Igualada i la Moreneta

Igualada sempre ha tingut una gran vinculació amb la Mare de Déu de Montserrat, la patrona de Catalunya des de l’11 de setembre de 1881, que celebrem dissabte. L’advocació de Montserrat té rèpliques a la pràctica totalitat dels països hispanoamericans i, no cal dir, a casa nostra, té una gran presència per proximitat. Igualada s’orienta espiritualment i geogràficament vers la Moreneta, “la nostra ciutat és la ciutat del Crist embrutit com la Moreneta”, deia temps enrere un cronista local.

La relació es va enfortir quan l’any 1515, per tal de protegir Igualada d’una epidèmia de pesta procedent de Barcelona, els consellers d’Igualada van demanar protecció a la Mare de Déu de Montserrat portant-li un ciri. La tradició es manté viva fins avui.

A l’església dels Pares Caputxins hi ha una bonica capella dedicada a la Verge Bruna, i durant molts anys fou la seu d’una confraria dedicada al seu culte, que organitzava diverses activitats, com la participació igualadina a la Vetlla de Santa Maria que es fa cada dia 26 d’abril al vespre.

L’any 1850 la Sra. Feliça Mateu va voler crear un col·legi per a nenes a Igualada, però finalment del projecte només se’n realitzà la capella. És la capella de la Mare de Déu de Montserrat, al passatge Galí, destruïda durant la Guerra Civil (a excepció de la campana, ara feliçment recuperada) i retornada al culte amb les pintures de Miquel Llacuna. La capella, que en els darrers anys ha recuperat activitat, tradicionalment s’obre el dia 27 d’abril, on s’hi ofereix un rosari i una missa.

Per últim, la zona d’Igualada més orientada a Montserrat precisament és el barri de Montserrat, nascut als anys 60 amb l’edificació de 420 vivendes de l’obra sindical. La missa se celebrava al carrer o en diversos locals, fins que sorgí la necessitat d’una guarderia parroquial i d’un local, amb uns baixos que es destinaren a cine i a capella, fins que es dedicà exclusivament per al culte. És l’actual l’església parroquial de la Mare de Déu de Montserrat.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 25 d'abril de 2013

En la renúncia del Papa Benet XVI

Avui el Papa abandonarà el Vaticà vers les cinc de la tarda i mitja hora després serà rebut a Castelgandolfo. A les vuit, l’hora en que finia la seva activitat laboral, es farà efectiva la seva renúncia al ministeri pontifici, la seu del successor de l’apòstol Pere quedarà vacant. El govern de l’Església queda en mans dels cardenals, se celebraran les congregacions generals i en unes setmanes, després d’un conclave, es viurà l’elecció d’un nou Papa.

Després de la renúncia, la maquinària informativa mundial s’ha posat en marxa i el catòlic i el ciutadà viu un allau de notícies sobre el tema. La veritat no està mai entre la propaganda o el tremendisme, i d’aquest darrer –que és el que més sona- se n’està abusant bastant. És evident que dins de la jerarquia eclesiàstica –un col·lectiu de mig milió de persones- hi ha persones de tot: que hi ha xarxes deshonestes, persones corruptes, persones grises, persones amb vicis, etc. Tot això és veritat i és cert que mina –en la mesura que ocupen grans titulars- per al gran públic un dels patrimonis del catolicisme, el ser un punt de referència moral, en un món on en queden ben pocs.

Tanmateix, una mirada més profunda, com la de la mateixa teologia ens ajuda a entendre algunes coses. Quan s’explica –correctament- la doctrina del pecat original, se’ns diu que aquest no ens afecta a nosaltres com un ‘acte’ que haguem fet, sinó com un ‘estat’ en el qual hem nascut i trobat. I l’estat de la nostra humanitat és el de naturalesa caiguda, pel qual l’home deteriora les seves relacions amb el Creador, amb la creació i amb la humanitat, fent-se esclau del ‘’propi jo’ i de les seves satisfaccions, es busca egocèntricament el poder – i això es reflecteix en com es viu la relació amb els diners, el treball o el sexe- la vida es deshumanitza i es torna conflictiva. Ningú pot negar que el mal està present en el món. Crist amb la seva mort per amor sacrifici i la seva resurrecció ha obert una ‘via d’escapament’ a aquesta situació d’egoisme, pecat i de mort; però això no significa que les conseqüències d’aquest alliberament siguin automàtiques: Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu, deia Sant Agustí. Per tant la nostra llibertat sempre està en joc, llibertat que s’ha de posar per derrotar en nosaltres aquell egoisme que no ens deixa ser feliços. L’ascètica quaresmal té precisament aquest sentit: alliberar-nos dels vincles ‘pocs sans’ que establim amb les coses materials i les persones, retornar a Déu i a l’amor al proïsme, i això val per un casat, un solter i un cardenal. Ningú s’escapa de la lluita per l’autenticitat: fer el bé, estimar o ser generós no s’improvisa.

Per últim, un aclariment. Les informacions sobre la cúria romana tenen part de veritat, però no fan justícia al conjunt de persones que hi treballen. Hi hagué ‘fuga de documents’ però a la fi els documents tampoc van descobrir res rellevant. Ni Roma és un ‘cau de vibores’, ni una ‘maquinària immensa de blanqueig de capital’ o una casa de barrets. Segurament el nou Papa, amb un vigor més jove, haurà d’afrontar reformes importants a la cúria i a l’Església, davant de problemes i coses que no acaben de funcionar, però no oblidem que la veritable reforma comença per un mateix. Acabo citant a Benet XVI en aquest inici de Quaresma: “avui molts estan disposats a «esquinçar-se les vestidures» davant escàndols i injustícies, comesos naturalment per uns altres, però pocs semblen disposats a obrar sobre el propi «cor», sobre la pròpia consciència i les intencions, deixant que el Senyor els transformi, renovi i converteixi”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de febrer de 2013.

La renuncia del Papa Benedicto XVI
Hoy el Papa abandonará el Vaticano hacia las cinco de la tarde y media hora después será recibido en Castelgandolfo. A las ocho, la hora en que terminaba su actividad laboral, se hará efectiva su renuncia al ministerio pontificio, la sede del sucesor del apóstol Pedro quedará vacante. El gobierno de la Iglesia queda en manos de los cardenales, se celebrarán las congregaciones generales y en unas semanas, después de un cónclave, se vivirá la elección de un nuevo Papa.
Tras la renuncia, la maquinaria informativa mundial se ha puesto en marcha y el católico y el ciudadano vive un alud de noticias sobre el tema. La verdad no está nunca entre la propaganda o el tremendismo, y de este último –que es el que más suena- hay un notable abuso. Es evidente que dentro de la jerarquía eclesiástica –un colectivo de medio millón de personas- hay personas de todo: que hay redes deshonestas, personas corruptas, personas grises, personas con vicios, etc. Todo esto es verdad y es cierto que mina –en la medida que ocupan grandes titulares- para el gran público uno de los patrimonios del catolicismo, el ser un punto de referencia moral, en un mundo dónde quedan bien pocos.
Sin embargo, una mirada más profunda, como la de la misma teología nos ayuda a entender algunas cosas. Cuando se explica –correctamente- la doctrina del pecado original, se nos dice que este no nos afecta a nosotros como ‘un acto’ que hayamos hecho, sino como ‘un estado’ en el cual hemos nacido y encontrado. Y el estado de nuestra humanidad es el de naturaleza caída, por el cual el hombre deteriora sus relaciones con el Creador, con la creación y con la humanidad, haciéndose esclavo del ‘’propio yo’ y de sus satisfacciones, se busca egocéntricamente el poder – y esto se refleja en como se vive la relación con el dinero, el trabajo o el sexo- la vida se deshumaniza y se vuelve conflictiva. Nadie puede negar que el mal es presente en el mundo. Cristo con su muerte por amor sacrificio y su resurrección ha abierto una ‘vía de escape’ a esta situación de egoísmo, pecado y de muerte; pero esto no significa que las consecuencias de esta liberación sean automáticas: Dios, que te ha creado sin ti, no te salvará sin ti, decía San Agustín. Por lo tanto nuestra libertad siempre está en juego, libertad que tiene que orientarse para derrotar en nosotros aquel egoísmo que no nos deja ser felices. La ascética cuaresmal tiene precisamente este sentido: liberarnos de los vínculos ‘pocos sanos’ que establecemos con las cosas materiales y las personas, retornar a Dios y al amor al prójimo, y esto vale por un casado, un soltero y un cardenal. Nadie se escapa de la lucha por la autenticidad: hacer el bien, estimar o ser generoso no se improvisa.
Por último, una aclaración. Las informaciones sobre la curia romana tienen parte de verdad, pero no hacen justicia al conjunto de personas que trabajan allí. Hubo ‘fuga de documentos’ pero al fin los documentos tampoco descubrieron nada relevante. Ni Roma es ‘un nido de víboras’, ni ‘una maquinaria inmensa de blanqueo de capital’ o un lupanar. Seguramente el nuevo Papa, con un vigor más joven, tendrá que afrontar reformas importantes en la curia y en la Iglesia, delante de problemas y cosas que no acaban de funcionar, pero no olvidamos que la verdadera reforma empieza por un mismo. Acabo citando a Benedicto XVI en este inicio de Cuaresma: “hoy muchos están dispuestos a «rasgarse las vestiduras» ante escándalos e injusticias, cometidos naturalmente por otros, pero pocos parecen dispuestos a obrar sobre el propio «corazón», sobre la propia conciencia y las intenciones, dejando que el Señor los transforme, renueve y convierta”.

Corrupció

Desconcert i ràbia. L’allau de notícies de corrupció política –en totes les sigles amb poder polític- deixa als ciutadà de peu amb una sensació de desorientació. I tot això en el pitjor moment per a rebre novetats així: el context és un‘còctel explosiu’ que fa que resulti estrany que no passin més coses. Només una dada: la taxa d’atur a Espanya és del 26%; l’any 1932 –en plena gran depressió i en l’any de l’ascens dels nazis al poder- a Alemanya la xifra d’aturats rondava el 32%, i als EEUU un 23%. És una dada que ens pot donar una idea, però tenint en compte també que el càlcul de les estadístiques ha canviat moltíssim des de llavors i que la força laboral dels anys trenta, sense la plena incorporació de la dona al mercat de treball i una protecció social pitjor, era molt diferent de l'actual.
Tanmateix, una primera impressió és que deu ser massa fàcil caure en pràctiques corruptes. La corrupció, definida com “el mal ús o abús del poder polític per al benefici personal i privat”, té un nivell universal: es dona als països rics i compromet el desenvolupament dels països pobres – no té límits ni geogràfics ni culturals- i és transversal a tots els sectors socials. I tampoc té límits en el temps, el primer cas de corrupció conegut està en el regnat de Ramsés IX, 1.100 a.C, en que un funcionari s’associà a una banda de profanadors de tombes. Per tant estem davant d’un fenomen netament humà.
El dany de la corrupció no es només material o econòmic, sinó que forada de ple els béns immaterials, la dimensió qualitativa de la vida social. Quina resposta s’hi pot donar?. A nivell col•lectiu s’ha d’eliminar l’humus que fa créixer com a bolets els casos de corrupció: manca de transparència, el problema del finançament dels partits polítics, l’extrema lentitud del Tribunal de Comptes, l’absència d’auditors externs i d’interventors independents...per administracions públiques i partits polítics. Joan Pau II introduí el concepte d’ecologia humana per indicar que s’han de cuidar les bases educatives i morals en que se sosté la vida social i política: els comportaments corruptes s’han de comprendre com el fruit de ferides en aquesta vida social. Una família que no compleix amb la seva missió, una degradació de les condicions de vida, una escola impotent, quins models presenten els mitjans de comunicació...és el terreny abonat perquè aparegui la corrupció. Una corrupció que implica no un treball en solitari, sinó un conjunt de relacions de complicitat, consciències enfosquides, amenaces, pactes no escrits....etc.
Fa poc, un destacat polític ha dit, “no hi ha corrupció fins que no es demostri el contrari”. Crec que, millor dit, no hi ha corrupció mentre un actua honestament i al servei del bé comú, i segurament això és difícil. Estem al cor de la consciència del servidor públic: ¿per a què hi estic aquí?; ¿per a què m’he afiliat a un partit polític?; ¿què és el que realment mou el meu treball, la meva vida?. De res serveixen grans estructures i burocràcies sinó canvia realment el cor de la persona humana.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de gener de 2013.

Corrupción


Desconcierto y rabia. El alud de noticias de corrupción política –en todas las siglas con poder político- deja a los ciudadanos de pie con una sensación de desorientación. Y todo esto en el peor momento para recibir novedades así: el contexto es ‘un cóctel explosivo’ que hace que resulte extraño que no pasen más cosas. Sólo un dato: la tasa de paro en España es del 26%; en el año 1932 –en plena gran depresión y en el año del ascenso de los nazis al poder- en Alemania la cifra de parados rondaba el 32%, y en los EEUU un 23%. Es un dato que nos puede dar una idea, pero teniendo en cuenta también que el cálculo de las estadísticas ha cambiado muchísimo desde entonces y que la fuerza laboral de los años treinta, sin la plena incorporación de la mujer al mercado de trabajo y una protección social peor, era muy diferente de la actual.
Aun así, una primera impresión es que debe de ser demasiado fácil caer en prácticas corruptas. La corrupción, definida como “el mal uso o abuso del poder político para el beneficio personal y privado”, tiene un nivel universal: se da en los países ricos y comprometo el desarrollo de los países pobres – no tiene límites ni geográficos ni culturales- y es transversal en todos los sectores sociales. Y tampoco tiene límites en el tiempo, el primer caso de corrupción conocido está en el reinado de Ramsés IX, 1.100 a.C, cuando un funcionario se asoció a una banda de profanadores de tumbas. Por lo tanto estamos ante un fenómeno limpiamente humano.
El daño de la corrupción no se sólo material o económico, sino que agujerea de pleno los bienes inmateriales, la dimensión cualitativa de la vida social. Qué respuesta se puede dar?. A nivel colectivo se tiene que eliminar el humus que hace crecer como setas los casos de corrupción: carencia de transparencia, el problema de la financiación de los partidos políticos, la extrema lentitud del Tribunal de Cuentas, la ausencia de auditores externos y de interventores independientes...para administraciones públicas y partidos políticos. Juan Pablo II introdujo el concepto de ecología humana para indicar que se deben cuidar las bases educativas y morales en las que se sostiene la vida social y política: los comportamientos corruptos se entienden como el fruto de heridas en esta vida social. Una familia que no cumple con su misión, una degradación de las condiciones de vida, una escuela impotente, qué modelos presentan los medios de comunicación...es el terreno abonado porque aparezca la corrupción. Una corrupción que implica no un trabajo en solitario, sino un conjunto de relaciones de complicidad, conciencias oscurecidas, amenazas, pactos no escritos....etc.
Hace poco, un destacado político ha dicho, “no hay corrupción hasta que no se demuestre el contrario”. Creo que, mejor dicho, no hay corrupción mientras uno actúa honestamente y al servicio del bien común, y seguramente esto es difícil. Estamos al corazón de la conciencia del servidor público: ¿para qué estoy aquí?; ¿para qué me he afiliado a un partido político?; ¿qué es el que realmente mueve mi trabajo, mi vida?. De nada sirven grandes estructuras y burocracias sino cambia realmente el corazón de la persona humana.

La crisi del periodisme

La realitat dels fets. Benet XVI s’ha esmerçat per oferir una trilogia de llibres presentant la figura de Jesús de Natzaret al món contemporani. Durant cinc anys, al vell estil dels professors, amb llapis i paper i sols amb l’ajuda de la seva memòria i biblioteca, ha ofert tres obres per al gran públic, sense descurar tanmateix el rigor històric, teològic, bíblic i científic. Si podrà estar d’acord o no, però ha estat un esforç d’un pensador modern per a fer accessible la seva fe amb un esperit divulgatiu.
En el darrer llibre, ocupant-ne una minúscula part, simplement repeteix el que tothom pot veure obrint els evangelis: no surten el bou i la mula al pessebre de Betlem. El Papa explica com ha entrat aquest símbol en la tradició i afegeix (pàgina 77 de l’edició espanyola) que amb aquests animals s’ha cobert una llacuna i que “cap pessebre renunciarà al bou i la mula”.
La premsa ha rebut això amb els següents titulars, que he agafat fent un recorregut per google: “El Papa desmunta el pessebre”, “El Papa retalla el pessebre”, “L’associació de pessebristes es nega a treure el bou i la mula”, “El Papa ens roba el bou i la mula”. Entre la realitat dels fets i el que finalment han transmès els mitjans de comunicació hi ha una distància que ratlla l’estupidesa per part d’aquests darrers. O la simple mentida. Es poden fer les següents consideracions:
En primer lloc, la idea que donen els titulars és que el Papa que, en un món tant convuls per tantes coses, es dedica a pontificar sobre tonteries. Que és el pallaso del Polonia. Repeteixo, des de la distància o la proximitat en el seu pensament, un acostament sincer a la figura de Joseph Ratzinger el descobreix com una de les ments d’Europa, per la profunditat del seu pensament, el domini dels autors de l’antiguitat com de la filosofia contemporània i, sobretot, la seva capacitat d’interlocutor del cristianisme amb el pensament d’avui. No en va ha estat professor universitari des de 1959, autor de desenes de llibres i de centenars d’article, essent poliglota. Qualsevol que obri algun dels seus llibres se n’adonarà de tot això.
Segon, tot això reflecteix una crisi del periodisme, dedicat a transmetre i difondre ‘estupideses’ i amb un rebuig per allò seriós. El cas del quadre de Jesús esgarrat a l’Aragó n’és un altre: una societat que faci d’això una exclusiva mundial té un problema greu. Diu un corresponsal d’un rotatiu nacional a Roma: “això era impensable fa només un anys, ja que qui difonia estupideses es desqualificava ell mateix i perdia credibilitat. Després no ens estranyem que la gent cada cop compri menys diaris (...). Les tonteries es venen com a caramels perquè hi ha un desig obsessiu d’obtenir clics en les edicions digitals, la gent que clica la notícia per saber que hi ha. I és així que les webs dels diaris s’omplen d’animals fent el pi o qualsevol estupidesa que se li assembla. I per contagi, aquesta escala de valors s’està traslladant als diaris de paper. És el suïcidi perfecte. El diari perd el seu únic capital: el que un se’l prengui seriosament”.
Tercer, aquesta crisi és reflex de nihilisme, diguem-ho clar. No seré jo qui rebutgi l’humor com una de les dimensions humanes més sanes en el nostre pas per aquest món. Tanmateix una cultura ambiental, com és la postmoderna, que rebutja sistemàticament allò seriós implica que ja no creu en res. Que res no mereix respecte, ni la veritat mateixa. Tot pot ser objecte de broma, segurament si amb els seus límits, però si tot pot reduir-se a una broma és que no hi ha res que pugui prendre’s seriosament. Així de simple.

Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs el 29 de novembre de 2012.

La crisis del periodismo
La realidad de los hechos. Benedicto XVI se ha esforzado en ofrecer una trilogía de libros presentando la figura de Jesús de Nazaret al mundo contemporáneo. Durante cinco años, al viejo estilo de los profesores, a lápiz y papel y solo con la ayuda de su memoria y biblioteca, ha ofrecido tres obras para el gran público, sin descuidar el rigor histórico, teológico, bíblico y científico. Si podrá estar de acuerdo o no, pero ha sido un esfuerzo de un pensador moderno para hacer accesible su fe con un espíritu divulgativo.
En el último libro, ocupando una minúscula parte, simplemente repite lo que todo el mundo puede ver abriendo los evangelios: no salen el buey y la mula en pesebre de Belén. El Papa explica cómo ha entrado este símbolo en la tradición y añade (página 77 de la edición española) que con estos animales se ha cubierto una laguna y que “ningún pesebre renunciará al buey y la mula”.
La prensa ha recibido esto con los siguientes titulares, que he cogido haciendo un recorrido por google: “El Papa desmonta el pesebre”, “El Papa recorta el pesebre”, “La asociación de pesebristas se niega a sacar el buey y la mula”, “El Papa nos roba el buey y la mula”. Entre la realidad de los hechos y lo que finalmente han transmitido los medios de comunicación hay una distancia que raya la estupidez por parte de estos últimos. O la simple mentira. Se pueden hacer las siguientes consideraciones:
En primer lugar, la idea que dan los titulares es que el Papa, en un mundo tan convulso por tantas cosas, se dedica a pontificar sobre tonterías. Que es el payaso del Polonia. Repito, desde la distancia o la proximidad a su pensamiento, un acercamiento sincero a la figura de Joseph Ratzinger lo descubre como una de las mentes de Europa, por la profundidad de su pensamiento, el dominio de los autores de la antigüedad como de la filosofía contemporánea y, sobre todo, su capacitad de interlocutor del cristianismo con el pensamiento de hoy. No en vano ha sido profesor universitario desde 1959, autor de decenas de libros y de cientos de artículos, siendo poliglota. Cualquiera que abra alguno de sus libros se dará cuenta de todo esto.
Segundo, todo esto refleja una crisis del periodismo, dedicado a transmitir y difundir ‘estupideces’ y con un rechazo a lo serio. El caso del cuadro de Jesús estropeado en el Aragón es otro: una sociedad que haga de esto una exclusiva mundial tiene un problema grave. Dice un corresponsal de un rotativo nacional en Roma: “esto era impensable hace sólo unos años, puesto que quienes difundían estupideces se descalificaban ellos mismos y perdían credibilidad. Después no nos extrañemos que la gente cada vez compre menos diarios (...). Las tonterías se venden como caramelos porque hay un deseo obsesivo de obtener clicks en las ediciones digitales, la gente que clicka la noticia por saber que hay. Y las webs de los diarios se llenan de animales haciendo el pino o cualquier estupidez que se le asemeja. Y por contagio, esta escala de valores se está trasladando a los diarios de papel. Es el suicidio perfecto. El diario pierde su único capital: el que un se lo tome seriamente”.
Tercero, esta crisis es reflejo de nihilismo, digámoslo claro. No seré yo quien rechace el humor como una de las dimensiones humanas más sanas en nuestro paso por este mundo. Aun así una cultura ambiental, como es la postmoderna, que rechaza sistemáticamente lo serio implica que ya no cree en nada. Que nada no merece respeto, ni la verdad misma. ¿Todo puede ser objeto en broma?: seguramente si con sus límites, pero si todo puede reducirse a una broma es que no hay nada que pueda tomarse en serio. Así de simple.

La roba bruta es renta a casa

Els límits entre allò públic i allò privat estan cada vegada més difuminats. Diversos programes televisius fan de publicitar tota classe de privacitats la raó de la seva existència, inclús hi ha personatges dels quals no es distingeix la seva vida personal i pública. Aquesta tendència a parlar de coses personals –també de terceres persones- es trasllada a les tertúlies i fa que el tradicional ‘xafardeig’ a sota veu, aparegui com un esport nacional davant de micros i càmeres.

No només quan es refereixen a aspectes personals dels altres, sinó quan es publiciten tota classe de problemes i situacions privades sense el menor rubor. De fet, la pràctica esdevé comú i moltes persones han perdut la noció del límit del que es privat o públic i inclús la capacitat de parlar en general, sense referir-ho contínuament a llurs problemàtiques.

Programes com Gran Hermano assenyalen la transformació de l’esfera privada en un àmbit susceptible de ser manipulat i incorporat com element essencial per a la teatralització de les experiències íntimes de persones anònimes en benefici de l’espectacle de masses.

Tampoc sembla que les autoritats públiques ho tinguin massa clar. Em sembla que tothom estarà d’acord que tot i que sota el denominador comú d’infraccions s’hi pugui incloure des d’un excés de velocitat, a tirar un paper al carrer o al ser client de prostitució, no tenen les mateixes conseqüències el fet de que es faci públic la identitat de l’infractor. L’Ajuntament de la Jonquera ha publicat un llistat amb tots els clients de la prostitució que no paguen les multes: no seré jo qui defensi la prostitució –de fet acabo de signar perquè la premsa ‘seria’ retiri els anuncis de contacte- però tampoc em sembla lògic que els clients que per les raons que sigui fan ús d’aquest servei hagin de ser coneguts per tots els seus veïns i familiars. Hi ha un problema de distinció entre l’àmbit públic i el privat que s’hauria de respectar, per molt lamentable que ens sembli allò privat, mentre no hi hagi raons greus per fer-se públic. I crec que en aquest cas no hi són.

Diu Bernard Häring que “la prudència cristiana, l’amor al proïsme i la cortesia han d’escollir en cada cas el moment, el lloc i la mesura convenient per manifestar les seves conviccions. El saber callar és un art i una virtut importants i a vegades un deure greu quan es tracta de secrets”. La societat actual rebutja l’existència de secrets, però aquests són necessaris perquè la veritat ens obliga a ser curosos en administrar-la o en subministrar-la a un públic, perquè hi ha d’haver un respecte al món interior de les persones i a la seva vida privada.

La moral ha distingit diversos tipus de secret. Els secrets naturals, aquells que la seva divulgació implica una falta a la justícia i caritat (un poble) no té perquè saber quins dels seus veïns són clients de prostitució. El secret promès, aquelles coses per les quals es va prometre guardar secret. I per últim, el secret professional, que tenen metges, llevadores, advocats i està protegit per la llei. Que patètic un país en que per motius polítics contínuament es filtrin a la premsa els secrets del sumari. Per últim, els sacerdots a més del secret tenim el sigil sacramental (confessió).

La veritat està cridada a sortir sempre a la llum –que no necessariament ha d’ésser el focus d’un plató-, som cridats a la transparència, però aquesta veritat ha de ser administrada amb prudència per al bé personal i social. Els catalans que fins ara hem tingut una certa tendència a defugir l’exhibicionisme personal i aliè tenim un adagi que ho sintetitza: “la roba bruta es renta a casa”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 25 d'octubre de 2012

La roba bruta es renta a casa
Los límites entre lo público y lo privado están cada vez más difuminados. Varios programas televisivos hacen de publicitar toda clase de privacidades la razón de su existencia, incluso hay personajes de los cuales no se distingue su vida personal y pública. Esta tendencia a hablar de cosas personales –también de terceras personas- se traslada a las tertulias y hace que el tradicional ‘chismorreo’ debajo voz, aparezca como un deporte nacional ante de micros y cámaras.
No sólo cuando se refieren a aspectos personales de los demás, sino cuando se publicitan toda clase de problemas y situaciones privadas sin el menor rubor. De hecho, la práctica es común y muchas personas han perdido la noción del límite entre lo privado o público e incluso la capacidad de hablar en general, sin referirse continuamente a sus problemáticas.
Programas como Gran Hermano señalan la transformación de la esfera privada en un ámbito susceptible de ser manipulado e incorporado como elemento esencial para la teatralización de las experiencias íntimas de personas anónimas en beneficio del espectáculo de masas.
Tampoco parece que las autoridades públicas lo tengan demasiado claro. Me parece que todo el mundo estará de acuerdo que aunque bajo el denominador común de infracciones se pueda incluir desde un exceso de velocidad, a echar un papel a la calle o al ser cliente de prostitución, no tienen las mismas consecuencias el hecho de que se haga pública la identidad del infractor. El Ayuntamiento de la Jonquera ha publicado un listado con todos los clientes de la prostitución que no pagan las multas: no seré yo quienes defienda la prostitución –de hecho acabo de firmar porque la prensa ‘seria’ retire los anuncios de contacto- pero tampoco me parece lógico que los clientes que por las razones que sea hacen uso de este servicio tengan que ser conocidos por todos sus vecinos y familiares. Hay un problema de distinción entre el ámbito público y el privado que se debería respetar, por muy lamentable que nos parezca aquello privado, mientras no haya razones graves por hacerse público. Y creo que en este caso no lo son.
Dice Bernard Häring que “la prudencia cristiana, el amor al prójimo y la cortesía tienen que escoger en cada caso el momento, el lugar y la medida conveniente por manifestar sus convicciones. El saber callar es un arte y una virtud importantes y a veces un deber grave cuando se trata de secretos”. La sociedad actual rechaza la existencia de secretos, pero estos son necesarios porque la verdad nos obliga a ser cuidadosos en administrarla o en suministrarla a un público, porque tiene que haber un respeto al mundo interior de las personas y a su vida privada.
La moral ha distinguido varios tipos de secreto. Los secretos naturales, aquellos que su divulgación implica una falta a la justicia y caridad (un pueblo no tiene porque saber qué de sus vecinos son clientes de prostitución.) El secreto prometido, aquellas cosas por las cuales se prometió guardar secreto. Y por último, el secreto profesional, que tienen médicos, comadronas, abogados y está protegido por la ley. Que patético un país en que por motivos políticos continuamente se filtren a la prensa los secretos del sumario. Por último, los sacerdotes además del secreto tenemos el sigilo sacramental (confesión).
La verdad está gritada a salir siempre a la luz –que no necesariamente tienen que ser los focos de un platón-, somos llamados a la transparencia, pero esta verdad debe ser administrada con prudencia para el bien personal y social. Los catalanes que hasta ahora hemos tenido una cierta tendencia a rehuir el exhibicionismo personal y ajeno tenemos un refrán que lo sintetiza: la roba bruta es renta a casa.

Sor Rosa

Discretament, amb el mes de setembre, ha marxat d’Igualada la qui durant els darrers anys ha estat la superiora de la Llar del Sant Crist, Sor Rosa. La setmana passada marxava, després d’un petit homenatge sorpresa que se li va retre el dia abans de la seva partida.

Són moltes les coses que ha deixat el pas de Sor Rosa per Igualada. Potser no serà una notícia de portada, però per una sèrie d’anys aquesta religiosa de mitjana edat ha compartit la vida, el goigs i les penes de la comunitat de l’asil, s’ha fet propera a tothom i ha gestionat amb traça la vida de l’equipament. Una persona que difícilment retornarà en tasca assistencial a Igualada, ha estat destinada a Logroño, però que durant uns anys ha format part de la vida de molta gent.

Enrere queden esdeveniments d’envergadura –la creu dels joves i l’acolliment de la JMJ; obres que han millorat notablement els equipaments de l’asil, l’obertura de la llar a molts voluntaris, alguns ben petits; un tracte afable i una gran personalitat cristiana i humana. Un record inesborrable.

Admirable la labor i la tasca de les ‘Hermanitas’, en les quasi 200 cases que tenen escampades per Europa i Amèrica –nou a Catalunya; totes amb una organització semblant i el que és més important, són veritables llars pels avis que hi viuen. A Igualada hi són des de la postguerra, en un magnífic edifici d’estil modernista de Joan Rubió i Bellver; la seva fundadora –Santa Teresa de Jesús Jornet- també tingué vincles amb la nostra comarca, fou mestra a Argençola i anava a confessar-se al santuari de la Pietat.

Es veu que algun dia un es va dirigir a una ‘hermanita’ i li digué – mare, jo ni per 1.000 euros faria la neteja que vostè fa dels avis. I la mare respongué – jo per 1.000 euros tampoc. La seva vocació és un exemple concret de la caritat i misericòrdia cristiana, ben a prop nostre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs del 27 d'octubre de 2012.

El valor de l'esport

Mentre les nuvolades negres enfosqueixen el present i el futur econòmic (amb tot allò que implica) de casa nostra, l’esport aconsegueix grans èxits (el Barça, la selecció espanyola, el bàsquet, el tennis, el motociclisme...). És un contrast, certament...entre dues seccions dels mitjans de comunicació.

A punt de començar una nova Olimpiada, “verdadera experiència de fraternitat entre els pobles de la terra” (Benet XVI), es bo de reflexionar sobre els valors de la pràctica física. L’esport és una activitat que pot ajudar al desenvolupament de la persona, no només a nivell físic o educatiu –“l’esport és un excel·lent complement a la formació de la juventut” (J.A. Samaranch): el comportament ètic de les estrelles esportives, tant positiu com negatiu, pot influir en multitud de nens i joves que les segueixen.

El company Jaume Casamitjana, gran seguidor de tota classe d’esports, va realitzar fa temps un treball sobre els valors de l’esport, concretament del futbol, però es pot aplicar a molts d’altres. En primer lloc destaca, una reafirmació de la corporeïtat: el gran valor que té el futbol -i l’esport en general- “de cara a un millor autoconeixement del cos, de les pròpies potencialitats i dels propis límits. No està mai de més vindicar la dimensió corporal”.

En segon lloc, l’esport com a escola de virtuts, vers un mateix (buidament del jo, orientar la voluntat vers el fi col·lectiu –en els esports en grup); en relació amb els companys (l’equip no com a suma d’individualitats, sinó com a col·lectiu que suma i col·labora –el Barcelona de Guardiola, sens dubte. Per a Casamitjana això implica “una entesa i una capacitat de col·laboració que, perquè sigui realment autèntica (i per tant exitosa), ha de sostenir-se en l’amistat, la lleialtat i el diàleg. Així, els jugadors poden esdevenir models de companyerisme, testimonis d’autèntica fraternitat. Tot això, sens dubte, “afina” els esperits i, d’alguna manera, els fa percebre d’aprop el més sublim de la persona i de la seva autèntica dignitat. El treball en equip també afavoreix el creixement de les mateixes energies interiors, convertint-se en escola de lleialtat, coratge, decisió i germandat”. Per tot això és fonamental el paper de l’entrenador.

És veritat que hi ha una cara fosca de l’esport (la idolatria, la violència, els diners o l’androcentrisme), però Casamitjana també destaca que l’afecció esportiva crea comunitats i sinèrgies socials més enllà del nivell econòmic, de la raça o de la cultura. El de Prats de Rei conclou el seu magnífic treball afirmant que: “el joc té, no ho oblidem, una potencialitat important: pot esdevenir exercici per a la vida. El futbol obliga a l’home, abans que res, a disciplinar-se a ell mateix. També li ensenya a col·laborar amb els altres, i per últim, a enfrontar-se amb ells netament. La perversitat del diner i del esperit mercantil poden, naturalment, llançar-ho tot per la borda. Tanmateix, tal vegada sigui possible aprendre a viure a partir del joc: la llibertat de l’home es nodreix de regles de convivència. El fenomen d’un món que vibra amb el futbol podria donar-nos més que un entreteniment. Si anéssim al fons, el futbol podria proporcionar-nos una forma de vida”. Ell ho ha dit tot, fins al setembre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de juliol de 2012.