lunes, 4 de junio de 2012

Crisi, impostos i Església (i II)

Seguim amb el tema mentre la polèmica segueix encesa, curiosament –quina casualitat!- en plena campanya de la renda. Passem avui a l’IRPF: el fet que l’Estat faciliti a través de la declaració de la renda el finançament de l’Església es vist, per alguns, com un residu del nacionalcatolicisme i una discriminació envers les altres religions. En primer lloc, recordem que aquesta col•laboració pel finançament prové de la desamortització de 1835, quan es van posar a la venda tots els béns del clero, hospitals religosos, cases de misericòrdia i ordres religioses –suprimides per decret- que no va servir per altra cosa que enriquir tota una classe de propietaris que foren la base social dels governs liberals. El 1851 es va acordar una renda anual perpètua que l’Estat passava a l’Església en reparació dels danys soferts en el seu sosteniment i aquesta renunciava a tots els béns que li foren robats. Però deixant de banda la història, aquesta col•laboració no es podria mantenir si no hi hagués una realitat en que basar-se –ja en democràcia, els acords entre les dues parts de 1979 deien que “el Estado no puede ni desconocer ni prolongar indefinidamente obligaciones jurídicas contraídas en el pasado”. Anem al gra. L’assignació directa dels pressupostos va quedar suprimida el 2006 i la col•laboració de l’Estat avui és facilitar que siguin els ciutadans (i només ells) qui decideixen quina part dels seus impostos van vers el finançament de l’Església, que se sotmet anualment –a diferència d’altres entitats finançades per fons públics, com els partits o els sindicats- a un referèndum lliure i democràtic a través de la creueta de la renda. Dues dades: aquesta recaptació és el 25% del pressupost de l’Església i les declaracions amb la creueta a favor de l’Església han augmentat en més d’1 milió entre 2006 i 2010. Com justificar avui aquesta col•laboració?. No se li demana a l’Estat que discrimini o que faci privilegis, sino que s’adapti a la realitat. El legislador no pot tractar de la mateixa manera l’italià o el francès a Catalunya que el català o el castellà, i a ningú se li acudirà dir que això és una discriminació vers les altres llengües. O un diari esportiu no dedicarà les mateixes pàgines al futbol que al tennis taula, obviament. Ja Aristòteles parlava de justícia distributiva en aquest sentit. Mirem la realitat: segons el CIS a finals del 2011 un 74’5% dels espanyols es declaraven catòlics –tenint present que això vol dir coses molt diferents- i un 1’9% creients d’altres religions. A Espanya hi ha 18.633 sacerdots i 1.227 seminaristes. Dades recents de l’obra social dels catòlics: 107 hospitals (387.356 hospitalitzats i assistits); 128 ambulatoris i dispensaris (849.728 assistits); 876 cases per a ancians, malalts crònics, invàlids i minusvàlids (57.653 residents i assistits); 937 orfenats i altres centres per a la infància (10.835 assistits); 321 guarderies (10.607 alumnes); 365 centres especials d'educació o reeducació social (53.140 alumnes); 305 consultoris familiars i centres per a la vida i de la família (324.377 assistits). Hi ha 137 capellans dedicats al treball en 82 presons on hi ha internats més de 45.000 persones, tasca en que hi col•laboren 2.769 voluntaris. A més, 73 centres per a l'acollida de reclusos en llibertat provisional, 54 d’atenció a toxicòmans i 24 per a malalts de la sida. Càritas va invertir 230 milions (el 62% provinents de privats) via 17 programes d'assistència social dins del territori de l’Estat. A l’exterior, Mans Unides va dedicar 46 milions d'euros recaptats (un 83% procedent de privats) a 720 projectes. I no només això, l’Església té al seu càrrec el 80% del patrimoni històric-artístic del país i ajuda a 14.000 missioners espanyols arreu del món. He intentat explicar com són les coses. Tant de bò es tractés amb més respecte el tema dels diners de l’Església, a vegada sembla com si fossin beneficis d’una empresa privada per al gaudi de quatre. L’Església és una entitat amb vocació pública per al servei dels altres i la realitat de la seva labor fins al dia d’avui, amb tot el que estalvia a l’Estat, mereix la seva col•laboració, sigui com fins ara o amb altres sistemes. No es que no es pugui canviar o millorar, però s’agraïria una justificació més enllà dels eslògans i dels tòpics de la intolerància. Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de maig de 2012. Crisis, impuestos e Iglesia (y II) Seguimos con el tema mientras la polémica sigue encendida, curiosamente –que casualidad!- en plena campaña de la renda. Pasamos hoy al IRPF: el hecho que el Estado facilite a través de la declaración de la renda la financiación de la Iglesia es visto, para algunos, como un resíduo del nacionalcatolicismo y una discriminación hacia las demás religiones. En primer lugar, recordemos que esta colaboración para la financiación proviene de la desamortización de 1835, cuando se pusieron a la venta todos los bienes del clero, hospitales religiosos, casas de misericordia y órdenes religiosas –suprimidas por decreto- que no sirvió para otra cosa para enriquecer toda una clase de propiedades que fueron la base social de los gobiernos liberales. El 1851 se acordó una renta anual perpétua que el Estado pasaba a la Iglesia en reparación por los daños sufridos en su sostenimiento y esta renunciaba a todos los bienes que le fueron robados. Pero dejando de lado la historia, esta colaboración no se podría mantener si no hubiese una realidad en que basarse –ya en democracia, los acuerdos entre las dos partes de 1979 decían que “el Estado no puede ni desconocer ni prolongar indefinidamente obligaciones jurídicas contraídas en el pasado”. Vamos al grano. La asignación directa de los presupuestos quedó suprimida el 2006 y la colaboración del Estado hoy es facilitar que sean los ciudadanos (y solo ellos) quien deciden que parte de sus impuestos van hacia la financiación de la Iglesia, que se somete anualmente –a diferencia de otras entitades financiadas por fondos publicos, como los partidos y los sindicatos- a un referendum libre y democrático a través de la cruz de la renta. Dos datos: esta recaptación es el 25% del presupuesto de la Iglesia y las declaraciones con la cruz a favor de la Iglesia han aumentado en más de 1 millón entre 2006 y 2010. Como justificar hoy esta colaboración?. No se le pide al Estado que discrimine o haga privilegios, simplemente que ‘se adapte a la realidad’. El legislador no puede tratar del mismo modo el italiano o el francés en Cataluña que el catalán o el castellano, y a nadie se le va a ocurrir que esto es una discriminación hacia las otras lenguas. O un periódico deportivo no dedicará las mismas páginas al futbol que al tenis mesa, obviamente. Ya Aristóteles hablaba de justicia distributiva en este sentido. Fijémonos en la realidad: según el CIS a finales del 2011 un 74’5% de los españoles se declaraban católicos –sin olvidar que esto quiere decir cosas muy diferentes- y un 1’9% creyentes de otras religiones. En España hay 18.633 sacerdotes y 1.227 seminaristas. Datos recientes de la obra social de los católicos: 107 hospitales (387.356 hospitalizados y asistidos); 128 ambulatorios y dispensarios (849.728 asistidos); 876 casas para ancianos, enfermos crónicos y minusválidos (57.653 residentes y asistidos); 937 casas para huérfanos y otros centros para la infancia (10.835 asistidos); 321 guarderias (10.607 alumnos); 365 centros especiales de educación o reeducación social (53.140 alumnos); 305 consultorios familiares y centros para la vida y la familia (324.377 asistidos). Hay 137 curas dedicados al trabajo en 82 cárceles donde hay internados más de 45.000 personas, labor en que colaboran 2.769 voluntarios. Además, 73 centros para la acogida de prisioneros en libertad provisional, 54 de atención a toxicómanos y 24 para enfermos de la sida. Cáritas invirtió 230 millones (el 62% de privados) vía 17 programas de asistencia social dentro del territorio del Estado. En el exterior, Manos Unidos dedicó 46 millones de euros recaptados (un 83% de privados) a 720 proyectos. Y no sólo esto, la Iglesia tiene a su cargo el 80% del patrimonio histórico-artístico del país y ayuda a más de 14.000 misiones españoles en todo el mundo. He intentado explicar como son las cosas. Ojalá se tratase con más respeto el tema del dinero de la Iglesia, parece como si fueran beneficios de una empresa privada para el goze de cuatro. La Iglesia es una entidad con vocación pública para el servicio de los demás y la realidad de su labor hasta el día de hoy, con todo lo que ahorra al Estado, merece su colaboración, sea como hasta ahora o con otros sistemas. No es que no es pueda cambiar o mejorar, pero se agradecería una justificación más allá de los eslóganos y los tópicos de la intolerancia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario