Enmig del soroll i del constant tràfic i moviment continu de les ciutats, s'hi troben veritables indrets de pau com, per exemple, els parcs que ens aïllen en un entorn natural, però també els temples, que ens conviden a mirar més enllà dels nostres, tantes vegades, limitats horitzons i anhels.
A la nostra ciutat existeix l'església del Roser, un d'aquests oasi de fe col·locat enmig del desert de les presses, de l'oblit de la història, de l'absència de la dimensió espiritual de l'home, de la vida desvinculada i postmoderna en que s'ha convertit l'existència qüotidiana de molts dels nostres contemporanis.
El temple del Roser demana ajuda per fer unes obres importants que permetin no perdre aquest patrimoni històric i espiritual tant important pels igualadins i tant de bò que, en temps difícils com els presents, fem un esforç de generositat per assegurar la seva pervivència. Ja als anys 70, en una decisió que amenaçava de fer desaparèixer el Roser un grup de veïns es va aixecar en contra. A veure si avui també tenim el nostre mateix desig de defensa dels llocs que estimem, per això s'ha posat un compte corrent pels donatius, com ha informat aquest setmanari. Esperem que hi hagi resposta.
El gran cronista del Roser ha estat, sens dubte, Gabriel Castellà que amb la seva obra Reseña histórica de la Iglesia de Ntra. Sra. del Rosario de la Ciudad de Igualada ofereix un ampli repàs a la seva història. El primer temple va ser aixecat a finals del segle XVI amb la força de la devoció al Roser arran de la victòria de Lepant i va ser, en els primers anys de la seva existència, escenari del fet central de la història de la ciutat, el prodigi de la suor de sang del Sant Crist, el 20 d'abril de 1590. El cronista també relata l'existència de la Cofradia del Roser, a la qual hi han estat apuntats més de 20.000 igualadins al llarg de la seva trajectòria, la desapareguda costum de 'plantar el maig' amb festes juvenils al voltant d'un arbre, els rosaris de l'aurora, l'escolania que tingué, o com a principis del segle XIX, la capella fou utilitzada per la vida conventual dels Caputxins. El 1819 la capella original fou substituïda per l'església actual que, com sabem, es convertí en un magatzem d'objectes religiosos en la maltempesta de 1936-39.
La nostra ciutat ha sofert en els darrers anys una important devallada del seu patrimoni religiós. Als anys 80 va desaparèixer l'església de les Mares Escolàpies; als anys 90, l'església de l'Hospital i ja en el segle XXI, el neoclàssic Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, amb el seu cambril. Si anem més enrera, als anys 60, també constatem la desaparició de l'església dels Dolors i de la Capella de la Mare de Déu de la Guia. Algú dirà que als temples desapareguts els mancava un veritable patrimoni artístic a protegir, però tampoc un podrà negar que en cada un d'ells hi havia tota una història teixida de pregàries, ofrenes i donatius, esdeveniments familiars, bodes i primeres comunions, actes socials i religiosos i tantes pregàries personals, tantes llàgrimes, sofriments i esperances, o promeses expressades en el silenci o en un ciri... El mateix Gabriel Castellà escriu les seves experiències personals: "el temple del Roser guarda per a mi tot un passat d'amables somnis i de dolces evocacions, sorgides en la meva juventut. Es molt verosímil que les seves parets terses i impecables, tinguin tants secrets d'ànimes inquietes per alguna ventada de la vida (...). Es per això que el temple del Roser, inmutable com una roca en la immensitat de l'oceà, té als meus ulls els encants de les meves primeres il·lusions nobles i amagades, reminiscències d'uns moments de misteriosa felicitat, d'amorosa sol·lícitud, de fonda comprenetració....". Aquesta experiència la segueix oferint el Roser amb un horari àmpli d'obertura, amb un amorós servei per part dels seus administradors, i amb la constatació que les freqüents visites no hi falten. Tant de bò no perdem mai llocs així. (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de desembre de 2010)
No hay comentarios:
Publicar un comentario