Els catòlics en el panorama comunicatiu italià

La visita de Marco Tarquinio, director d’Avvenire, al Col•legi Espanyol de Roma el passat dia 22, em permet d’obrir una petita porta al panorama comunicatiu italià. Avvenire, nat el 1968, és un instrument de l’Església a Itàlia –pel qual fa un gran esforç econòmic- que esdevé en paraules del seu director “un signe de contradicció” en els quioscos del país.
En constant creixement, s’ha fet un espai en el panorama de la premsa escrita, tot i la doble crisi que aquesta sofreix arreu, l’econòmica i de de les noves tecnologies. Procura oferir una manera diferent de fer periodisme, vegem-ne alguns exemples. D’entrada, fullejant els diferents rotatius italians, sorprèn l’escassa informació internacional que dediquen, fet que vol contrastar Avvenire. Tarquinio creu que els països que han tingut imperi a ultramar –Espanya, Anglaterra- són més proclius a interessar-se sobre allò que passa més enllà de les seves fronteres. Una altra proposta és la d’un setmanari amb notícies verdaderes però escrites per a nens, amb l’intent d’habituar a la lectura.
Però anant més al fons, Tarquinio defensa un periodisme catòlic respectuós amb els fets i amb un punt de vista honest. Intenta contrarestar una altra característica de la premsa italiana, l’excés absolut de crònica negra que ocupa grans titulars –les tres ‘s’ en italià: sangue, sesso e soldi (diners). Aquesta deformació periodística deixa de banda el caràcter educatiu que també té la professió, i per això Avvenire intenta fer notícia de l’altra cara de la realitat, el bé que també passa al voltant nostre. En el món del treball, de l’economia, de l’educació hi ha iniciatives honestes (especialment en el context italià, accions educatives contra la màfia) i això també hauria de ser notícia. La raó és que la premsa educa amb la selecció de notícies que fa, orienta cap a un model de persona, i els italians mereixen ‘models’ i ‘herois’ positius.
Pel que fa a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrar-se imparcial, donant una clau de lectura dels diferents programes i iniciatives segons els valors que importen a la línia editorial: la persona al centre, amb tot allò que implica. També intenta donar instruments als laics davant difícils qüestions –va elaborar dos suplements dedicats al fenomen de la pedofilia en tota la seva amplitud, per situar la crisi eclesial en el seu context- i fa campanyes contra, per exemple, els jocs d’atzar i les apostes, una autèntica plaga a Itàlia.
És una mostra d’un panorama comunicatiu divers al nostre, hi ha també per exemple la revista dominical Famiglia cristiana –que es distribueix en quioscos i esglésies- amb una tirada inmensa, la més alta del país si no m’equivoco, sostinguda per una gran quantitat de publicitat, i que tracta tota classe de temes. A més, un riquíssim teixit de webs, no només vinculades a l’aspecte més institucional de l’Església, sinó promogudes per laics i que aborden una gran quantitat de problemàtiques: vida, bioètica, sexualitat, educació, justícia social, espiritualitat, etc. Una realitat que denota un esforç de l’Església per fer-se present en el món comunicatiu –i per tant en la cultura quotidiana- dels italians; i també la riquesa d’un món laical més despert i actiu.
Publicat a Catalunya Cristiana el 15 d'abril de 2012
Los católicos en el panorama comunicativo italiano
La visita de Marco Tarquinio, director de Avvenire, al Colegio Español de Roma el pasado día 22, me permite abrir una pequeña puerta en el panorama comunicativo italiano. Avvenire, nacido en 1968, es un instrumento de la Iglesia en Italia –por el cual hace un gran esfuerzo económico- que representa en palabras de su director “un signo de contradicción” en los quioscos del país.
En constante crecimiento, se ha hecho un espacio en el panorama de la prensa escrita, que sufre sin embargo la doble crisis por todas partes, la económica y la de las nuevas tecnologías. Procura ofrecer una modo distinto de hacer periodismo, veamos algunos ejemplos. De entrada, hojeando los diferentes rotativos italianos, sorprende la escasa información internacional que dedican, hecho que quiere contrastar Avvenire. Tarquinio cree que los países que han tenido imperio en ultramar –España, Inglaterra- son más proclives a interesarse sobre aquello que pasa más allá de sus fronteras. Otra propuesta es la de un setmanari con noticias verdaderas pero escritas para niños; un intento de habituar a la lectura.
Pero yendo más al fondo, Tarquinio defiende un periodismo católico respetuoso con los hechos y con un punto de vista honesto. Intenta contrarrestar otra característica de la prensa italiana, el exceso absoluto de crónica negra que ocupa grandes titulares –las tres ‘s’ en italiano: sangue, sesso e soldi (dinero). Esta deformación periodística deja de lado el carácter educativo que también tiene la profesión, y por esto Avvenire intenta hacer noticia de la otra cara de la realidad, el bien que también pasa alrededor nuestro. En el mundo del trabajo, de la economía, de la educación hay iniciativas honestas (especialmente en el contexto italiano, acciones educativas contra la mafia) y esto también debería ser noticia. La razón es que la prensa educa con la selección de noticias que hace, orienta hacia un modelo de persona, y los italianos merecen ‘modelos’ y ‘héroes’ positivos.
Con respecto a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrarse imparcial, dando una clave de lectura de los diferentes programas e iniciativas según los valores que importan a la línea editorial: la persona al centro, con todo aquello que implica. También intenta dar instrumentos a los laicos ante difíciles cuestiones –elaboró dos suplementos dedicados al fenómeno de la pedofilia en toda su amplitud, para situar la crisis eclesial en su contexto- y hace campañas contra, por ejemplo, los juegos de azar y las apuestas, una auténtica plaga en Italia.
Es una muestra de un panorama comunicativo diferente al nuestro, hay también por ejemplo la revista dominical Famiglia cristiana –que se distribuye en quioscos e iglesias- con una tirda inmensa, la más alta del país si no yerro, sostenida por una gran cantidad de publicidad, y que trata toda clase de temas. Además, un riquísimo tejido de webs, no sólo vinculadas al aspecto más institucional de l’Iglesia, sino promovidas por laicos y que abordan una gran cantidad de problemáticas: vida, bioética, sexualidad, educación, justicia social, espiritualidad, etc. Una realidad que denota un esfuerzo de la Iglesia por hacerse presente en el mundo comunicativo –y por lo tanto en la cultura cotidiana- de los italianos; y también la riqueza de un mundo laical más despierto y activo.