jueves, 2 de junio de 2011

Explorant noves formes de comunicació


El Papa Benet XVI va participar, el passat Divendres Sant, en un programa de televisió de la cadena pública italiana (RAI-1) titulat A Sua Immagine, en que va contestar a set preguntes sobre Jesús i la fe, seleccionades d’entre unes tres mil que havien enviat els espectadors. El dia següent el programa fou emès per Televisió Espanyola i altres cadenes del nostre país. Era la primera vegada a la història que un papa participava en una iniciativa d’aquesta índole, amb participació popular, ja que ja fou entrevistat per la televisió alemanya el 2006.

Una de les grans virtuts de Benet XVI és la claredat expositiva. Rosario Carello, el presentador del programa, declarà que “el Papa aconsegueix d’expressar conceptes, a vegades complicats, de forma senzilla i al mateix temps satisfactòria. El cervell els entén i el cor se sent animat per les seves paraules”.

Les respostes del Papa, certament, foren concises, clares, però també profundes i amb un llenguatge adient, i van ser reflexions a qüestions sobre el sofriment, l’ànima d’una persona en estat vegetatiu, l’èxode dels cristians que estan sotmesos a persecució, la pau entre cristians i musulmans... Les preguntes, i crec que aquest fou un dels punts forts –àdhuc emotius- del programa, foren fetes per una gran diversitat d’interlocutors, alguns de gran actualitat com una nena japonesa de set anys, una dona musulmana de Costa d’Ivori o un grup de joves cristians de l’Iraq.

Entre les paraules de Benet XVI destaquen les que dedicà al sofriment dels japonesos: “no tenim la resposta, però sabem que Jesús ha sofert com vosaltres i està de la vostra part"; o el que digué a la mare que té el fill en estat vegetatiu: “certament l'ànima està encara present en el cos. La situació és tal vegada com el d'una guitarra amb les cordes trencades, pel que no pot sonar. Així també l'instrument del cos és fràgil, vulnerable, i l'ànima no pot sonar, per així dir-ho, però segueix present. També estic segur que l'ànima sent profundament el teu amor, fins i tot si ell no entén els detalls, paraules, etc, però hi ha la presència d'un amor que sent”.

El programa, però, resultà per mi insuficient i inadequat pel que fa a la presentació, estil o les diferents intervencions dels contertulis presents. Comparteixo l’opinió en el seu bloc d’un reconegut analista sobre la relació entre l’Església i els mitjans de comunicació, Diego Contreras: “hagués preferit que el programa de televisió oferís solament les preguntes i respostes del Papa, sense necessitat de glosses ni comentaris per part de convidats en l'estudi (comentaris molt encertats, però no necessaris: al Papa se l’entenia molt bé)”.

De fet, Benet XVI en aquest programa simplement ha passat a format televisiu una de les seves pràctiques habituals en la seva etapa de cardenal i després de pontífex, la de contestar a preguntes. Ho ha fet a sacerdots en diverses ocasions, com la clausura de l’any sacerdotal o a l’estiu a la vall d’Aosta, però també amb els periodistes durant els viatges, en alguna entrevista a ràdio vaticana, o amb els nens que es preparaven per la Primera Comunió. També ha contestat a diverses entrevistes de les quals n’han resultat llibres, el més recent La llum del món.

Crec, finalment, que aquesta modalitat comunicativa que a través de llibres o ara per la televisió caracteritza a Benet XVI és un exemple pràctic de com hauria de ser la relació entre el missatge que ofereix l’Església i els mitjans de comunicació. Estem davant d’un terreny en que cal sempre formar-se i treballar, a tots nivells, des del més institucional i diocesà, fins a les relacions entre la parròquia i la premsa local : l’Església ha d’adaptar el seu missatge al format dels mitjans de comunicació. Hi ha gèneres literaris, per parlar així, que no són traspassables a la premsa, com l’homilia o les notes de la fulla dominical. Això no significa que haguem de rebaixar el missatge, ni distorsionar-lo, però si fer-lo accessible als professionals d’aquests mitjans, i d’aquesta manera a la seva audiència, molt més nombrosa que la de la missa dominical o dels nostres pròpis mitjans. Que pensem que volem dir i com ho volem dir, que siguem més clars i curosos en el llenguatge i, sobretot, evitant actituds de supèrbia, superioritat o agresivitat.

Penso que el Papa Ratzinger en les seves predicacions i també en les seves respostes en aquest programa televisiu, tant humanes, però profundament arrelades en la fe cristiana, humils i tendres, ens dóna una lliçó comunicativa per a l’Església del segle XXI. (Publicat a la revista Bon Pastor, en el seu numero de juny de 2011)