Avui el Papa abandonarà el Vaticà vers les cinc de la tarda i mitja hora després serà rebut a Castelgandolfo. A les vuit, l’hora en que finia la seva activitat laboral, es farà efectiva la seva renúncia al ministeri pontifici, la seu del successor de l’apòstol Pere quedarà vacant. El govern de l’Església queda en mans dels cardenals, se celebraran les congregacions generals i en unes setmanes, després d’un conclave, es viurà l’elecció d’un nou Papa.
Després de la renúncia, la maquinària informativa mundial s’ha posat en marxa i el catòlic i el ciutadà viu un allau de notícies sobre el tema. La veritat no està mai entre la propaganda o el tremendisme, i d’aquest darrer –que és el que més sona- se n’està abusant bastant. És evident que dins de la jerarquia eclesiàstica –un col·lectiu de mig milió de persones- hi ha persones de tot: que hi ha xarxes deshonestes, persones corruptes, persones grises, persones amb vicis, etc. Tot això és veritat i és cert que mina –en la mesura que ocupen grans titulars- per al gran públic un dels patrimonis del catolicisme, el ser un punt de referència moral, en un món on en queden ben pocs.
Tanmateix, una mirada més profunda, com la de la mateixa teologia ens ajuda a entendre algunes coses. Quan s’explica –correctament- la doctrina del pecat original, se’ns diu que aquest no ens afecta a nosaltres com un ‘acte’ que haguem fet, sinó com un ‘estat’ en el qual hem nascut i trobat. I l’estat de la nostra humanitat és el de naturalesa caiguda, pel qual l’home deteriora les seves relacions amb el Creador, amb la creació i amb la humanitat, fent-se esclau del ‘’propi jo’ i de les seves satisfaccions, es busca egocèntricament el poder – i això es reflecteix en com es viu la relació amb els diners, el treball o el sexe- la vida es deshumanitza i es torna conflictiva. Ningú pot negar que el mal està present en el món. Crist amb la seva mort per amor sacrifici i la seva resurrecció ha obert una ‘via d’escapament’ a aquesta situació d’egoisme, pecat i de mort; però això no significa que les conseqüències d’aquest alliberament siguin automàtiques: Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu, deia Sant Agustí. Per tant la nostra llibertat sempre està en joc, llibertat que s’ha de posar per derrotar en nosaltres aquell egoisme que no ens deixa ser feliços. L’ascètica quaresmal té precisament aquest sentit: alliberar-nos dels vincles ‘pocs sans’ que establim amb les coses materials i les persones, retornar a Déu i a l’amor al proïsme, i això val per un casat, un solter i un cardenal. Ningú s’escapa de la lluita per l’autenticitat: fer el bé, estimar o ser generós no s’improvisa.
Per últim, un aclariment. Les informacions sobre la cúria romana tenen part de veritat, però no fan justícia al conjunt de persones que hi treballen. Hi hagué ‘fuga de documents’ però a la fi els documents tampoc van descobrir res rellevant. Ni Roma és un ‘cau de vibores’, ni una ‘maquinària immensa de blanqueig de capital’ o una casa de barrets. Segurament el nou Papa, amb un vigor més jove, haurà d’afrontar reformes importants a la cúria i a l’Església, davant de problemes i coses que no acaben de funcionar, però no oblidem que la veritable reforma comença per un mateix. Acabo citant a Benet XVI en aquest inici de Quaresma: “avui molts estan disposats a «esquinçar-se les vestidures» davant escàndols i injustícies, comesos naturalment per uns altres, però pocs semblen disposats a obrar sobre el propi «cor», sobre la pròpia consciència i les intencions, deixant que el Senyor els transformi, renovi i converteixi”.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de febrer de 2013.
La renuncia del Papa Benedicto XVI
Hoy el Papa abandonará el Vaticano hacia las cinco de la tarde y media hora después será recibido en Castelgandolfo. A las ocho, la hora en que terminaba su actividad laboral, se hará efectiva su renuncia al ministerio pontificio, la sede del sucesor del apóstol Pedro quedará vacante. El gobierno de la Iglesia queda en manos de los cardenales, se celebrarán las congregaciones generales y en unas semanas, después de un cónclave, se vivirá la elección de un nuevo Papa.
Tras la renuncia, la maquinaria informativa mundial se ha puesto en marcha y el católico y el ciudadano vive un alud de noticias sobre el tema. La verdad no está nunca entre la propaganda o el tremendismo, y de este último –que es el que más suena- hay un notable abuso. Es evidente que dentro de la jerarquía eclesiástica –un colectivo de medio millón de personas- hay personas de todo: que hay redes deshonestas, personas corruptas, personas grises, personas con vicios, etc. Todo esto es verdad y es cierto que mina –en la medida que ocupan grandes titulares- para el gran público uno de los patrimonios del catolicismo, el ser un punto de referencia moral, en un mundo dónde quedan bien pocos.
Sin embargo, una mirada más profunda, como la de la misma teología nos ayuda a entender algunas cosas. Cuando se explica –correctamente- la doctrina del pecado original, se nos dice que este no nos afecta a nosotros como ‘un acto’ que hayamos hecho, sino como ‘un estado’ en el cual hemos nacido y encontrado. Y el estado de nuestra humanidad es el de naturaleza caída, por el cual el hombre deteriora sus relaciones con el Creador, con la creación y con la humanidad, haciéndose esclavo del ‘’propio yo’ y de sus satisfacciones, se busca egocéntricamente el poder – y esto se refleja en como se vive la relación con el dinero, el trabajo o el sexo- la vida se deshumaniza y se vuelve conflictiva. Nadie puede negar que el mal es presente en el mundo. Cristo con su muerte por amor sacrificio y su resurrección ha abierto una ‘vía de escape’ a esta situación de egoísmo, pecado y de muerte; pero esto no significa que las consecuencias de esta liberación sean automáticas: Dios, que te ha creado sin ti, no te salvará sin ti, decía San Agustín. Por lo tanto nuestra libertad siempre está en juego, libertad que tiene que orientarse para derrotar en nosotros aquel egoísmo que no nos deja ser felices. La ascética cuaresmal tiene precisamente este sentido: liberarnos de los vínculos ‘pocos sanos’ que establecemos con las cosas materiales y las personas, retornar a Dios y al amor al prójimo, y esto vale por un casado, un soltero y un cardenal. Nadie se escapa de la lucha por la autenticidad: hacer el bien, estimar o ser generoso no se improvisa.
Por último, una aclaración. Las informaciones sobre la curia romana tienen parte de verdad, pero no hacen justicia al conjunto de personas que trabajan allí. Hubo ‘fuga de documentos’ pero al fin los documentos tampoco descubrieron nada relevante. Ni Roma es ‘un nido de víboras’, ni ‘una maquinaria inmensa de blanqueo de capital’ o un lupanar. Seguramente el nuevo Papa, con un vigor más joven, tendrá que afrontar reformas importantes en la curia y en la Iglesia, delante de problemas y cosas que no acaban de funcionar, pero no olvidamos que la verdadera reforma empieza por un mismo. Acabo citando a Benedicto XVI en este inicio de Cuaresma: “hoy muchos están dispuestos a «rasgarse las vestiduras» ante escándalos e injusticias, cometidos naturalmente por otros, pero pocos parecen dispuestos a obrar sobre el propio «corazón», sobre la propia conciencia y las intenciones, dejando que el Señor los transforme, renueve y convierta”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario