vivir el perdón recibido como un acto y acontecimiento verdadero, nunca como un acto mecánico. Lo mecánico se opone a lo libre y persona, y no hay nada más libre y personal que Dios mismo.
La segunda característica es que el perdón verdadero implica la relación con alguien, una relación entre el ofendido y el ofensor. Implica una relación personal; es, casi, un cambio de palabras; no es posible hacerlo con un animal, una cosa, o un hecho histórico. Cuando decimos la expresión ‘perdonarse’, tiene el sentido de la idea de una duplicación del sujeto, donde un ‘yo’ presente necesita perdonar a ‘otro sí mismo’, que en otro tiempo o situación cometió un error que provoca resentimiento al primer ‘yo’.
Por último, la tercera característica va ligada a la etimología de la palabra latina donum: el perdón es un regalo, es un don gratuito. Implica el regalo de cancelar una ofensa pero también de cambiar una situación, de mirar con otros ojos a una persona, da la posibilidad de recomenzar. Cambia el que perdona, que se libera del resentimiento, pero también cambia el perdonado.
El perdón es un esfuerzo sin fin, si uno se enfrenta a él sinceramente, y nadie se podrá extrañar si afirmamos que existen situaciones, por lo que se refiere a quien ha recibido la ofensa, que ponen al ser humano al límite de sus fuerzas. Por eso, casi sin querer vinculamos la capacidad de perdón a una característica propiamente divina: los hombres somos incapaces de perdonar siempre de forma pura.
A punto de vivir de nuevo una Semana Santa, ojala tuviésemos un poco el corazón abierto para percibir Aquel que es Amor y es Perdón, que tiene una capacidad de personar que no podemos ni imaginar. Que pongamos nuestros resentimientos a sus pies y que le roguemos que perdone por nosotros aquello que a nosotros nos supera, aquello de lo cual no acabamos nunca de pasar página. Y si delante de este Amor nos sentimos pequeños, limitados, también pidamos sinceramente perdón con la seguridad que seremos perdonados en un acto libre y gratuito. Perdón es liberación y todos necesitamos vivir más ligeros.

El vol de les orenetes, d'Antoni Talló

Xuclades, de lluny per l’oreig primaveral
deixaran les dolçes pàtries de refugi,
tot xisclant gracioses veus d’acomiat
i amb tortes volades de desfici
vola que volaràs.

Amb un triangle de força i germanor
i unides dins el llaç de l’igualtat
traspassen l’espai amb segura direcció,
i talment com qui recobra la llibertat
vola que volaràs.

Trencat per l’amor patri el ferm triangle,
disperses buscaran nadiua llar,
obrint arreu de l’aire un pas ben ample
i amb el cant prim i penetrant esguard
vola que volaràs.

Tot resseguint dels cloquers les altes puntes
i atretes amb ràpida agilitat
vindran de poble en poble a grups juntes
i empeses amb ferotge velocitat
vola que volaràs.

Amb incansable aleteig dinàmic
sempre voladines mai pararan
escampant de goig un xiscle fantàstic
i amb l’ànim que la llar retrobaran
vola que volaràs.

Portant l’amor fecond el foc encés
encendran la pròpia llar ja retrobrada
talment com si la vida es multipliqués;
i amb joia per la nascuda fillada
vola que volaràs.

Augmentant de les aus el nombre d’ales
el brunyit i els xiscles es doblaran;
corrent per l’espai immens amb grans volades
i amb vol eternal que mai finiran
vola que volaràs.

Antoni Talló Busquets.
Sant Martí de Tous, 1 de juliol de 1933.

Vers la guarició i la renovació

Entre els passats 6 i 9 de febrer va tenir lloc a la Universitat Gregoriana de Roma el simposi ‘Vers la guarició i la renovació’, dirigit a bisbes catòlics i als superiors de les ordres religioses sobre l’espinosa qüestió dels abusos sexuals a menors comesos per sacerdots. Voldria simplement exposar algunes de les idees que em van semblar més interessants, no insistint més en el cas real i impressionant d’una víctima irlandesa, Marie Collins, que ja ha estat suficientment difós.

Errors. Mons. Rosetti enumerà els errors comesos per la jerarquia eclesiàstica al llarg del temps en el tema dels abusos: 1.- No escoltar a les víctimes i ser despistats pels violadors; 2.- Infravaloració de la presència d’abusos en la propia diòcesi; 3.- Excés d’optimisme en la curació dels abusadors; 4.- Malinterpretar el perdó dels agressors; 5.- Absència de formació humana per als sacerdots, també a nivell sexual; 6.- No fer cas de les ‘senyals de perill’. Mons. Scicluna, des d’un punt de vista més jurídic, afirmà que la falta de respecte a la veritat genera desconfiança i sospites i que respectar les lleis ha d’evitar desofortunades distorsions que lamentablement han allargat els episodis d’abusos.

No respostes fàcils. En el congrés també es va intentar de no donar respostes fàcils al problema dels abusos, tot i que aquestes poden tenir part de veritat: la campanya dels mitjans de comunicació contra l’Església, l’avarícia dels advocats, l’orientació homosexual de molts ministres. Cap qüestió de les citades pot explicar i donar raó de la crisi, sense olvidar tampoc que els casos de calúmnia són baixos: la gran majoria de les denúncies són certes (en un 95% es va dir). No es pot presupossar lleugerament la manca de llibertat en els abusadors, per tal de treure la dimensió de pecat i d’acte responsable als abusos, afirmaren alguns professors de la Gregoriana en la seva exposició.

Sofriments dels laics. Entre els danys causats per la crisi, s’ha d’incloure un sofriment per part dels laics, cristians practicants que sofreixen perquè estimen l’Església i el sacerdoci. Mons. Cupisch, parlant dels Estats Units, afirmà que “els catòlics han estat ferits pels errors morals d’alguns sacerdots, però encara han estat més ferits pels bisbes que no han posat als nens com una prioritat. La gent esperava que els líders religiosos fossin els primers en oposar-se fortament al mal”. També s’ha d’incloure que molts creients, i això ho he pogut notar també a casa nostra (especialment durant la crisi a l’entorn de la Setmana Santa de 2010, l’any “més amarg de la meva vida” segons va confessar el cardenal Marx), se senten avergonyits, impotents a l’enfrentar-se amb les percepcions negatives, la crítica i el cinisme amb que molts familiars, amics i veïns tracten a l’Església. Se senten desprotegits i sense arguments per defensar allò que estimen. En el cas dels EEUU es va dir que ha ajudat molt en aquest sentit el comprometre també als laics a crear ‘ambients segurs i protegits’ en les parròquies.

Oportunitat. La crisi de la pederastia és una gran crisi per l’Església, una més de les que ha sofert al llarg dels segles. Però també és una oportunitat, una oportunitat –certament difícil i a llarg plaç- per a treballar i convertir-se en un model internacional de protecció de nens, de joves i d’adults vulnerables. Una oportunitat per a viure en una major transparència: el pecat dels sacerdots és un escàndol, certament; però encara ho és més, l’intent de tapar-los, la cultura del silenci i l’hipocresia. Acabo amb aquestes paraules del cardenal Marx, “tan de bò aquesta crisi, compresa també a nivell espiritual, sigui un gran impuls vers la conversió i la renovació, i així, pas a pas, cap a la recuperació de la credibilitat”.

Publicat a Catalunya Cristiana el 26 de febrer de 2012


Entre los pasados 6 y 9 de febrero tuvo lugar a la Universidad Gregoriana de Roma el simposio ‘Hacia la cura y la renovación’, dirigido a obispos católicos y a los superiores de las órdenes religiosas sobre la espinosa cuestión de los abusos sexuales a menores cometidos por sacerdotes. Querría simplemente exponer algunas de las ideas que me parecieron más interesantes, no insistiendo más en el caso real e impresionante de una víctima irlandesa, Marie Collins, que ya ha sido suficientemente difundido.
Errores. Mons. Rosetti enumeró los errores cometidos por la jerarquía eclesiástica a lo largo del tiempo en el tema de los abusos: 1.- No escuchar a las víctimas y ser despistados por los violadores; 2.- Infravaloración de la presencia de abusos en la propia diócesis; 3.- Exceso de optimismo en la curación de los abusadores; 4.- Malinterpretar el perdón de los agresores; 5.- Ausencia de formación humana para los sacerdotes, también a nivel sexual; 6.- No hacer caso de las ‘señales de peligro’. Mons. Scicluna, des de un punto de vista más jurídico, afirmó que la falta de respeto a la verdad genera desconfianza y sospechas y que respetar las leyes tiene que evitar desafortunadas distorsiones que lamentablemente han alargado los episodios de abusos.
No respuestas fáciles. En el congreso también se intentó de no dar respuestas fáciles al problema de los abusos, aun cuando estas pueden tener parte de verdad: la campaña de los medios de comunicación contra la Iglesia, la avaricia de los abogados, la orientación homosexual de muchos ministros. Ninguna cuestión de las citadas puede explicar y dar razón de la crisis, sin olvidar tampoco que los casos de calumnia son bajos: la gran mayoría de las denuncias son ciertas (en un 95% se dijo). No se puede presuponer ligeramente la carencia de libertad en los abusadores, por tal de sacar la dimensión de pecado y de acto responsable a los abusos, afirmaron algunos profesores de la Gregoriana en su exposición.
Sufrimientos de los laicos. Entre los daños causados por la crisis, se ha de incluir un sufrimiento por parte de los laicos, cristianos practicantes que sufren porque estiman la Iglesia y el sacerdocio. Mons. Cupisch, hablando de los Estados Unidos, afirmó que “los católicos han sido heridos por los errores morales de algunos sacerdotes, pero todavía han sido más heridos por los obispos que no han puesto a los niños como una prioridad. La gente esperaba que los líderes religiosos fueran los primeros en oponerse fuertemente al mal”. También se debe incluir que muchos creyentes, y esto lo he podido notar también a casa nuestra (especialmente durante la crisis entorno a la Semana Santa de 2010, el año “más amargo de mi vida” segundos confesó el cardenal Marx), se sienten avergonzados, impotentes al enfrentarse con las percepciones negativas, la crítica y el cinismo con que muchos familiares, amigos y vecinos tratan a la Iglesia. Se sienten desprotegidos y sin argumentos por defender aquello que estiman. En el caso de los EEUU se dijo que ha ayudado mucho en este sentido el comprometer también a los laicos a crear ‘ambientes seguros y protegidos’ en las parroquias.

Oportunidad. La crisis de la pederastia es una gran crisis de la Iglesia, una más de las que ha sufrido a lo largo de los siglos. Pero también es una oportunidad, una oportunidad –ciertamente difícil y a largo plazo- para trabajar y convertirse en un modelo internacional de protección de niños, de jóvenes y de adultos vulnerables. Una oportunidad para vivir en una mayor transparencia: el pecado de los sacerdotes es un escándalo, ciertamente; pero todavía lo es más, el intento de taparlos, la cultura del silencio y la hipocresía. Acabo con estas palabras del cardenal Marx, “ojalá esta crisis, comprendida también a nivel espiritual, sea un gran impulso hacia la conversión y la renovación, y así, paso a paso, hacia la recuperación de la credibilidad”.

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo"

La Divina Paraula d‟aquest II Diumenge de Quaresma ens trasllada a dues muntanyes. En una primera, el mont Mòria, Déu posa a prova Abraham demanant-li el sacrifici del seu propi fill Isaac en una escena misteriosa que es considera una prefiguració de Crist, entregat pel Pare per a la salvació de tots en una altra muntanya, el Calvari. Però la segona muntanya d‟avui és, segons la tradició, el mont Tabor on Jesús es transfigurà, s‟omplí de llum i de blancor; en altres paraules, es transformà, davant de Pere, Jaume i Joan, anticipant-los com en un llampec la seva resurrecció i la seva veritable identitat, la seva divinitat. És la qüestió és: Qui és Jesucrist? i sant Pau ens dóna la clau: “el qui va morir, més encara el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres” (Rm 8,34). Des del núvol que envoltava aquella transfiguració, se sent una veu que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Mc 9,7). Aquest breu verset, un dels més rics del Nou Testament, inclou una revelació sobre „Qui és Jesús‟ i una exhortació a escoltar-lo; podria ser un bon lema per la Santa Quaresma. Un temps per estimar més Jesús i per estar més a prop d‟Ell, un temps per fer silenci en el nostre interior per escoltar-lo més cada dia. I aquest hauria del ser el sentit de les pràctiques d‟aquests dies, petits sacrificis, abstinència de carn (i per què no també abstinència de televisió, internet, soroll...) i més intensa pregària (viacrucis, misereres): deixar més lloc a Déu en la nostra vida, deixar-li més espai en el nostre ésser, en les nostres jornades. Que no vegem a Jesús com un personatge llunyà, sinó com Aquell que és viu i que ens acompanya cada dia en els nostres afanys, que carregant-se la Creu ha assumit i compartit els nostres dolors. S‟ha escrit que la crisi de fe dels nostres temps, més que una crisi superficial que es tradueix en estadístiques, és una crisi que va més al fons: molts dels nostres contemporanis viuen en un „eclipsi‟ de Déu, de manca de sensibilitat espiritual, viuen en un horitzó estret, que no els permet de veure‟s a si mateixos, les seves vides, els seus problemes, el món, amb una mirada transcendent. Més que rebuig a l‟amor de Déu es tracta d‟un problema de no percepció. El nostre món no fa fàcil trobar-se amb Jesús, és per això que necessitem la Quaresma més que mai. Que tots fem un esforç, una ascesi, per viure més en la seva presència, per estar més a prop d‟Ell i per escoltar-lo. Llavors experimentarem com els apòstols que “bé s‟està” al seu costat, perquè no només cal saber que l‟ésser humà troba la plenitud en Déu, sinó que cal sentir-ho i viure-ho. Només així serem testimonis davant dels qui el necessiten tant com nosaltres.
Publicat al Full Dominical d'Igualada, del diumenge 4 de març de 2012