viernes, 27 de julio de 2012

El valor de l'esport

Mentre les nuvolades negres enfosqueixen el present i el futur econòmic (amb tot allò que implica) de casa nostra, l’esport aconsegueix grans èxits (el Barça, la selecció espanyola, el bàsquet, el tennis, el motociclisme...). És un contrast, certament...entre dues seccions dels mitjans de comunicació.

A punt de començar una nova Olimpiada, “verdadera experiència de fraternitat entre els pobles de la terra” (Benet XVI), es bo de reflexionar sobre els valors de la pràctica física. L’esport és una activitat que pot ajudar al desenvolupament de la persona, no només a nivell físic o educatiu –“l’esport és un excel·lent complement a la formació de la juventut” (J.A. Samaranch): el comportament ètic de les estrelles esportives, tant positiu com negatiu, pot influir en multitud de nens i joves que les segueixen.

El company Jaume Casamitjana, gran seguidor de tota classe d’esports, va realitzar fa temps un treball sobre els valors de l’esport, concretament del futbol, però es pot aplicar a molts d’altres. En primer lloc destaca, una reafirmació de la corporeïtat: el gran valor que té el futbol -i l’esport en general- “de cara a un millor autoconeixement del cos, de les pròpies potencialitats i dels propis límits. No està mai de més vindicar la dimensió corporal”.

En segon lloc, l’esport com a escola de virtuts, vers un mateix (buidament del jo, orientar la voluntat vers el fi col·lectiu –en els esports en grup); en relació amb els companys (l’equip no com a suma d’individualitats, sinó com a col·lectiu que suma i col·labora –el Barcelona de Guardiola, sens dubte. Per a Casamitjana això implica “una entesa i una capacitat de col·laboració que, perquè sigui realment autèntica (i per tant exitosa), ha de sostenir-se en l’amistat, la lleialtat i el diàleg. Així, els jugadors poden esdevenir models de companyerisme, testimonis d’autèntica fraternitat. Tot això, sens dubte, “afina” els esperits i, d’alguna manera, els fa percebre d’aprop el més sublim de la persona i de la seva autèntica dignitat. El treball en equip també afavoreix el creixement de les mateixes energies interiors, convertint-se en escola de lleialtat, coratge, decisió i germandat”. Per tot això és fonamental el paper de l’entrenador.

És veritat que hi ha una cara fosca de l’esport (la idolatria, la violència, els diners o l’androcentrisme), però Casamitjana també destaca que l’afecció esportiva crea comunitats i sinèrgies socials més enllà del nivell econòmic, de la raça o de la cultura. El de Prats de Rei conclou el seu magnífic treball afirmant que: “el joc té, no ho oblidem, una potencialitat important: pot esdevenir exercici per a la vida. El futbol obliga a l’home, abans que res, a disciplinar-se a ell mateix. També li ensenya a col·laborar amb els altres, i per últim, a enfrontar-se amb ells netament. La perversitat del diner i del esperit mercantil poden, naturalment, llançar-ho tot per la borda. Tanmateix, tal vegada sigui possible aprendre a viure a partir del joc: la llibertat de l’home es nodreix de regles de convivència. El fenomen d’un món que vibra amb el futbol podria donar-nos més que un entreteniment. Si anéssim al fons, el futbol podria proporcionar-nos una forma de vida”. Ell ho ha dit tot, fins al setembre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de juliol de 2012.