En defensa del diumenge

La difícil situació econòmica fa que en nom de la recuperació es posin en perill drets laborals assolits al llarg dels anys i es fa complex emetre un judici davant les peticions de flexibilització -en principi una cosa negativa pels treballadors i les famílies- per facilitar la creació de llocs de treball i sortir de l'atur -una cosa positiva i necessària (avui especialment). Les raons econòmiques i les del bé comú sembla que s'oposin, però en tot -suposo- s'ha d'intentar cercar un equilibri realista defugint les posicions maximalistes.
Tanmateix avui defensaré la no-flexibilització d'una de les grans conquestes de la nostra cultura: el Diumenge. Llegeixo que les grans companyies comercials del nostre país estan pressionant al PP -ara governant en la majoria de les autonomies- que permeti obrir 22 diumenges a l'any, com ja passa a la comunitat de Madrid. Tot això, a més de causar greus perjudicis al petit comerç, va desfigurant progressivament el fet social de la jornada dominical com a dia de descans col·lectiu.
La imposició del Diumenge festiu a la societat occidental es herència del Sabath jueu, el darrer dia de la setmana en que el Creador va descansar. Els cristians celebraven el Diumenge, dia de la resurrecció de Jesucrist, en dia laborable fins que, per l'expansió del cristianisme, l'emperador Constantí el va imposar com a festiu, inclús per als esclaus, canviant així la cultura romana de treballar tota la setmana (tenien els jueus per peresosos per descansar el Sabath). Hi ha cultures com la xinesa que desconeixen el descans setmanal.
Aquesta imposició d'un dia de descans obligatori sempre ha suscitat tensions i temptatives d'excepcions, especialment en situacions difícils, com durant la revolució industrial o la postguerra al nostre país. Però per la secularització cada cop menys sembla estrany oposar-se al treball dominical: em fixo per exemple que les reunions de l'Eurogrup per rescatar Grècia se celebren sempre en diumenge.
Les coses han canviat molt: aquí a Igualada, als anys seixanta, els veïns del barri de Montserrat van haver de demanar permís al bisbe per poder treballar el diumenge per construir l'actual església, ja que era l'únic dia que podien. O per respectar el descans dels periodistes, a tot Espanya no sortien diaris el dilluns i simplement es feia una mínima síntesi en 'La Hoja del lunes'. El diumenge tenia un sentit de descans sagrat que s'ha anat esmorteint.
En un interessant article de P.J.Ginés a Forumlibertas s'explica que estan produint mobilitzacions a tot Europa per la defensa del Diumenge, els polonesos estan molt actius en aquest sentit, recollint firmes. La idea és que el Diumenge és un patrimoni de la nostra cultura, un avanç en favor del bé de l'home que no podem perdre.
Els cristians celebrem el Diumenge com el dia per adorar a Déu, especialment en la Missa Dominical, on es dona gràcies i s'agafen forces per la nova setmana. Però a partir del culte s'ha anat configurant una cultura dominical que implica una manera de viure. Aquesta cultura també ha estat progressivament reformada per la cultura del weekend amb l'afegitó del dissabte (per a molts joves, el diumenge és un dia de ressaca), però encara avui un dissabte no és un diumenge, té un un aire diferent.
Diu el filòsof Spaemann que "el Diumenge s'escapa del sistema funcional de la nostra existència. És un dia per no ser servidors, sinó per ser senyors. És un dia per no servir per a res, sinó per simplement ser, i la resta no importa", un dia gratuït, per gaudir del que som, per escapar-nos de la lògica econòmica i utilitarista de la resta de la setmana. És per això que el Diumenge és també el dia per excel.lència per gaudir de la natura, per reunir a la família (la tradició més observada pels italians, per exemple, és el dinar dominical a l'entorn de la taula), per visitar malalts, per practicar l'esport, per llegir, gaudir de la música i per tot el que no podem fer de dilluns a divendres.
Per als catòlics l'Església no ha canviat els manaments: és un pecat contra el tercer Manament treballar o obligar a treballar en Diumenge. Evidentment, queden exclosos d'aquesta llei aquelles feines que no es poden parar (hospitals, bombers) o que tenen sentit de lleure (cines, restaurants).
Mentre es va enfosquint el diumenge, al captard, com una tristesa o una sensació psicològica va apareixent. S'acosta el dilluns, tornem a ser esclaus. La litúrgia dominical ho ha recollit en un prefaci, la humanitat espera "un diumenge sense posta" a la fi dels temps, la imatge bellíssima d'un Diumenge on no es pon el sol, en un sentit escatològic. Però mentre estem en aquest temps ens cal defensar aquest dia com un tast de plenitud, com un dret dels treballadors, per a gaudir de nosaltres mateixos, com un signe cultural que ens identifica.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de juny de 2011)