Crisi, impostos i Església (I)

En temps agitats com els que corren, molts sofreixen (i de forma cada vegada més accentuada) les conseqüències de la crisi econòmica i de les “retallades”, és hora de que totes les institucions públiques facin un esforç de transparència i d’austeritat: acaba de viure aquesta necessitat la primera autoritat de l’Estat. Tanmateix, els temps de crisi i d’agitació són també propicis per a utilitzar la indignació popular –amb dificultats per afrontar les qüestions complicades amb serenitat- amb fins poc honestos, per mentir i manipular. Una d’aquestes qüestions són els anomenats privilegis eclesiàstics pel que fa als impostos, qüestió que gaudeix d’una força simbòlica especial en aquest país donat a reviure contínuament el guerracivilisme i la dialèctica revolucionaria. El tema apareix últimament amb força en les paraules de determinats polítics, sindicats o en algunes pancartes en les manifestacions. Exposaré la realitat vigent per afirmar que no es tracta de cap ‘privilegi’, tot i que no és una realitat immutable que no es pugui millorar. Les crítiques es refereixen especialment a l’IBI (impost sobre béns immobles), que segons publicava “El País” del 26 de febrer, l’Església no el paga “en virtut dels acords de l’Església i l’Estat” de 1979, afirmació falsa ja que aquest règim fiscal està regulat especialment per la Llei de mecenatge 49/2002, per la qual l’Església té les mateixes exempcions que les altres institucions sense fins lucratius. Concretament, són lliures de pagar l’IBI els serveis públics (defensa, seguretat, educació pública i presons); els immobles religiosos de l’Església Catòlica però també els de les confessions que tenen conveni amb l’Estat (la Federació d’entitats religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites i la Comissió Islàmica); els immobles de governs estrangers; de la Creu Roja; el terrenys ocupats per línies ferroviàries; els col·legis concertats; els edificis pertanyents al patrimoni històric-artístic i, en general, les entitats sense fins lucratius. Per tant, repeteixo, afirmar que l’Església gaudeix de privilegis fiscals pel que fa a l’IBI és, simplement, mentida. El motiu profund pel qual l’Estat allibera de part de tributació a societats particulars és per la seva contribució, amb les seves activitats, al bé comú, fet que provoca un estalvi a les arques públiques, que hauríen d’assumir els costos d’aquestes activitats en cas de que no existíssin. El mes vinent donaré dades concretes sobre el que suposa l’activitat organitzada dels catòlics en el nostre país; simplement, com un exemple, dono la dada que les parròquies de l’arxidiòcesi de Barcelona avui estan distribuint aliments a unes 150.000 persones cada dia. Tot això no per presumir, hi ha moltes altres persones i grups que desinteressadament fan el bé, però si per il·lustrar la realitat d’aquesta labor social, i el fet espiritual (confessional, litúrgic, sagramental) que està en la base de tota aquesta activitat, que en el règim actual no mereix l’adhesió de l’Estat (aconfessionalitat, neutralitat) però si el seu respecte i reconeixement. Tanmateix, n’hi ha alguns que això sembla que no ho entenen, però s’agraïria que exposessin els seus veritables motius, sense ‘vestir-los’ de raons econòmiques; com van fer també amb la Jornada Mundial de la Joventut del passat estiu. Darrera la manipulació, segons alguns analistes, no hi ha res més que un nou desig desamortitzador aprofitant la crisi, per via de fer impossible el manteniment dels recursos materials i espirituals de l’Església a la nostra societat per posar-los en mans d’un projecte d’Estat laïcista. Si el dit acusador es dirigeix només a l’Església i no en altres entitats que també gaudeixen de beneficis fiscals (partits polítics i les seves fundacions, sindicats, altres religions...i no dic que no els hagin de tenir) només es pot entendre des del laïcisme agressiu i la intolerància perenne d’una part de la classe política contra la religió catòlica. El mes vinent parlarem de la casella de l’IRPF. Publicat a l'Enllaç dels anoiencs del 26 d'abril de 2012 Crisis, impuestos e Iglesia (I) En tiempos agitados como los corrientes en que muchos sufren (y de un modo cada vez más intenso) las consecuencias de la crisis económica y de los ‘recortes’, todas las instituciones públicas tienen que hacer un esfuerzo de transparencia y de austeridad, lo acaba de vivir en su misma persona la primera autoridad del Estado. Sin embargo, los tiempos de crisis y de agitación son también propicios para utilizar la indignación popular –con dificultades para afrontar la cuestiones complicadas con serenidad- con fines poco honrados, para mentir y manipular. Una de estas cuestiones son los llamados privilegios eclesiásticos por lo que se refiere a los impuestos, cuestión de goza de una fuerza simbólica especial en este país –por parte de todos los colores políticos, sin duda- dado a revivir continuamente el guerracivilismo y la dialéctica revolucionaria. El tema aparece últimamente con fuerza en las palabras de determinados políticos, sindicatos o en algunas pancartas en las manifestaciones. Voy a exponer la realidad vigente para afirmar que no se trata de ningún ‘privilegio’, aunque no es una realidad inmutable que no se pueda cambiar ni mejorar. Las críticas se refieren especialmente al IBI (impuesto sobre bienes inmuebles), que como publicaba ‘El País’ del 26 de febrero, la Iglesia no lo paga ‘en virtud de los acuerdos entre la Iglesia y el Estado’ de 1979, hecho completamente falso ya que este regimen fiscal está regulado especialmente por la Ley del Mecenazgo 49/2002, por la cual la Iglesia goza de las mismas exenciones que las otras instituciones sin fines lucrativos. Concretamente, estan libres de pagar el IBI los sevicios públicos (defensa, seguirdad, educación pública i cárceles); los inmuebles religiosos de la Iglesia Católica pero también las de las confesiones que tienen convenio con el Estado (la Federación de entidades religiosas Evangélicas, la Federación de Comunidades Israelitas i la Comisión Islámica); los inmuebles de gobiernos extranjeros; de la Cruz Roja; los terrenos ocupados por líneas ferroviarias; los colegios concertados; los edificios pertenecientes al patrimonio histórico y artítico y, en general, las entidades sin fines lucrativos. En conclusión, repito, afirmar que la Iglesia goza de privilegios fiscales por lo que se refiere al IBI es, simplemente, mentira. El motivo profundo por el cual el Estado libera de parte de tributación a sociedades particulares es por su contribución al bien común, hecho que provoca un ahorro a las arcas públicas, que deberían asumir los costes de estas actividades en caso de que no existieran. El mes que viene daré datos concretos sobre lo que supone la actividad organizada de los católicos en nuestro país; simplemente, como un ejemplo, doy el dato que las parroquias de la archidiócesis de Barcelona en el día de hoy estan dando alimentos a unas 150.000 personas cada día. Todo esto no para presumir, hay muchas más personas que de forma desinteresada hacen el bien, pero si para ilustrar la realidad de esta labor social, y el hecho espiritual (confesional, litúrgico, sacramental) que está en la base de toda esta actividad, que en el régimen actual no merece la adhesión del Estado (aconfesionalidad, neutralidad) mas si su respecto y reconocimiento. Sin embargo, hay algunos que esto parece que no lo entienden, pero se agradecería que explicasen sus verdaderos motivos, sin que los vistieran de razones económicas; como hicieron también con la Jornada Mundial de la Juventud del pasado verano. Detrás de la manipulación, según algunos analistas, no hay nada más que un nuevo deseo desamortizador aprovechando la crisis, haciendo imposible el mantenimiento de los recursos espirituales y materiales de la Iglesia en nuestra sociedad para ponerlos en manos de un proyecto de Estado laicista. Si el dedo acusador se dirige solo a la Iglesia y no en otras entidades que también gozan de beneficios fiscales (partidos políticos y sus fundaciones, sindicatos, otras religiones...y no digo que no los hayan de tener) solo se puede entender desde el laicismo agresivo y la intolerancia perenne de una parte de la clase política contra la religión católica. El mes que viene hablaremos de la casilla del IRPF.

Els catòlics en el panorama comunicatiu italià

La visita de Marco Tarquinio, director d’Avvenire, al Col•legi Espanyol de Roma el passat dia 22, em permet d’obrir una petita porta al panorama comunicatiu italià. Avvenire, nat el 1968, és un instrument de l’Església a Itàlia –pel qual fa un gran esforç econòmic- que esdevé en paraules del seu director “un signe de contradicció” en els quioscos del país.
En constant creixement, s’ha fet un espai en el panorama de la premsa escrita, tot i la doble crisi que aquesta sofreix arreu, l’econòmica i de de les noves tecnologies. Procura oferir una manera diferent de fer periodisme, vegem-ne alguns exemples. D’entrada, fullejant els diferents rotatius italians, sorprèn l’escassa informació internacional que dediquen, fet que vol contrastar Avvenire. Tarquinio creu que els països que han tingut imperi a ultramar –Espanya, Anglaterra- són més proclius a interessar-se sobre allò que passa més enllà de les seves fronteres. Una altra proposta és la d’un setmanari amb notícies verdaderes però escrites per a nens, amb l’intent d’habituar a la lectura.
Però anant més al fons, Tarquinio defensa un periodisme catòlic respectuós amb els fets i amb un punt de vista honest. Intenta contrarestar una altra característica de la premsa italiana, l’excés absolut de crònica negra que ocupa grans titulars –les tres ‘s’ en italià: sangue, sesso e soldi (diners). Aquesta deformació periodística deixa de banda el caràcter educatiu que també té la professió, i per això Avvenire intenta fer notícia de l’altra cara de la realitat, el bé que també passa al voltant nostre. En el món del treball, de l’economia, de l’educació hi ha iniciatives honestes (especialment en el context italià, accions educatives contra la màfia) i això també hauria de ser notícia. La raó és que la premsa educa amb la selecció de notícies que fa, orienta cap a un model de persona, i els italians mereixen ‘models’ i ‘herois’ positius.
Pel que fa a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrar-se imparcial, donant una clau de lectura dels diferents programes i iniciatives segons els valors que importen a la línia editorial: la persona al centre, amb tot allò que implica. També intenta donar instruments als laics davant difícils qüestions –va elaborar dos suplements dedicats al fenomen de la pedofilia en tota la seva amplitud, per situar la crisi eclesial en el seu context- i fa campanyes contra, per exemple, els jocs d’atzar i les apostes, una autèntica plaga a Itàlia.
És una mostra d’un panorama comunicatiu divers al nostre, hi ha també per exemple la revista dominical Famiglia cristiana –que es distribueix en quioscos i esglésies- amb una tirada inmensa, la més alta del país si no m’equivoco, sostinguda per una gran quantitat de publicitat, i que tracta tota classe de temes. A més, un riquíssim teixit de webs, no només vinculades a l’aspecte més institucional de l’Església, sinó promogudes per laics i que aborden una gran quantitat de problemàtiques: vida, bioètica, sexualitat, educació, justícia social, espiritualitat, etc. Una realitat que denota un esforç de l’Església per fer-se present en el món comunicatiu –i per tant en la cultura quotidiana- dels italians; i també la riquesa d’un món laical més despert i actiu.
Publicat a Catalunya Cristiana el 15 d'abril de 2012
Los católicos en el panorama comunicativo italiano
La visita de Marco Tarquinio, director de Avvenire, al Colegio Español de Roma el pasado día 22, me permite abrir una pequeña puerta en el panorama comunicativo italiano. Avvenire, nacido en 1968, es un instrumento de la Iglesia en Italia –por el cual hace un gran esfuerzo económico- que representa en palabras de su director “un signo de contradicción” en los quioscos del país.
En constante crecimiento, se ha hecho un espacio en el panorama de la prensa escrita, que sufre sin embargo la doble crisis por todas partes, la económica y la de las nuevas tecnologías. Procura ofrecer una modo distinto de hacer periodismo, veamos algunos ejemplos. De entrada, hojeando los diferentes rotativos italianos, sorprende la escasa información internacional que dedican, hecho que quiere contrastar Avvenire. Tarquinio cree que los países que han tenido imperio en ultramar –España, Inglaterra- son más proclives a interesarse sobre aquello que pasa más allá de sus fronteras. Otra propuesta es la de un setmanari con noticias verdaderas pero escritas para niños; un intento de habituar a la lectura.
Pero yendo más al fondo, Tarquinio defiende un periodismo católico respetuoso con los hechos y con un punto de vista honesto. Intenta contrarrestar otra característica de la prensa italiana, el exceso absoluto de crónica negra que ocupa grandes titulares –las tres ‘s’ en italiano: sangue, sesso e soldi (dinero). Esta deformación periodística deja de lado el carácter educativo que también tiene la profesión, y por esto Avvenire intenta hacer noticia de la otra cara de la realidad, el bien que también pasa alrededor nuestro. En el mundo del trabajo, de la economía, de la educación hay iniciativas honestas (especialmente en el contexto italiano, acciones educativas contra la mafia) y esto también debería ser noticia. La razón es que la prensa educa con la selección de noticias que hace, orienta hacia un modelo de persona, y los italianos merecen ‘modelos’ y ‘héroes’ positivos.
Con respecto a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrarse imparcial, dando una clave de lectura de los diferentes programas e iniciativas según los valores que importan a la línea editorial: la persona al centro, con todo aquello que implica. También intenta dar instrumentos a los laicos ante difíciles cuestiones –elaboró dos suplementos dedicados al fenómeno de la pedofilia en toda su amplitud, para situar la crisis eclesial en su contexto- y hace campañas contra, por ejemplo, los juegos de azar y las apuestas, una auténtica plaga en Italia.
Es una muestra de un panorama comunicativo diferente al nuestro, hay también por ejemplo la revista dominical Famiglia cristiana –que se distribuye en quioscos e iglesias- con una tirda inmensa, la más alta del país si no yerro, sostenida por una gran cantidad de publicidad, y que trata toda clase de temas. Además, un riquísimo tejido de webs, no sólo vinculadas al aspecto más institucional de l’Iglesia, sino promovidas por laicos y que abordan una gran cantidad de problemáticas: vida, bioética, sexualidad, educación, justicia social, espiritualidad, etc. Una realidad que denota un esfuerzo de la Iglesia por hacerse presente en el mundo comunicativo –y por lo tanto en la cultura cotidiana- de los italianos; y también la riqueza de un mundo laical más despierto y activo.

El perdó (i II)

Acabem avui la reflexió precedent sobre el perdó. El perdó autèntic implica la cancelació d’una situació crítica que ha de ser resolta, perquè l’hostilitat crònica arrelada en una memòria ressentida –assenyala Letiampa- demana de ser resolta. Hi ha tres criteris que permeten identificar la verdadera naturalesa del perdó, a diferència dels acostaments que vam fer el mes passat.
El primer és que el perdó és un adveniment, és un fet que no pot ser previst; no pot ser resultat de causes precedents, no és reproduïble ni està sota control. Com a imprevist a vegades és vist en els confins d’allò impossible. Els cristians que s’acosten freqüentment al sagrament de la confessió han de viure el perdó rebut com un verdader acte i esdeveniment, mai com un acte mecànic. Allò mecànic s’oposa a allò lliure i personal, i no hi ha res més lliure i personal que Déu mateix.
La segona característica és que el perdó verdader implica la relació amb algú, una relació entre l’ofensor i l’ofensor. Implica una relació personal; és, gairebé, un canvi de paraules; no és possible fer-ho amb un animal, una cosa, o amb un fet històric. Quan diem l’expressió “perdonar-se a un mateix”, té el sentit de la idea d’una duplicació del subjete, on un ‘jo’ present necessita perdonar un ‘altre si mateix’, que en un altre temps o en un altra situació va cometre un error que provoca ressentiment al primer i present ‘jo’.
Per últim, la tercera característica va lligada a l’etimologia de la paraula llatina donum: el perdo és un regal, és un do gratuït. Implica el regal de cancelar una ofensa però també de canviar una situació, de mirar amb altres ulls una persona, dona la possibilitat de recomençar. Canvia el qui perdona, que s’allibera del ressentiment, però també canvia el perdonat.
El perdó és un esforç sense fi, si un s’hi enfronta, i ningú es podrà extranyar si diguem que hi ha situacions, pel que fa al que ha rebut l’ofensa, que posen a l’ésser humà al límit de les seves forces. Per això, quasi sense voler vinculem la capacitat de perdó a una característica pròpiament divina: els homes som incapaços de perdonar sempre de forma pura.
A punt de viure de nou una Setmana Santa, tant de bo tinguessim una mica el cor obert per percebre a Aquell que és Amor i és Perdó, que té una capacitat de perdonar que no podem imaginar. Que posem els nostres ressentiments als seus peus i li demanem que perdoni per nosaltres allò que a nosaltres ens supera, allò que no acabem mai de passar-ne pàgina. I si davant d’aquest Amor ens sentim petits, limitats, també demanem sincerament perdó amb la seguretat de que serem perdonats en un acte lliure i gratuït. Perdó és alliberament i tots necessitem viure més lleugers.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de març de 2012


El perdón (y II)
Terminemos hoy la reflexión precedente sobre el perdón. El perdón auténtico implica la cancelación de una situación crítica que tiene que ser resuelta porqué la hostilidad crónica arraigada en una memoria resentida –señala Letiampa- pide ser resuelta. Hay tres criterios que permiten identificar la verdadera naturaleza del perdón, a diferencia de las aproximaciones que hicimos el mes pasado.
El primero es que el perdón es un acontecimiento, es un hecho que no puede ser previsto; no puede ser resultado de causas precedentes, no es reproducible y no está bajo control. Como imprevisto a veces es visto en los confines de lo imposible. Los cristianos que se acercan frecuentemente al sacramento de la confesión tienen que vivir el perdón recibido como un acto y acontecimiento verdadero, nunca como un acto mecánico. Lo mecánico se opone a lo libre y persona, y no hay nada más libre y personal que Dios mismo.
La segunda característica es que el perdón verdadero implica la relación con alguien, una relación entre el ofendido y el ofensor. Implica una relación personal; es, casi, un cambio de palabras; no es posible hacerlo con un animal, una cosa, o un hecho histórico. Cuando decimos la expresión ‘perdonarse’, tiene el sentido de la idea de una duplicación del sujeto, donde un ‘yo’ presente necesita perdonar a ‘otro sí mismo’, que en otro tiempo o situación cometió un error que provoca resentimiento al primer ‘yo’.
Por último, la tercera característica va ligada a la etimología de la palabra latina donum: el perdón es un regalo, es un don gratuito. Implica el regalo de cancelar una ofensa pero también de cambiar una situación, de mirar con otros ojos a una persona, da la posibilidad de recomenzar. Cambia el que perdona, que se libera del resentimiento, pero también cambia el perdonado.
El perdón es un esfuerzo sin fin, si uno se enfrenta a él sinceramente, y nadie se podrá extrañar si afirmamos que existen situaciones, por lo que se refiere a quien ha recibido la ofensa, que ponen al ser humano al límite de sus fuerzas. Por eso, casi sin querer vinculamos la capacidad de perdón a una característica propiamente divina: los hombres somos incapaces de perdonar siempre de forma pura.
A punto de vivir de nuevo una Semana Santa, ojala tuviésemos un poco el corazón abierto para percibir Aquel que es Amor y es Perdón, que tiene una capacidad de personar que no podemos ni imaginar. Que pongamos nuestros resentimientos a sus pies y que le roguemos que perdone por nosotros aquello que a nosotros nos supera, aquello de lo cual no acabamos nunca de pasar página. Y si delante de este Amor nos sentimos pequeños, limitados, también pidamos sinceramente perdón con la seguridad que seremos perdonados en un acto libre y gratuito. Perdón es liberación y todos necesitamos vivir más ligeros.

El vol de les orenetes, d'Antoni Talló

Xuclades, de lluny per l’oreig primaveral
deixaran les dolçes pàtries de refugi,
tot xisclant gracioses veus d’acomiat
i amb tortes volades de desfici
vola que volaràs.

Amb un triangle de força i germanor
i unides dins el llaç de l’igualtat
traspassen l’espai amb segura direcció,
i talment com qui recobra la llibertat
vola que volaràs.

Trencat per l’amor patri el ferm triangle,
disperses buscaran nadiua llar,
obrint arreu de l’aire un pas ben ample
i amb el cant prim i penetrant esguard
vola que volaràs.

Tot resseguint dels cloquers les altes puntes
i atretes amb ràpida agilitat
vindran de poble en poble a grups juntes
i empeses amb ferotge velocitat
vola que volaràs.

Amb incansable aleteig dinàmic
sempre voladines mai pararan
escampant de goig un xiscle fantàstic
i amb l’ànim que la llar retrobaran
vola que volaràs.

Portant l’amor fecond el foc encés
encendran la pròpia llar ja retrobrada
talment com si la vida es multipliqués;
i amb joia per la nascuda fillada
vola que volaràs.

Augmentant de les aus el nombre d’ales
el brunyit i els xiscles es doblaran;
corrent per l’espai immens amb grans volades
i amb vol eternal que mai finiran
vola que volaràs.

Antoni Talló Busquets.
Sant Martí de Tous, 1 de juliol de 1933.

Vers la guarició i la renovació

Entre els passats 6 i 9 de febrer va tenir lloc a la Universitat Gregoriana de Roma el simposi ‘Vers la guarició i la renovació’, dirigit a bisbes catòlics i als superiors de les ordres religioses sobre l’espinosa qüestió dels abusos sexuals a menors comesos per sacerdots. Voldria simplement exposar algunes de les idees que em van semblar més interessants, no insistint més en el cas real i impressionant d’una víctima irlandesa, Marie Collins, que ja ha estat suficientment difós.

Errors. Mons. Rosetti enumerà els errors comesos per la jerarquia eclesiàstica al llarg del temps en el tema dels abusos: 1.- No escoltar a les víctimes i ser despistats pels violadors; 2.- Infravaloració de la presència d’abusos en la propia diòcesi; 3.- Excés d’optimisme en la curació dels abusadors; 4.- Malinterpretar el perdó dels agressors; 5.- Absència de formació humana per als sacerdots, també a nivell sexual; 6.- No fer cas de les ‘senyals de perill’. Mons. Scicluna, des d’un punt de vista més jurídic, afirmà que la falta de respecte a la veritat genera desconfiança i sospites i que respectar les lleis ha d’evitar desofortunades distorsions que lamentablement han allargat els episodis d’abusos.

No respostes fàcils. En el congrés també es va intentar de no donar respostes fàcils al problema dels abusos, tot i que aquestes poden tenir part de veritat: la campanya dels mitjans de comunicació contra l’Església, l’avarícia dels advocats, l’orientació homosexual de molts ministres. Cap qüestió de les citades pot explicar i donar raó de la crisi, sense olvidar tampoc que els casos de calúmnia són baixos: la gran majoria de les denúncies són certes (en un 95% es va dir). No es pot presupossar lleugerament la manca de llibertat en els abusadors, per tal de treure la dimensió de pecat i d’acte responsable als abusos, afirmaren alguns professors de la Gregoriana en la seva exposició.

Sofriments dels laics. Entre els danys causats per la crisi, s’ha d’incloure un sofriment per part dels laics, cristians practicants que sofreixen perquè estimen l’Església i el sacerdoci. Mons. Cupisch, parlant dels Estats Units, afirmà que “els catòlics han estat ferits pels errors morals d’alguns sacerdots, però encara han estat més ferits pels bisbes que no han posat als nens com una prioritat. La gent esperava que els líders religiosos fossin els primers en oposar-se fortament al mal”. També s’ha d’incloure que molts creients, i això ho he pogut notar també a casa nostra (especialment durant la crisi a l’entorn de la Setmana Santa de 2010, l’any “més amarg de la meva vida” segons va confessar el cardenal Marx), se senten avergonyits, impotents a l’enfrentar-se amb les percepcions negatives, la crítica i el cinisme amb que molts familiars, amics i veïns tracten a l’Església. Se senten desprotegits i sense arguments per defensar allò que estimen. En el cas dels EEUU es va dir que ha ajudat molt en aquest sentit el comprometre també als laics a crear ‘ambients segurs i protegits’ en les parròquies.

Oportunitat. La crisi de la pederastia és una gran crisi per l’Església, una més de les que ha sofert al llarg dels segles. Però també és una oportunitat, una oportunitat –certament difícil i a llarg plaç- per a treballar i convertir-se en un model internacional de protecció de nens, de joves i d’adults vulnerables. Una oportunitat per a viure en una major transparència: el pecat dels sacerdots és un escàndol, certament; però encara ho és més, l’intent de tapar-los, la cultura del silenci i l’hipocresia. Acabo amb aquestes paraules del cardenal Marx, “tan de bò aquesta crisi, compresa també a nivell espiritual, sigui un gran impuls vers la conversió i la renovació, i així, pas a pas, cap a la recuperació de la credibilitat”.

Publicat a Catalunya Cristiana el 26 de febrer de 2012


Entre los pasados 6 y 9 de febrero tuvo lugar a la Universidad Gregoriana de Roma el simposio ‘Hacia la cura y la renovación’, dirigido a obispos católicos y a los superiores de las órdenes religiosas sobre la espinosa cuestión de los abusos sexuales a menores cometidos por sacerdotes. Querría simplemente exponer algunas de las ideas que me parecieron más interesantes, no insistiendo más en el caso real e impresionante de una víctima irlandesa, Marie Collins, que ya ha sido suficientemente difundido.
Errores. Mons. Rosetti enumeró los errores cometidos por la jerarquía eclesiástica a lo largo del tiempo en el tema de los abusos: 1.- No escuchar a las víctimas y ser despistados por los violadores; 2.- Infravaloración de la presencia de abusos en la propia diócesis; 3.- Exceso de optimismo en la curación de los abusadores; 4.- Malinterpretar el perdón de los agresores; 5.- Ausencia de formación humana para los sacerdotes, también a nivel sexual; 6.- No hacer caso de las ‘señales de peligro’. Mons. Scicluna, des de un punto de vista más jurídico, afirmó que la falta de respeto a la verdad genera desconfianza y sospechas y que respetar las leyes tiene que evitar desafortunadas distorsiones que lamentablemente han alargado los episodios de abusos.
No respuestas fáciles. En el congreso también se intentó de no dar respuestas fáciles al problema de los abusos, aun cuando estas pueden tener parte de verdad: la campaña de los medios de comunicación contra la Iglesia, la avaricia de los abogados, la orientación homosexual de muchos ministros. Ninguna cuestión de las citadas puede explicar y dar razón de la crisis, sin olvidar tampoco que los casos de calumnia son bajos: la gran mayoría de las denuncias son ciertas (en un 95% se dijo). No se puede presuponer ligeramente la carencia de libertad en los abusadores, por tal de sacar la dimensión de pecado y de acto responsable a los abusos, afirmaron algunos profesores de la Gregoriana en su exposición.
Sufrimientos de los laicos. Entre los daños causados por la crisis, se ha de incluir un sufrimiento por parte de los laicos, cristianos practicantes que sufren porque estiman la Iglesia y el sacerdocio. Mons. Cupisch, hablando de los Estados Unidos, afirmó que “los católicos han sido heridos por los errores morales de algunos sacerdotes, pero todavía han sido más heridos por los obispos que no han puesto a los niños como una prioridad. La gente esperaba que los líderes religiosos fueran los primeros en oponerse fuertemente al mal”. También se debe incluir que muchos creyentes, y esto lo he podido notar también a casa nuestra (especialmente durante la crisis entorno a la Semana Santa de 2010, el año “más amargo de mi vida” segundos confesó el cardenal Marx), se sienten avergonzados, impotentes al enfrentarse con las percepciones negativas, la crítica y el cinismo con que muchos familiares, amigos y vecinos tratan a la Iglesia. Se sienten desprotegidos y sin argumentos por defender aquello que estiman. En el caso de los EEUU se dijo que ha ayudado mucho en este sentido el comprometer también a los laicos a crear ‘ambientes seguros y protegidos’ en las parroquias.

Oportunidad. La crisis de la pederastia es una gran crisis de la Iglesia, una más de las que ha sufrido a lo largo de los siglos. Pero también es una oportunidad, una oportunidad –ciertamente difícil y a largo plazo- para trabajar y convertirse en un modelo internacional de protección de niños, de jóvenes y de adultos vulnerables. Una oportunidad para vivir en una mayor transparencia: el pecado de los sacerdotes es un escándalo, ciertamente; pero todavía lo es más, el intento de taparlos, la cultura del silencio y la hipocresía. Acabo con estas palabras del cardenal Marx, “ojalá esta crisis, comprendida también a nivel espiritual, sea un gran impulso hacia la conversión y la renovación, y así, paso a paso, hacia la recuperación de la credibilidad”.

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo"

La Divina Paraula d‟aquest II Diumenge de Quaresma ens trasllada a dues muntanyes. En una primera, el mont Mòria, Déu posa a prova Abraham demanant-li el sacrifici del seu propi fill Isaac en una escena misteriosa que es considera una prefiguració de Crist, entregat pel Pare per a la salvació de tots en una altra muntanya, el Calvari. Però la segona muntanya d‟avui és, segons la tradició, el mont Tabor on Jesús es transfigurà, s‟omplí de llum i de blancor; en altres paraules, es transformà, davant de Pere, Jaume i Joan, anticipant-los com en un llampec la seva resurrecció i la seva veritable identitat, la seva divinitat. És la qüestió és: Qui és Jesucrist? i sant Pau ens dóna la clau: “el qui va morir, més encara el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres” (Rm 8,34). Des del núvol que envoltava aquella transfiguració, se sent una veu que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Mc 9,7). Aquest breu verset, un dels més rics del Nou Testament, inclou una revelació sobre „Qui és Jesús‟ i una exhortació a escoltar-lo; podria ser un bon lema per la Santa Quaresma. Un temps per estimar més Jesús i per estar més a prop d‟Ell, un temps per fer silenci en el nostre interior per escoltar-lo més cada dia. I aquest hauria del ser el sentit de les pràctiques d‟aquests dies, petits sacrificis, abstinència de carn (i per què no també abstinència de televisió, internet, soroll...) i més intensa pregària (viacrucis, misereres): deixar més lloc a Déu en la nostra vida, deixar-li més espai en el nostre ésser, en les nostres jornades. Que no vegem a Jesús com un personatge llunyà, sinó com Aquell que és viu i que ens acompanya cada dia en els nostres afanys, que carregant-se la Creu ha assumit i compartit els nostres dolors. S‟ha escrit que la crisi de fe dels nostres temps, més que una crisi superficial que es tradueix en estadístiques, és una crisi que va més al fons: molts dels nostres contemporanis viuen en un „eclipsi‟ de Déu, de manca de sensibilitat espiritual, viuen en un horitzó estret, que no els permet de veure‟s a si mateixos, les seves vides, els seus problemes, el món, amb una mirada transcendent. Més que rebuig a l‟amor de Déu es tracta d‟un problema de no percepció. El nostre món no fa fàcil trobar-se amb Jesús, és per això que necessitem la Quaresma més que mai. Que tots fem un esforç, una ascesi, per viure més en la seva presència, per estar més a prop d‟Ell i per escoltar-lo. Llavors experimentarem com els apòstols que “bé s‟està” al seu costat, perquè no només cal saber que l‟ésser humà troba la plenitud en Déu, sinó que cal sentir-ho i viure-ho. Només així serem testimonis davant dels qui el necessiten tant com nosaltres.
Publicat al Full Dominical d'Igualada, del diumenge 4 de març de 2012

El perdó (I)

Parlar de la culpa, del ressentiment i del perdó no és cosa gens fàcil. Constatem que així com la culpa i el ressentiment per una culpa comesa o soferta fan carregosa l’existència, l’experiència del perdó es tota la contrària, és la d’un gran alliberament. També que l’experiència negativa d’allò primer és comú a tota vida humana, i que per això es fa necessària una ‘dosi’ de perdó en les coses petites i grans que ens succeïxen. Voldria en aquest temps de Quaresma, temps de perdó per excel·lència que els cristians vam començar ahir dimecres de cendra, oferir unes reflexions sobre el perdó, en base a les reflexions de Shenge Adrien Letiampa, jesuïta. Per acostar-se a una realitat complexa com la del perdó, ell parteix de la realitat de la víctima de l’ofensa i fa una ‘aproximació negativa’. És a dir, primer intenta dir que no és el perdó per després procurar oferir-ne una definició.

1.- El perdó i el pas del temps. El perdó no és l’oblit de la culpa: la futurització a que tots estem empesos va disolvent els coaguls de rancor, els va liquidant o simplement els va lubricant. L’oblit certament va curant la nostra memòria, es bo anar passant pàgina per la nostra salut mental, però això no significa que haguem perdonat. Lligat amb això hi ha el desgast, és a dir, l’oblit no és una cancel·lació automàtica sino que el record de la culpa va sofrint un desgast al llarg del temps, es va digerint progressivament. L’ofensa passa progressivament a formar part del patrimoni dels records i el rancor va esdevenint cada dia més dèbil fins esdevenir un fantasma o una ombra del passat. Però això no és un procés automàtic, hi ha ocasions que fan renèixer el passat, el fan retornar de forma imprevista; per tant, tot i que és cert que el temps fa que la corba del rancor tendeixi a zero, també és cert que pot tenir els seus zig-zags. L’altra dimensió del pas el temps, més positiva, és la integració, és com un desgast en sentit positiu, és aquella actitud que procura aprendre de les ofenses per passar a una síntesi superior, fa un pacte amb el rancor perquè no ens afecti més. Però ni l’oblit, ni el desgast, ni la integració són el verdader perdó, ja que seria identificar-lo simplement amb els efectes del temps i de la nostra condició limitada; seria una espècie de cancel·lació passiva i inevitable d’una ofensa en el qual no prenem la iniciativa i no entrem en contacte amb l’ofensor, un procés sempre en solitari.

2.- La negació del mal. Una altra manera d’evitar el perdó és negar el mal. En la voluntat de l’home no hi ha mal, no hi ha responsabilitat, no hi ha pecat. Si no hi ha mal comés és absurd que hi hagi rancor i per tant és inútil el perdó. Hi ha una part de veritat en aquesta tesi: quan un obra de forma incorrecta no busca el mal per el mal, la voluntat humana està orientada naturalment al bé. El problema és que busca un bé parcial o una simple apariència de bé; com diu Kiely: “cada possible mode d’actuar porta amb sí algun bé, perquè la pura negació no pot existir. Així, el drogar-se, l’adulteri o el suicidi poden oferir algun avantatge. Com tota forma de temptació, representen un bé parcial que es pot buscar a força de danyar el bé integral de la persona”. Tanmateix, això no exonera de responsabilitat i per tant de culpa.

3.- Les excuses. Hi ha altres maneres d’intentar negar la realitat del mal, cosa que fa inútil el perdó. Apelar a l’ambigüitat de la intenció, justificar un mal comés per ‘una bona intenció’...en definitiva, buscar excuses. Però àdhuc les excuses no poden cobrir-ho tot, hi ha coses que poden ni ésser excusades perquè no hi ha excusa possible....és el terreny del perdó. Per Letiampa: “tot no pot ser excusable per les excuses, però tot pot ser perdonat pel perdó”.

4.- Perdó i conceptes jurídics. El perdó no equival a la prescripció (un crim deixa de ser imputable pel pas del temps), ni a l’aministia (els crims de determinat període no poden ser jutjats) o la gracia (el cap d’Estat indulta i extingeix parcialment o totalment una pena). Seguirem el mes vinent.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 23 de febrer de 2012)

El perdón (I)
Hablar de la culpa, del resentimiento y del perdón no es cosa nada fácil. Constatamos que así como la culpa y el resentimiento por una culpa cometida o sufrida hacen pesada la existencia, la experiencia del perdón se toda la contraria, es la de una gran liberación. También que la experiencia negativa de aquello primero es común a toda vida humana, y que por esto se hace necesaria una ‘dosis’ de perdón en las cosas pequeñas y grandes que nos suceden. Querría en este tiempo de Cuaresma, tiempo de perdón por excelencia que los cristianos empezamos ayer miércoles de ceniza, ofrecer unas reflexiones sobre el perdón, en base a las reflexiones de Shenge Adrien Letiampa, jesuita. Para acercarse a una realidad compleja como la del perdón, él parte de la realidad de la víctima de l’ofensa y hace ‘una aproximación negativa’. Es decir, primero intenta decir que no es el perdón por después procurar ofrecer una definición.
1.- El perdón y el paso del tiempo. El perdón no es el olvido de la culpa: la futuritzación a que todos estamos empujados va disolvendo los coagulos de rencor, los va liquidando o simplemente los va lubricando. El olvido ciertamente va curando nuestra memoria, es bueno ir pasando página por nuestra salud mental, pero esto no significa que hayamos perdonado. Unido con esto hay el desgaste, es decir, el olvido no es una cancelación automática sino que el recuerdo de la culpa va sufriendo un desgaste a lo largo del tiempo, se va digiriendo progresivamente. La ofensa pasa progresivamente a formar parte del patrimonio de los recuerdos y el rencor va deviniendo cada día más débil hasta convertirse en un fantasma o una sombra del pasado. Pero esto no es un proceso automático, hay ocasiones que hacen renacer el pasado, lo hacen retornar de forma imprevista; por lo tanto, aunque es cierto que el tiempo hace que la curva del rencor tienda a cero, también es cierto que puede tener sus zig-zags. La otra dimensión del paso el tiempo, más positiva, es la integración, es como un desgaste en sentido positivo, es aquella actitud que procura aprender de las ofensas para pasar a una síntesis superior, hace un pacto con el rencor para que no nos afecte más. Pero ni el olvido, ni el desgaste, ni la integración son el verdadero perdón, puesto que seria identificarlo simplemente con los efectos del tiempo y de nuestra condición limitada; sería una especie de cancelación pasiva e inevitable de una ofensa en el cual no tomamos la iniciativa y no entramos en contacto con el ofensor, un proceso siempre en solitario.
2.- La negación del mal. Otra manera de evitar el perdón es negar el mal. En la voluntad del hombre no hay mal, no hay responsabilidad, no hay pecado. Si no hay mal cometido es absurdo que haya rencor y por lo tanto es inútil el perdón. Hay una parte de verdad en esta tesis: cuando un obra de forma incorrecta no busca el mal por el mal, la voluntad humana está orientada naturalmente al bien. El problema es que busca un bien parcial o una simple apariència de bien; como dice Kiely: “cada posible modo d’actuar lleva con sí algún bien, porque la pura negación no puede existir. Así, el drogarse, el adulterio o el suicidio pueden ofrecer alguna ventaja. Como toda forma de tentación, representan un bien parcial que se puede buscar en base a dañar el bien integral de la persona”. Aun así, esto no exonera de responsabilidad y por lo tanto de culpa.
3.- Las excusas. Hay otras maneras de intentar negar la realidad del mal, cosa que hace inútil el perdón. Apelar a l’ambigüedad de la intención, justificar un mal cometido por ‘una buena intención’...en definitiva, buscar excusas. Pero aun las excusas no pueden cubrirlo todo, hay cosas que podan ni ser excusadas porque no hay excusa posible....es el terreno del perdón. Para Letiampa: “todo no puede ser excusable por las excusas, pero todo puede ser perdonado por el perdón”.
4.- Perdón y conceptos jurídicos. El perdón no equivale a la prescripción (un crimen deja de ser imputable por el paso del tiempo), ni a la aministia (los crímenes de determinado periodo no pueden ser juzgados) o la gracia (el jefe de Estado indulta y extingue parcialmente o totalmente una pena). Seguiremos el próximo mes..