Igualadins que han fet les Amèriques

“Fer les amèriques” ens remet a gent emprenedora, aventurers, a persones disposades a deixar els seus llocs de naixença per un futur millor o, simplement, diferent. Avui són uns quants els igualadins repartits pel continent americà però no oblidem que són els continuadors d’una llarga llista, alguns dels quals han deixat una petja important, voldria recordar-ne alguns.

D’entrada s’ha de dir que la vinculació de la nostra ciutat amb Amèrica ve de molt lluny, des del mateix descobriment. En el tercer viatge de Colom (1498), sembla que hi era present un igualadí, el primer sens dubte que trepitjà terres americanes, Joan de Serrallonga, que va dictar testament el 1500 a la illa ‘la Espanyola’, la primera descoberta, actual República Dominicana i Haití.

Per països, als EEUU destaca la figura de Josep Maria Solà Solé, professor a la Universitat Catòlica de Washington, especialista en epigrafia semítica antiga, àrab i fenici. Va iniciar una difusió de la llengua catalana (Center for catalan studies), avui continuada per la seva esposa. Si anem més al sud, a Mèxic, tenim primerament el Pare Josep Maria Vilaseca, insigne religiós, del qual se n’acaba de recordar el centenari de la seva mort, fundador de les ordres -masculina i femenina- dels josefins. També en el mateix país, descendents d’igualadins, concretament de Jaime Sendra Grimau i família, estan al capdavant d’una de les principals panificadores mundials, la Bimbo, que com sabem com emblema un oset forner, que fou definitivament dissenyat el 1944 per la seva esposa, la igualadina Anita Mata de Sendra.

A la República Dominicana, trobem l’empresari i emprenedor Ramon Paradell Robert, l’esperit dels quals segueixen els seus descendents amb diverses activitats solidàries a l’entorn de la ong ‘Sembradores sin fronteras’. Ramon Paradell, juntament amb el seu fill el periodista Rafael Paradell Díaz, va fundar l’any 1981 una associació catòlica ‘El sembrador mañanero’, llavor de l’actual organització; amb projectes educatius, culturals, espirituals i de salut. A Cuba, destaca el periodista Lorenzo Frau Marsal, periodista que va dirigir diversos rotatius, col.laborador de l’ABC, i fou també dramaturg i poeta. Morí l’any 1947 a La Habana.

Si ens internem a l’Amèrica del Sud, comencem per Brasil, on hi continua exercint la seva labor missionera Montserrat Vives Vidal, franciscana de Maria, la presència de la qual a Manaus ha germinat en un agermanament solidari amb la parròquia de la Sagrada Família. Un altre missioner fou el Pare Bartomeu d’Igualada, mort a Colòmbia el 1966 de la família de Can Roca de la Padrissa.Tingué una vida de pel.lícula, més semblant a la dels missioners del segle XVI que als d’avui: als 24 anys partí cap a Amèrica d’on ja no tornà més, i desenvolupà una intensa vida evangelitzadora a la zona amazònica de Colombia, entre els pobles indígenes dels tetetes, els bores, els miranyes i els molitons. Els seus estudis antropològics són citats fins al dia d’avui; fou enterrat a la catedral de Sibundoy i una escola porta el seu nom.

Al Perú hi trobem un altre professor universitari, Antonio Mabres Torelló, on segueix exercint fins al dia d’avui. Entre l’any 1989 i el 2003 fou rector de la universitat privada de Piura, ciutat situada al nord el país, que fou fundada el 1964. Per últim, ja a l’extrem sud, a l’Argentina, tenim un altre curiós personatge, l’actor cinematogràfic Salvador Rosich. Es dedicà al teatre i al cine mut i sembla que tenia un fort caràcter, es conegut perquè no es va poder estrenar una obra de teatre –‘La comedia de todos los días’- perquè es va negar, després de dir “estupidos”, “como todos ustedes” .

Sóc conscient que em deixo alguns noms, no pretenc ser exhaustiu, només voldria destacar les figures que m’han semblat més curioses. Valgui com a homenatge a tants que, començant per Joan de Serrallonga, han emprés el somni de les seves vides, un viatge que els portà en terres llunyanes recercant una vida millor.

(Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 de gener de 2011).

L'església del Roser ens demana ajuda

Enmig del soroll i del constant tràfic i moviment continu de les ciutats, s'hi troben veritables indrets de pau com, per exemple, els parcs que ens aïllen en un entorn natural, però també els temples, que ens conviden a mirar més enllà dels nostres, tantes vegades, limitats horitzons i anhels.

A la nostra ciutat existeix l'església del Roser, un d'aquests oasi de fe col·locat enmig del desert de les presses, de l'oblit de la història, de l'absència de la dimensió espiritual de l'home, de la vida desvinculada i postmoderna en que s'ha convertit l'existència qüotidiana de molts dels nostres contemporanis.

El temple del Roser demana ajuda per fer unes obres importants que permetin no perdre aquest patrimoni històric i espiritual tant important pels igualadins i tant de bò que, en temps difícils com els presents, fem un esforç de generositat per assegurar la seva pervivència. Ja als anys 70, en una decisió que amenaçava de fer desaparèixer el Roser un grup de veïns es va aixecar en contra. A veure si avui també tenim el nostre mateix desig de defensa dels llocs que estimem, per això s'ha posat un compte corrent pels donatius, com ha informat aquest setmanari. Esperem que hi hagi resposta.

El gran cronista del Roser ha estat, sens dubte, Gabriel Castellà que amb la seva obra Reseña histórica de la Iglesia de Ntra. Sra. del Rosario de la Ciudad de Igualada ofereix un ampli repàs a la seva història. El primer temple va ser aixecat a finals del segle XVI amb la força de la devoció al Roser arran de la victòria de Lepant i va ser, en els primers anys de la seva existència, escenari del fet central de la història de la ciutat, el prodigi de la suor de sang del Sant Crist, el 20 d'abril de 1590. El cronista també relata l'existència de la Cofradia del Roser, a la qual hi han estat apuntats més de 20.000 igualadins al llarg de la seva trajectòria, la desapareguda costum de 'plantar el maig' amb festes juvenils al voltant d'un arbre, els rosaris de l'aurora, l'escolania que tingué, o com a principis del segle XIX, la capella fou utilitzada per la vida conventual dels Caputxins. El 1819 la capella original fou substituïda per l'església actual que, com sabem, es convertí en un magatzem d'objectes religiosos en la maltempesta de 1936-39.

La nostra ciutat ha sofert en els darrers anys una important devallada del seu patrimoni religiós. Als anys 80 va desaparèixer l'església de les Mares Escolàpies; als anys 90, l'església de l'Hospital i ja en el segle XXI, el neoclàssic Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, amb el seu cambril. Si anem més enrera, als anys 60, també constatem la desaparició de l'església dels Dolors i de la Capella de la Mare de Déu de la Guia. Algú dirà que als temples desapareguts els mancava un veritable patrimoni artístic a protegir, però tampoc un podrà negar que en cada un d'ells hi havia tota una història teixida de pregàries, ofrenes i donatius, esdeveniments familiars, bodes i primeres comunions, actes socials i religiosos i tantes pregàries personals, tantes llàgrimes, sofriments i esperances, o promeses expressades en el silenci o en un ciri... El mateix Gabriel Castellà escriu les seves experiències personals: "el temple del Roser guarda per a mi tot un passat d'amables somnis i de dolces evocacions, sorgides en la meva juventut. Es molt verosímil que les seves parets terses i impecables, tinguin tants secrets d'ànimes inquietes per alguna ventada de la vida (...). Es per això que el temple del Roser, inmutable com una roca en la immensitat de l'oceà, té als meus ulls els encants de les meves primeres il·lusions nobles i amagades, reminiscències d'uns moments de misteriosa felicitat, d'amorosa sol·lícitud, de fonda comprenetració....". Aquesta experiència la segueix oferint el Roser amb un horari àmpli d'obertura, amb un amorós servei per part dels seus administradors, i amb la constatació que les freqüents visites no hi falten. Tant de bò no perdem mai llocs així. (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de desembre de 2010)