Recordo temps ençà haver-me impressionat escoltant el relat d’un dels iniciadors dels centres per discapacitats mentals al nostre país. Ell, constatant el problema d’aïllament i desatenció que presentava aquest col.lectiu, va fer una crida a totes les famílies d’una determinada comarca que tenien un infant o una persona amb discapacitat a casa seva perquè la portessin a conèixer la nova iniciativa. Quedà absolutament sorprès de la gran quantitat que va venir. Amb dolor va constatar que la gent vivia aquesta realitat com un ‘estigma’ i que tenien aquestes persones amagades, tancades a casa, i que inclús de la seva mateixa escala de veïns portaven un infant que no havia vist mai…
És un tema difícil, no resoluble amb poques paraules. Per una simple qüestió de sensibilitat, de reacció espontània, al veure un infant que neix amb aquesta discapacitat, un s’entristeix. És el fet de comprovar una humanitat limitada, amb trets que el fan diferent a nosaltres, estrany, no homologable; un vida difícil; és la realitat de comunicar-ho als altres i de constatar les reaccions que provoca, és com una “loteria” al revés, ‘ens ha tocat el pitjor’.
Avui, tot i la gran tasca de moltes institucions i de canvi respectuós del llenguatge (fins fa uns anys, dir ‘subnormal’ o ‘retrassat’ no es considerava pejoratiu), ‘l’estigma’ està lluny de desaparèixer. Hi ha fets dolorosos que passen al voltant nostre amb una normalitat estadística que fa por, tot i quedar tapats. Són fets que provoquen mal de cor dir-los, però avui, al nostre país, el 95% embarassos d’una criatura amb síndrome de down acaba en l’avortament.
Precisament el desembre passat un grup de metges i llevadores francesos, publicava La Croix, denunciaven que la revisió prenatal de la trisonomia 21 està derivant, en la pràctica, al temut retorn de l’eugenèsia. Però, ¿per què aquesta facilitat, creixent, vers l’avortament?. Tot i la influència del discurs oficial sobre la seva legalitat, de les manipulacions del llenguatge (es diu ‘interrupció de l’embaràs’: una interrupció és quelcom que s’atura per tornar-se a engegar, o no?.), s’han donat explicacions psicològiques. Llegeixo que alguns com Friedman destaquen que el fet de no veure mai el rostre –i això val pel fenomen de l’avortament en general- fa més fàcil desprendre’s d’aquestes persones. Ja Lady Macbeth de Shakespeare assenyalava com una significació d’inhumanitat el fet d’assassinar un nen “mentre em somriu a la cara”.
Tanmateix, la facilitat amb que es produeix el fet de l’avortament, més enllà de les explicacions psicològiques que se li puguin donar, no deixa passar factura en moltes mares: remordiments, depressions i sentiments de culpa. Avui, l’Església Catòlica resta quasi com la única veu que segueix anomenant aquests fets com el que són, una intolerable violació de la dignitat de la persona humana. I sense mai justificar l’acte, segueix oferint la comprensió, la misericòrdia i el perdó del Creador a totes les persones que han cooperat en el fet o que directament han avortat. Totes elles estan cridades a una reconciliació profunda. És quelcom poc conegut, que no surt als mitjans de comunicació, que resta en la intimitat i el silenci de les persones, però –precisament la setmana passada en un curs a Roma- comentàvem en grup com molts sacerdots noten avui –especialment en els santuaris i temples més visitats d’arreu- una notable freqüència de dones que venen a demanar perdó per haver avortat. Potser moltes d’elles no necessiten la tranquil.litat de que és un “dret”, de que és legal o normal, sinó el guariment d’una profunda ferida en la seva humanitat.
Cada generació s’ha d’enfrontar amb la mateixa realitat, la de la vida com un ‘do’ del qual no podem disposar a voluntat de forma absoluta. Això, en aquest cas, val per les famílies que abans amagaven les criatures discapacitades i també pels qui avui ho resolen amb l’avortament. Hem de defensar un actuar que vagi més enllà de les reaccions psicològiques (sense negar que ens afecten), per a respectar allò que ve donat: cada ésser humà és inviolable, irrepetible, insubstituïble…i aquesta dignitat és la hem de saber veure, amb una mirada profunda no superficial, també en aquells més limitats, en els embrions, els discapacitats, en els avis, en els agonitzants, en els malalts…El fet d’estar malalt o de tenir una setmana de vida no fa menys digne a una persona: la dignitat no es pot mai mesurar en això. Una societat no pot tractar les persones, ni legislar sobre la vida, en funció que poden fer o deixar de fer, per les seves limitacions, sinó pel que som tots. Ningú és un ‘estigma’. Per mi, el millor moment de la visita del Papa Benet XVI a Barcelona no fou l’espectacularitat de la consagració de la Sagrada Família, sinó la espectacularitat sintetitzadora d’una frase, pronunciada davant del Pontífex, per una noia amb una greu discapacitat mental: “encara que som diferents, el nostre cor estima com els altres cors i volem ser estimats.”. He constatat que féu saltar moltes llàgrimes: no ho podria haver dit millor.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de març de 2011)
