Ens va deixar el passat dissabte dia 19. Tenia 92 anys, una vida llarga que ha lliurat al servei de l’Església, els darrers 50 anys a Igualada i comarca. Prevere zelós i d'un gran cor, ha deixat el rastre vital d'una trajectòria plena i fecunda. Era una figura sacerdotal popular i coneguda, amb una presència que traslladava a èpoques llunyanes, identificable sempre amb la seva sotana. Tenia una personalitat pròpia molt específica, un caràcter, una veu i un llenguatge inconfusible.
Era fill d’una Catalunya rural avui inexistent, de famílies catòliques molt senzilles, de molts fills. Nascut a Sant Boi de Lluçanès, entrà al seminari l’any 1931: “fent d’escolà ja vaig pensar en ser capellà”, solia dir. El 1937, es negà rotundament a unir-se a l’exèrcit republicà, considerant la situació de persecució en què es trobava l’Església –havien estat assassinats professors del seminari i rectors de la zona, el seu pare empresonat- i va desertar, creuant els Pirineus el febrer de 1938 i arribant a França. Fou dels 90.000 que s’uniren a les forces nacionals. Mn. Pere explicava que “a Sant Sebastià ens van dir que pels catalans hi havia constituït el Terç de Ntra. Sra. de Montserrat, i allí em vaig presentar. Algun professor del Seminari, que corria per allí, al veure’m, es va exclamar “que heu fet!”, ja que aquesta era una força de voluntaris i de xoc, molt perillosa”. Explicava també que els requetés del Terç de Montserrat procedien de les més variades comarques i de tots els estaments socials: “cada nit, estàvem on estàvem, obsequiàvem a la “Moreneta” amb el cant del ‘Virolai’, i les estrofes ens feien estremir, no només a nosaltres sinó també als catalans que estaven a l’exèrcit ‘republicà’. Entre nosaltres, sempre parlàvem en català”.
Ell va servir al front de Gualadajara, a Extremadura, i a l’espantosa batalla de l’Ebre, on va viure en persona la defensa de Villalba dels Arcs, la posició de ‘Quatre Camins’ i la mort de molts dels seus companys. Tingué com a companys Martí de Riquer i l’alcalde Francesc Matosas. Afirmava que mai no va disparar a matar (cosa que el bisbe li va preguntar per ordenar-lo) i que procurava que els capturats de l’exèrcit rival fossin ben tractats. El seu propi germà estava a les altres files.
67 anys d’intensa vida sacerdotal
Fou ordenat sacerdot l’any 1944, destinat a vicari-mestre a Sant Joan de les Abadesses, i obtingué anys després, per oposicions, la rectoria de Joanet, com li agradava recordar. Traslladat a principis dels anys 60 a la nostra comarca, a Vilanova del Camí, en època de creixement de la població, immigració, concili i postconcili, secularitzacions... Es féu membre de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. Per motius de salut deixà la rectoria i durant un temps s’encarregà de Santa Maria del Camí i Argençola, i després durant decennis féu múltiples serveis a Igualada: capellà de les Vedrunes, a la basílica Santa Maria i a la Sagrada Família (on celebrà missa cada diumenge de 1986 fins al setembre de 2010), predicant festes majors i novenaris a tota la comarca, capellà dels Maristes, capellà del col·legi Nacional Castell-Comas, capellà del Col·legi Emili Vallès, ajudant als col·legis Mestral i Montclar, capellà de l’Asil del Sant Crist, confessor de les Carmelites, i, sobretot, durant més de 30 anys, capellà de la Clínica Sant Josep, on va ajudar a ben morir a centenars de persones. Molts el recordaran, confessant i donant la unció pels passadissos, cantant, fent bromes, fent petons als malalts...
Un amic seu deia “li falten boques”, era un home combatiu, sempre atent, quasi impacient, a donar doctrina, a parlar, a ensenyar. Un incansable predicador. Els seus sermons eren llargs, enèrgics, repassant sempre els novíssims i alçant la veu contínuament. Més enllà del seu estil, ningú podia discutir la seva autenticitat, la seva fidelitat i el seu esperit de lliurament. Es passava el dia pregant i llegint textos magisterials. Un feligrès de parla castellana, de la nova immigració, deia: “no entiendo nada, pero me encanta su energía”. Caigué a casa seva la nit després d’assistir a l’ordenació de tres nous sacerdots per la diòcesi -5 de setembre de 2010- i fou ingressat a l’Hospital, on se li detectà una greu malaltia. Després d’un temps a l’Asil del Sant Crist ha passat a la Casa del Pare, aquella de la qual sempre predicava. Reposi en pau.
Mn Xavier: M'ha agradat molt la resenya de Mn Pere que has escrit al teu blog. Reflecteix la fonda vida sacerdotal de Mn Pere a qui vaig conèixer d'aprop durant la meva estada a Igualada. No serà fàcil oblidar-lo, doncs era persona de gran humanitat dotat d'un tremp espiritual molt bonic.
ResponderEliminar