Tres punts per meditar en la festa de la Presentació del Senyor, 2 de febrer

San Lluc narra l'episodi en el capítol segon del seu evangeli. Josep i Maria, obeïnt la llei de Moisès, portaren el seu Fill al temple quaranta dies després del seu naixement, per l'anomenada purificació “legal” de la mare i per oferir el seu primogènit a Déu. D'aquest fet, que recordem en un misteri del rosari, en neix també la festa de 'La Presentació del Senyor', el proper dijous dia 2 de febrer i que té especial rellevància per diversos motius:
1.- La llum. Simeó anomena a Jesús “llum per a il·luminar les nacions” (Lc 2,32): la processó de les candeles ens recorda que el Senyor és la Llum que ha d'il·luminar la nostra vida, i que hem de ser portadors d'aquesta Llum als altres per tal d'anar treient les foscors de tota classe que ens rodegen, mentre esperem d'arribar a la “llum que mai no s'estingueix”, “la llum de la vostra glòria” (oració de benedicció de les candeles). La festa pressuposa l'esperança d'un món sense foscors, el Regne de Déu en plenitud, on veurem  al Senyor, molt millor de com li fou concedit a Simeó.
2.- La presentació al Temple. Jesús fou presentat al temple essent un nen. Abans els infants ja batejats també es presentaven al temple o en un santuari recordant aquest fet, costum dissortadament perdut a Igualada tot i que encara està prevista en els rituals de l'Església. Tanmateix no hem d'oblidar que els cristians cada diumenge en certa manera ens “presentem” al temple per adorar a Déu i oferir-li tota la nostra vida, amb les seves llums i ombres. Ens hem de presentar al Senyor, especialment en el moment de rebre'L en la Comunió, “amb un cor purificat” (oració col·lecta).
3.- La Mare de Déu. Aquesta festa té una certa connotació mariana, de fet abans de la reforma litúrgica s'anomenava “la Purificació de la Mare de Déu”, i popularment és coneguda com la “Candelera”. En el text evangèlic de la presentació al temple es diu com l'ànima de Maria serà traspassada per una espasa de dolor (cf. Lc 2,35): “el paper de Maria en la història no acaba en el misteri de l'Encarnació, sino que es completa amb l'amorosa i dolorosa participació en la mort i resurrecció del seu Fill. Al portar el seu Fill a Jerusalem, la Verge l'ofereix a Déu com el verdader Anyell que treu el pecat del món; com anunci de la redempció, el presenta a tots com llum per avançar en el camí segur de la veritat i de l'amor” (Benet XVI).
Tres motius per meditar en aquesta festa, que té l'arrodoniment popular de Sant Blai el dia 3, i que és especial per als religiosos, coincideix amb la jornada de la vida consagrada, fet que els ha de portar a seguir sent testimonis de la “Llum” de Déu en l'Església i la societat. També Vida Creixent Igualada celebra la seva festa patronal de La Mare de Déu de la Candela. Que Maria ens ajudi cada dia a estar més a prop de Jesús.

(Publicat al Full Dominical d'Igualada el 29 de gener de 2012)


Tres puntos para meditar en la fiesta de la Presentación del Señor, 2 de febrero

San Lucas narra el episodio en el capítulo segundo de su evangelio. José y María, obedeciendo la ley de Moisés, llevaron a su Hijo en el templo cuarenta días después de su nacimiento, para la llamada purificación 'legal' de la madre y para ofrecer a su primogénito a Dios. De este hecho, que recordamos en un misterio del rosario, nace también la fiesta de 'La Presentación del Señor', el próximo jueves día 2 de febrero y que tiene especial relieve por diversos motivos:
1.- La luz. Simeón denomina a Jesús “luz para iluminar las naciones” (Lc 2,32): la procesión de las candelas nos recuerda que el Señor es la Luz que tiene que iluminar nuestra vida, y que tenemos que ser portadores de esta Luz a los demás para ir sacando las tinieblas de toda clase que nos rodean, mientras esperamos de alcanzar la “luz que nunca se extingue”, “la luz de vuestra gloria” (oración de bendición de las candelas, del misal catalán). La fiesta presupone la esperanza de un mundo nuevo sin oscuridades, el Reino de Dios en plenitud, donde veremos al Señor mucho mejor de como le fue condecido a Siméon.
2.- La presentación en el Templo. Jesús fue presentado en el templo siendo un niño. Antes los niños ya bautizados también se presentaban en el templo o en un santuario, recordando este hecho, costumbre bastante perdida aunque sigue estando prevista en los rituales de la Iglesia. Sin embargo, no tenemos que olvidar que los cristianos cada domingo en cierto modo nos “presentamos” en el templo para adorar a Dios y ofrecerle toda nuestra vida, con sus luces y sombras. Nos hemos de presentar al Señor, especialmente en el momento de recibirLo en la Comunión, “con un corazón purificado” (oración colecta, del misal catalán).
3.- La Virgen. Esta fiesta tiene una cierta conotación mariana, de hecho, antes de la reforma litúrgia se denominaba “la Purificación de la Virgen”, y popularmente es conocida como la “Candelaria”. En el texto evangélico de la presentación en el templo se dice como el alma de María será traspasada por una espada de dolor (cf. Lc 2,35): “el papel de María en la historia no termina en el misterio de la Encarnación, sino que se completa con la amorosa y dolorosa participación en la muerte y resurrección de su Hijo. Al llevar a su Hijo a Jerusalen, la Virgen lo ofrece a Dios como el verdadero Cordero que quita el pecado del mundo; como anuncio de la redención lo presenta a todos como luz para avanzar en el camino seguro de la verdad y el amor” (Benedicto XVI).
Tres motivos para meditar en esta fiesta, con la coronación popular de san Blas el día 3, y que es especial para los religiosos, coincide con la jornada de la vida consagrada, hecho que los tiene que llevar a seguir siendo testimonios de la “Luz” de Dios en la Iglesia y la sociedad. Que María nos ayude cada día a estar más cerca de Jesús.

Els Tres Tombs d'Igualada: la nostra festa, la nostra història

A l'entorn del patronatge de Sant Antoni Abat, l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada celebra els Tres Tombs, una de les festes més assenyalades del calendari local. Quan una festa fa tants i tans anys que se celebra, passa quelcom singular. Veiem que tant els que hi participen més directament en l'organització, com els que any rera any hi participen com a públic vinculen la festa d'avui amb la seva història personal, amb la de la seva família; pensem com els nostres avis un any havien portat amb orgull la bandera, per exemple; o com des de ben petits hem gaudit veient els Tres Tombs.

Tots els igualadins, i això ho experimenten especialment els que fa anys que són fora, vinculen els seus records de la ciutat a festes ja seculars, com són els Tres Tombs, els Reis o el Sant Crist. Aquestes tradicions familiars fan omplir d'orgull, emoció i records a cada llar que li pertoca custodiar la bandera, o a la que una de les seves filles fa de pubilla; a tots ens lliguen, en la festa d'avui, amb quelcom ja no existent, la vida de tot un col·lectiu de traginers, de camins i de transport amb cavall.

Però més enllà d'això, la festa ens lliga al passat, amb la tradició, amb la història familiar, i amb la trajectòria social, de la ciutat. Generació rera generació, honrem a Sant Antoni i treiem els cavalls al carrer, i ho fem en una gran festa, com ho havien fet els nostres besavis. Aquesta és una festa autèntica, sorgida de la veritable vida social i familiar -no és fruit ni d'improvisació, ni d'un disseny en un despatx, o feta a cop de subvenció- és l'expressió de la nostra identitat, la d'una Igualada que de la seva fe cristiana, n'ha fet cultura, n'ha fet folkore, n'ha fet lligams que perduren en el temps. Tant de bo, mai perdessim de vista, d'on venim i qui som.

(Reproducció article publicat al Full Dominical d'Igualada, gener de 2010)Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, 26 de gener de 2012

Escenes d'autobús

Autobusos urbans de Roma. Un sol seient lliure. Puja una velleta ranquejant i se n'adona del lloc buit; s'hi dirigeix amb dificultats, ajudada pel bastó. Però quan està a punt d'assolir el lloc, una àgil parella d'adolescents -13, 14 anys- li pren el seient davant mateix dels seus nassos. A vegades la insensibilitat quotidiana pren visos de crueltat.

Un altre dia puja un rodamón amb aire dissipat. D'empeus, no se n'adona que ha perdut una sabata i queda amb el mitjó a l'aire. Dues persones li fan notar el fet, però el transeünt -per excés d'alcohol o per simple demència- no escolta i sembla que no pugui o vulgui resoldre el problema. No té esma d'ajupir-se a posar-se de nou la sabata. Una dona de mitjana edat, abillada amb brillants joies i un sumptuós abric de pells, l'observa fins que es decideix a auxiliar-lo. Agafa la sabata, delicadament li col·loca al peu i fins li corda lentament els nusos. L'escena és impactant i inesperada, tota una dama agenollada als peus d'un vagabund. Per una associació involuntària d'idees no puc evitar recordar-me d'un altre inesperat gest semblant de fa 2000 anys, el primer Dijous Sant de la història. A vegades un gest quotidià de generositat pot esdevenir sublim i entrendidor.

Terenci (segle II abans de Crist) va popularitzar una frase que podria ser un gran lema pel Nadal: homo sum et nihil humanum a me alienum puto, "home sóc i res del què és humà m'és aliè". Tant de bo ho sabéssim comunicar a les noves generacions i ho visquéssim sempre així. Bon any nou!.

P.D. En l'article anterior reclamava que els mitjans de comunicació públics no poden quedar exempts d'aprimament, i més quan es fa en coses més vitals. Tot i que no necessàriament em referia a Catalunya, el dia següent el govern va anunciar retallades a TV3. En deixo constància.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de desembre de 2011

Escenas de autobús
Autobuses urbanos de Roma. Un solo asiento libre. Sube una viejecita renqueante y se da cuenta del lugar vacío; se dirige con dificultades, ayudada por el bastón. Pero cuando está a punto de lograr el lugar, una ágil pareja de adolescentes -13, 14 años- le toma el asiento delante de sus narices. A veces la insensibilidad cotidiana toma visos de crueldad.
Otro día sube un vagabundo con aire disipado. De pie, no se da cuenta que ha perdido un zapato y queda con el calcetín al aire. Dos personas le hacen notar el hecho, pero el transeúnte -por exceso de alcohol o por simple demencia- no escucha y parece que no pueda o quiera resolver el problema. No tiene ánimo de agacharse a ponerse de nuevo el zapato. Una mujer por de media edad, ataviada con brillantes joyas y un suntuoso abrigo de pieles, lo observa hasta que se decide a auxiliarlo. Coge el zapato, delicadamente se lo coloca en el pie y le abrocha lentamente los nudos. La escena es impactante e inesperada, toda una dama arrodillada a los pies de un vagabundo. Por una asociación involuntaria de ideas no puedo evitar recordarme de otro inesperado gesto parecido de hace 2000 años, el primer Jueves SanSanto de la historia. A veces un gesto cotidiano de generosidad puede devenir sublime y enternecedor.
Terencio (siglo II antes de Cristo) popularizó una frase que podría ser un gran lema de la Navidad: homo sum te nihil humanum a me alienum puto, "hombre soy y nada del qué es humano me es ajeno". Ojalá lo supiéramos comunicar a las nuevas generaciones y lo viviéramos siempre así. Feliz año nuevo!.
P.D. En el artículo anterior reclamaba que los medios de comunicación públicos no pueden quedar al margen de los recortes, y más cuando se hace en cosas más vitales. Aunque no necesariamente me refería en Catalunya, el día siguiente el gobierno anunció recortes a TV3. Hecho del cual dejo constancia.

El manera de retallar reflexa la grandesa d'una societat (o tot al contrari...)

El panorama que ha d'afrontar el govern sorgit de les urnes és complex. Amb els temors d’una nova caiguda en la recessió –producte interior brut negatiu- els efectes de la crisi es van estenent en la vida quotidiana de famílies, veïns i barris. Es preveu que en aquest curs una gran part dels aturats deixin de cobrar el seu subsidi, avui ja són un de cada tres. En els propers tres anys, es preveu també que el nombre de desnonaments sigui de 700.000.
S’imposa un horitzó inevitable i dolorós: viure amb menys, ja que som més pobres. Són moltes les persones que no havien conegut mai una retallada de renda com aquesta (la postguerra queda lluny) i es nota que per molts se’ls fa molt difícil decidir per on reduir, com racionalitzar despeses...és un fet per al qual no s’està preparat ni educat. La societat de consum i de creació de necessitats il•limitades amb la qual molts han crescut fa ara molt desconcertant assumir aquesta austeritat imposada.
Sant Pau diu en la seva carta als filipencs: “estic acostumat a l’abundància i a la privació..”. Justament són els més humils, els més acostumats a les privacions, els qui sembla que tinguin més capacitat d’administrar-se en aquest context. Una dada curiosa: segons el Banc d’Espanya, els diners enviats en les remeses pels immigrants al seus països d’origen ha augmentat en un 11% respecte a l’any anterior.
Aquelles màximes positives, d’ara i per sempre, que s’han d’aplicar a les economies domèstiques –austeritat, estalvi i gastar abundosament en allò realment important- també s’ha d’aplicar a nivell col•lectiu. La societat ha de fer en el seu conjunt un esforç d’austeritat per a poder seguir gastant en allò veritablement important: s’imposa una tasca per a tots. Hi ha marge per a gravar les rendes més altes, ja que són aquestes les que permeten no fer caure el consum i la inversió a l’augmentar els impostos. Rodríguez Borlado, en un artícle recent, ofereix dades significatives: la pressió fiscal sobre les grans fortunes va caure un 10’2% a la Unió Europea entre 1995 i 2011; les grans fortunes transformades en dividends, bons i stock options tributen molt poc a través de les societats d’inversió de capital variable i els fons d’inversió especialitzats; i l’evasió fiscal a Espanya s’estima en 59.900 milions d’euros només al 2009 (només recordar que es preveu recaptar 1.000 milions amb la reintroducció de l’impost de patrimoni). Resulten avui particularment escandalosos els sistemes de primes i pensions d’alts directius del sistema financer. L’avarícia segueix essent un pecat capital.
Però també l’administració pública necessita d’afrontar les inevitables retallades amb criteris de justícia i de bé comú. Les retallades a la sanitat (i no em fico en que s’hagi de replantejar com s’ha mantenir en el futur), i a les ajudes a les famílies o a les residències d’avis, no seran creïbles mentre se segueixen destinant milions d’euros a subvencionar clíniques avortistes o a les televisions i ràdios públiques. Tampoc ho seran a Itàlia mentre no es redueixin els escandalosos privilegis de la “casta” política (sous mensuals de 17.000 euros, 144 milions anuals per pagar a diputats, 1.000 milions cada any per els 15.000 cotxes oficials). Retallant es demostra que és important i que no per a qui ho fa. El Papa Benet XVI -en l'encíclica lloada per Mario Monti, nou premier italià- adverteix del “greu perill per als drets dels treballadors, per als drets fonamentals de l’home i per a la solidaritat en les tradicionals formes de l’Estat social. Els sistemes de seguretat social poden perdre la capacitat de complir la seva tasca (...). Les retallades a la despesa social, promogudes també per institucions financeres internacionals, poden deixar els ciutadans impotents” (Caritas in veritate, 25). L’austeritat és un valor del qual tots en podem aprendre, a pesar dels sofriments presents, però sempre acompanyada de la justícia. (Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs el 24 de novembre de 2011)

El modo de recortar refleja la grandeza de una sociedad (...o todo lo contrario)
El panorama que tiene que afrontar el gobierno surgido de las urnas es complejo. Con los temores de una nueva caída en la recesión -producto interior bruto negativo- los efectos de la crisis se van extendiendo en la vida cuotidiana de familias, vecinos y barrios. Se prevee que en este curso una gran parte de los parados dejen de cobrar su subsidio, hoy ya son uno de cada tres. En los próximos tres años, se prevee también que el nombre de desahucios sea de 700.000.
Se impone un horizonte inevitable y doloroso: vivir con menos, ya que somos más pobres. Son muchas las personas que no habían conocido jamás un recorte de renta como este (la postgerra queda lejos) y se nota que para muchos es muy difícil decidir por donde reducir, como racionalizar gastos...es un hecho para el cual no se está preparado ni educado. La sociedad de consumo y de creación de necesidades ilimitadas con la cual muchos han crecido hace muy desconcertante asumir esta autoridad impuesta.
San Pablo dice en su carta a los filipenses: “estoy acostumbrado a la abundancia y a la escasez..”. Precisamente son los más humildes, los más acostumbrados a las privaciones, los que parece que tengan más capacidad de administrarse en este contexto. Un dato curioso: según el Banco de España, el dinero enviado en las remesas por los inmigrantes a sus países de orígen ha aumentado en un 11% respecto al año anterior.
Aquellos axiomas positivos, de hoy y de siempre, que se han de aplicar a las economías domésticas -austeridad, ahorro y gasto abundante en aquello verdaderamente importante; también se debe aplicar a nivel colectivo. La sociedad tiene que hacer en su conjunto un esfuerzo de austeridad para poder seguir gastando en aquello verdaderamente importante: se impone una tarea para todos. Hay margen para aumentar la presión fiscal a las rentas más altas, ya que son éstas las que permiten no hacer caer el consumo y la inversión al aumentar los impuestos. Rodríguez Borlado, en un artículo reciente, ofrece datos significativos: la presión sobre las grandes fortunas cayó en un 10'2% en la Unión Europea entre 1995 y 2011; las grandes fortunas transformadas en dividendos, bonos y stock options tributan muy poco a través de las sociedades de inversión de capital variable y los fondos de inversión especializados; y la evasión fiscal en España se estima en 59.900 miliones de euros solo en el 2009 (recordemos que se preveen recaptar 1.000 miliones con la reintroducción del impuesto de patrimonio). Resultan hoy particularmente escandalosos los sistemas de primas y pensiones de altos directivos del sistema financiero. La avarícia sigue siendo un pecado capital.
Pero también la administración pública necesita afontar los inevitables recortes con criterios de justícia y bien común. Los recortes a la sanidad (y no me meto en que se tenga que replantear como se puede mantener en el futuro), y a las ayudas a las familias y a las residencias de ancianos, no serán creíbles mientras se sigan destinando millones de euros a subvencionar clínicas abortistas o las televisiones i radios públicas. Tampoco lo serán en Italia mientras no se reduzcan los escandalosos privilegios de la 'casta' política (sueldos mensuales de 17.000 euros, 144 millones anuales para pagar a diputados, 1.000 millones al año para pagar los 15.000 coches oficiales). Recortando se demuestra lo que es importante y lo que no, para quien lo hace. El Papa Benedicto XVI -en la encíclica alabada por Mario Monti, nuevo premier italiano- advierte del “grave peligro para los derechos de los trabajadores, para los derechos fundamentales del hombre y para la solidaridad en las tradicionales formas del Estado social. Los sistemas de seguridad social pueden perder la capacidad de cumplir su tarea (...). Los recortes al gasto social, con frecuencia promovidos también por las instituciones financieras internacionales, pueden dejar a los ciudadanos impotentes” (Caritas in veritate, 25). La austeridad es un valor del cual todos podemos aprender, a pesar de los sufrimientos presentes, pero siempre acompañada de la justícia.

Uns fruits d'Igualada que retornen

Aquesta setmana es notícia la propera presa de possessió de dues parròquies anoienques i d'una església a Igualada per part dels Pares Josefins, els missioners de Sant Josep. És una vinguda històrica que ens ha d'omplir d'alegria per dues raons. La primera és que enriqueix de nou la vida religiosa a la nostra ciutat. La presència dels religiosos està avui constituida per Capuxins, Escolapis, Maristes, Escolàpies, germanes de la Mare del Diví Pastor, carmelites vedrunes, Germanetes dels ancians desamparats i Carmelites descalces. És la presència d'un testimoni generós d'entrega a Déu a través de múltiples camps; des la contemplació, la pastoral, l'atenció a l'hospital, fins a l'educació, o la cura d'avis i pobres. Per això, després de la marxa fa uns cinc anys de les mares del Cor de Maria de la residència Pare Vilaseca, avui la vida cristiana s'enriqueix amb un nou carisma, en un context de bones notícies per aquest col·lectiu a Igualada: els recents vots d'un marista i d'una carmelita descalça, i el reforç de la comunitat dels Pares Caputxins.

En segon lloc, aquesta vinguda és un fruit d'Igualada, és com un retorn del que la ciutat ha donat al món. Així és: els Pares Josefins foren fundats per un igualadí, el Pare Josep Maria Vilaseca Aguilera, que dóna nom a la residència. És bò que, en aquesta ocasió, recordem alguns trets bàsics de la seva trajectòria. Nasqué el 19 de gener de 1831, batejat a la parròquia de Santa Maria i es diu que aprengué les primeres lletres als Escolapis (d'abans de la desamortització, a la plaça de la Creu). Traslladat a Barcelona, treballà en una fàbrica de filats. Sentí la vocació al sacerdoci, i després d'un temps com a seminarista, s'inclinà per ingressar als Paüls. Després d'haver obtingut el permís dels seus pares i renunciat a la seva herència en favor d’un germà menor, a la fi de 1852 va partir a Mèxic amb un ideal clar: ser missioner. El 1856 fou ordenat sacerdot.

Destacà per un gran esperit evangelitzador, durant deu anys es dedicà a les missions populars a les zones més pobres de Mèxic. Un dels puntals de la seva figura és la devoció a Sant Josep; la propagà d'una manera admirable a través de publicacions que assoliren els centenars de milers d'exemplars. De l'igualadí s'ha escrit que fou “el devot de Sant Josep dels temps moderns. No hi ha en tota la Cristiandat qui amb més entusiasme, persistència, saviesa i fervor, hagi difós la veneració a Sant Josep”. Un altre tret, fou el seu convenciment que la renovació de la vida cristiana començava per una regeneració del clergat. Per això promogué les vocacions i fundà un seminari a ciutat de Mèxic.

El mateix dia que fundava el seminari, fundà la Congregació dels Missioners de Sant Josep, la fi dels quals consisteix en la promoció del culte i devoció a Sant Josep i en l’evangelització, preferentment dels pobres i indígenes, mitjançant l'educació de la joventut, les missions i altres ministeris d'acord al propi esperit i carisma. Tres dies més tard, va fundar la Congregació de Germanes Josefines, amb l'ajuda de la senyoreta Cesària Ruiz d'Esparza i Dávalos, per a l'educació de la joventut, l'atenció als malalts i altres formes de caritat.

Va establir les missions entre els indígenes tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Va fundar col·legis per a l'educació de la infantesa i joventut. El 1873, en un context de persecució per a l'Església mexicana, fou empresonat i exiliat del país durant un any. En aquest temps va poder visitar Roma i conèixer al Papa Pius IX. Morí el 3 d'abril de 1910, a ciutat de Mèxic. Les seves restes descansen en el temple de la Sagrada Família de la capital mexicana.

Miquel Solà i Dalmau en féu aquesta descripció: “físicament era de complexió robusta, forta i dotat d’una activitat inaudita; gens propens a malalties, tingué una resistència admirable per al treball. Intel·ligent i compassiu, el seu talent fou més pràctic que especulatiu. Els seus llibres i sermons són sòlids i precisos, al nivell dels oients i lectors. El tresor d’una gran força i domini de la voluntat el féu un caràcter indomable i resistent a tota mena de contrarietats i persecucions. Equànime, pacífic i alegre. La seva puresa de vida sacerdotal i una gran humilitat són el perfil més destacat de les seves virtuts”. Avui, els fruits d'una vida així els tenim entre nosaltres.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 d'octubre de 2011)

Unos frutos de Igualada que regresan
Esta semana es noticia la próxima toma de posesión de dos parroquias en el Anoia y de una iglesia en Igualada por parte de los Padres Josefinos, los misioneros de San José. Es una venida histórica que nos tiene que llenar de alegría por dos razones. La primera, es que enriquece de nuevo la vida religiosa en nuestra ciudad. La presencia de los religiosos está hoy constituida por Capuchinos, Escolapios, Maristas, Escolapias, madres de la Madre del Divino Pastor, carmelitas vedrunas, hermanitas de los ancianos desamparados y carmelitas descalzas. Es la presencia de un testimonio generoso de entrega a Dios a través de múltiples campos; desde la contemplación, la pastoral, la atención al hospital, hasta la educación o el cuidado de abuelos y pobres. Por eso, después de la marcha hace unos cinco años de las madres cordio-marianas de la residencia Padre Vilaseca, hoy la vida cristiana se enriquece con un nuevo carisma, en un contexto de buenas noticias por este colectivo en Igualada: los recientes votos de un marista y de una carmelita descalza, y el refuerzo de la comunidad de los Padres Capuchinos.
En segundo lugar, esta venida es un fruto de Igualada, es como un retorno de lo que la ciudad ha dado al mundo. Así es: los Padres Josefinos fueron fundados por un igualadino, el Padre José María Vilaseca Aguilera, que da nombre a la residencia. Es bueno, que en esta ocasión, recordemos algunos rasgos básicos de su trayectoria. Nacido el 19 de enero de 1831, bautizado en la parroquial de Santa María. Se dice que aprendió las primeras letras en los Escolapios (de antes de la desamortización, en la plaza de la Cruz). Trasladado a Barcelona, trabajó de adolescente en una fábrica textil. Sintió la vocación al sacerdocio, y después de un tiempo como seminarista, se inclinó por ingresar a los Paules. Después de haber obtenido el permiso de sus padres y renunciado a su herencia en favor de un hermano menor, al final de 1852 partió para México con un ideal claro: ser misionero. El 1856 fue ordenado sacerdote.
Destacó por un gran espíritu evangelizador, durante diez años se dedicó a las misiones populares en las zonas más pobres de México. Uno de los puntos fuertes de su figura es la devoción a San José: la propagó de un modo admirable a través de publicaciones que alcanzaron los cientos de miles de ejemplares. Del igualadino se ha dicho que fue “el devoto de san José de los tiempos modernos. No hay en la cristiandad quien con más entusiasmo, persistencia, sabiduría y fervor, haya difundido la veneración a San José”. Otro rasgo, fue su convencimiento que la renovación de la vida cristiana empezaba por una regeneración del clero. Por eso, promovió las vocaciones y fundó un seminario en ciudad de México. El mismo día que fundaba el seminario, fundó la Congregación de los Misioneros de San José, el fin de los cuales consiste en la promoción del culto y devoción a San José y en la evangelización, preferentemente de los pobres e indígenas, mediante la educación de la juventud, las misiones y otros ministerios según el propio espíritu y carisma. Tres días más tarde, fundó la Congregación de Hermanas Josefinas, con la ayuda de la señorita Cesaria Ruiz d'Esparza y Dávalos, para la educación de la juventud, la atención de los enfermos y otras formas de caridad.
Estableció las misiones entres los indígenas tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Fundó escuelas para la educación de la infancia y juventud. El 1873, en un contexto de persecución para la Iglesia de México, fue encarcelado y desterrado del país durante un año. En este tiempo pudo visitar Roma y conocer al Papa Pío IX. Falleció el 3 de abril de 1910, en ciudad de México. Sus restos descansan en el templo de la Sagrada Familia de la capital mexicana.
Miguel Solà Dalmau hizo de él esta descripción: “físicamente era de complexión robusta, fuerte y dotado de una actividad inaudita; no era nada propenso a enfermedades, tuvo una resistencia admirable para el trabajo. Inteligente y compasivo, su talento fue más práctico que especulativo. Sus libros y sermones son sólidos y precisos, al nivel de los oyentes y lectores. El tesoro de una gran fuerza y domino de la voluntad, lo hicieron un carácter indomable y resistente a toda clase de contrariedades y persecuciones. Ecuánime, pacífico y alegre. La pureza de vida sacerdotal y una gran humildad son el perfil más destacado de sus virtudes”. Hoy, los frutos de una vida así los tenemos entre nosotros.

La gratuïtat

Quan es forma un estol de persones, un xarbascat, hom sol dir en to de broma: "ei, que no repartim caramels!". I és que allò gratuït reuneix multituds (estem acostumats a pagar per tot), ja sigui per la promoció d'algun producte o el repartiment de coca en la inauguració d'una instal·lació. El que no és tant clar és que els motius de tal promoció o tal repartiment siguin també gratuïts...
Una dosi de gratuïtat és necessària, per a una existència plenament humana; però es constata que és molt difícil que la puguem entendre i acceptar. Per algunes ments dominades per l'utilitarisme el servei, el donar-se sense res a canvi no és comprèn, tot el que es fa es fa a canvi de quelcom...
I potser els utilitaristes tenen part de raó. Lipovetsky parlant del voluntariat explica: "amb seguretat, la majoria de persones dedica temps a activitats voluntàries declarar actuar en nom dels grans ideals humanistes: l'amor al proïsme, fer la vida més humana i solidària. Però, més enllà d'aquests referents, és sobre tot el placer de trobar a l'altre, el desig de valoració social, l'ocupació del temps lliure, allò que constitueix les motivacions essencials del voluntariat".
No hi veig cap problema en tota aquesta llista de motivacions que assenyala, en tot cas la qüestió seria quina seria la motivació principal del voluntari, i crec que si que hauria de ser la d'un desig sincer de servei a l'altre i a la societat, més enllà de les altres. Una motivació principal que s'hauria d'estendre també a totes les relacions humanes -feina, política- a tota la vida.
Quan un s'acosta a l'altre només per resoldre problemes personals, difícilment pot ajudar. Tot acostament a un altre, especialment al que sofreix, implica un cert buidament de sí mateix, per poder escoltar, captar i veritablement ajudar a aquell que ho necessita. En el seu darrer llibre, Rafael Jorba escriu "l'impuls ètic no és tant fruit del jo sinó de la presència de l'altre home. Aquesta responsabilitat vers el proïsme es converteix així en una part constitutiva de nosaltres mateixos". És posar-se en el lloc de l'altre. I això no és fàcil, requereix una ascesi constant.
El pensament cristià ho ha expressat en termes d'amor. L'eros l'amor sentimental, l'amor que busca posseir, que reflexa les ànsies de felicitat; ha de ser completat i ordenat per l'agapé, l'ocupar-se de l'altre fins al sacrifici. No és tracta de contraposar un i altre, sinó que l'agape sigui el pol fonamental de la vida, que elevi i ordeni els sentiments de l'eros. Seria irreal pensar en un amor sacrificat desvinculat dels sentiments, per exemple en un voluntariat pur que no busqués (també) altres motivacions, en aquest cas, escriu Benet XVI: "el cristianisme quedaria desvinculat de les relacions vitals fonamentals de l'existència humana".
Els mestres de la sospita han vist en l'amor cristià, un amor interessat perquè només estaria en funció del premi final. I s'equivoquen, la gratuïtat ja és un premi en aquesta vida; ells es fan incapaços d'entendre les paraules de Jesús: "fa més feliç donar que rebre". Precisament la gratuïtat és el que dona ple sentit a la família, al matrimoni o a l'amistat: el sentir-se estimat per qui ets, no pel què pots oferir o per una altre cosa, que rebaixi la relació humana a nivell de l'ús.
El Papa diu que tot i que la gratuïtat no pot imposar-se per llei, hauria de ser present també en la vida política i econòmica. Les dosis de gratuïtat són necessàries en tota vida humana i ens apunten a quelcom a primera vista sobre-humà, l'amor pur, gratuït amb que tota la humanitat es mirada per l'Altre, en majúscules. Diu Benet XVI que "l'amor és com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en sí mateix vers el seu alliberament en el lliurament de sí mateix, per a trobar-se amb sí mateix i vers el descobriment de Déu". (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de setembre de 2011)

Cuando se reune un gran número de personas, se suele decir en son de broma: "ei, que no repartimos caramelos!". Y es que aquello gratuito reúne multitudes (estamos acostumbrados a pagar por todo), ya sea por la promoción de algún producto o el reparto de pasteles en la inauguración de una instalación. El que no es tanto claro es que los motivos de tal promoción o tal reparto sean también gratuitos...

Una dosis de gratuidad es necesaria, para una existencia plenamente humana; pero se constata que es muy difícil que la podamos entender y aceptar. Por algunas mentes dominadas por el utilitarismo el servicio, el darse sin nada a cambio no es comprende, todo lo que se hace se hace a cambio de algo... Y quizás los utilitaristas tienen parte de razón. Lipovetsky hablando del voluntariado explica: "con seguridad, la mayoría de personas dedica tiempos a actividades voluntarias declarar actuar en aras de los grandes ideales humanistas: el amor al prójimo, hacer la vida más humana y solidaria. Pero, más allá de estos referentes, es sobre todo el placer de encontrar al otro, el deseo de valoración social, la ocupación del tiempo libre, aquello que constituye las motivaciones esenciales del voluntariado".
No veo ningún problema en toda esta lista de motivaciones que señala, en todo caso la cuestión sería qué sería la motivación principal del voluntario, y creo que si que debería ser la de un deseo sincero de servicio al otro y a la sociedad, más allá de las otras. Una motivación principal que se habría de extender también a todas las relaciones humanas -trabajo, política- a toda la vida. Cuando un se acerca al otro sólo por resolver problemas personales, difícilmente puede ayudar. Todo acercamiento a otro, especialmente al que sufre, implica un cierto vaciarse de sí mismo, para poder escuchar, captar y verdaderamente ayudar a aquel que lo necesita. En su último libro, Rafael Jorba escribe "el impulso ético no es tanto fruto del yo sino de la presencia del otro hombre. Esta responsabilidad hacía el prójimo se convierte así en una parte constitutiva de nosotros mismos". Es ponerse en el lugar del otro. Y esto no es fácil, requiere una ascesi constante.
El pensamiento cristiano lo ha expresado en términos de amor. El eros el amor sentimental, el amor que busca poseer, que reflexa las ansias de felicidad; debe ser completado y ordenado por el agapé, la ocuparse del otro hasta el sacrificio. No es trata de contraponer un y otro, sino que el agape sea el polo fundamental de la vida, que eleve y ordene los sentimientos del eros. Sería irreal pensar en un amor sacrificado desvinculado de los sentimientos, por ejemplo en un voluntariado puro que no buscara (también) otras motivaciones, en este caso, escribe Benedicto XVI: "el cristianismo quedaría desvinculado de las relaciones vitales fundamentales de la existencia humana".
Los maestros de la sospecha han visto en el amor cristiano, un amor interesado porque sólo estaría en función del premio final. Y se equivocan, la gratuidad ya es un premio en esta vida; ellos se hacen incapaces de entender las palabras de Jesús: "hace más feliz dar que recibir". Precisamente la gratuidad es el que da el sentido más pleno a la familia, al matrimonio o a la amistad: el sentirse estimado por quien eres, no por lo qué puedes ofrecer o por otra cosa, que rebaje la relación humana a nivel del uso.
El Papa dice que aunque la gratuidad no puede imponerse por ley, debería ser presente también en la vida política y económica. Las dosis de gratuidad son necesarias en toda vida humana y nos apuntan a algo a simple vista sobre-humano, el amor puro, gratuito con que toda la humanidad se mirada por el Otro, en mayúsculas. Dice Benedicto XVI que "el amor es como un camino permanente, como un salir del yo buscándose a sí mismo hacía su liberación en la entrega de sí mismo, para encontrarse con sí mismo y hacía el descubrimiento de Dios".

La JMJ i la crisis econòmica / La JMJ y la crisis económica

La difícil situació econòmica que viu el nostre país fa que els mitjans de comunicació tinguin una gran responsabilitat en no encendre espurnes que facin més difícil la vida social o que apuntin a demagògies fàcils. És evident que el poble, a més de tenir el dret a ser ben informat i a no ser manipulat, té tot el dret a protestar, com el passat dimarts a Igualada, quan considera que les polítiques, les mesures concretes i les anomenades "retallades" perjudiquen injustament el benestar de tots. Però hi ha el perill, massa fàcil, de mobilitzar -per interessos obscurs- una massa "indignada" o propensa per la seva situació precària, a la protesta.
Ja les veus contràries a la despesa de l'organització de la Jornada Mundial de la Joventut, esdeveniment que tindrà lloc el proper mes d'agost a Madrid, organitzat per l'Església Catòlica i amb la presència del Papa Benet XVI, s'estan sentint amb força: una conjunció clerical i empresarial per una gran despesa inútil en plena crisi econòmica, és el que venen a dir. Simplement voldria donar uns punts aclaridors:
1.- El pressupost és de 50 milions d'euros, un 75% aportat pels mateixos peregrins i un 25% per patrocinadors. No hi ha, per tant, una subvenció directa que provingui de l'erari públic.
2- La col·laboració pública queda reduïda a la seguretat i a la cessió d'instal·lacions per acollir persones, tenint present que les despeses derivades de l'ús de les mateixes les assumeix l'organització.
3.-Pel que fa als patrocinadors (entre els quals hi ha, per exemple, 'Prisa', empresa editora d'El Pais i propietària de la Cadena Ser) agrupats en la fundació 'Madrid Vivo', es beneficien de desgravacions pel fet de donar ajudes o de publicitar el logo de la JMJ. Això és perquè l'esdeveniment ha estat declarat "d'interès excepcional" per la llei pressupostària. N'hi ha molts d'altres d'esdeveniments amb aquesta declaració (per exemple la Copa Amèrica de Vela) i la JMJ només representarà un 8% dels recursos que l'Estat gastarà per aquest tipus d'esdeveniments. Si hi ha un debat sobre els costos i beneficis que generen els grans esdeveniments a Espanya, no crec que sigui just fer-lo només quan aquests estan organitzats per l'Església.
4.- Per que fa als beneficis, es calculen en més de 60 milions per IVA per l'activitat generada per la JMJ. A més, grups de restauradors s'han beneficiat pels 6 milions de racions de menjar que es repartiran en una setmana; així com els hotelers, que salvaran el que sempre és el pitjor mes de l'any, l'agost, per a l'ocupació a la capital de l'Estat. Els beneficis de la visita del Papa a Barcelona, per exemple, han estat innegables: un 20% més de visites a la Sagrada Família.
És una mica desagradable tractar de forma econòmica i material un esdeveniment espiritual, però és necessari fer-ho davant la difusió de notícies demagògiques. Cal tenir en compte que la JMJ estava prevista de temps enrere, quan no havíem arribat a la difícil situació que viu el nostre país, i crec que es fan esforços per que l'esdeveniment es realitzi amb la màxima austeritat. Per últim, crec que és menysvalora l'impacte social de la JMJ: la crisi econòmica no només és una crisi material o monetària: és també una crisi moral provocada per avarícia, especulació, irresponsabilitat, enganys amb productes financers, pel créixer sense límits sense pensar en el futur ni en la sostenibilitat....L'experiència cristiana compartida pels centenars de milers de joves també és una forma d'apostar per un model de vida diferent i per una societat millor: si la sortida de la crisi només fos una qüestió de rescats i retallades i no ens interrogués pel mode com vivim, a que aspirem, quines són les coses realment valuoses, com gestionem i com tractem els altres, crec que restaríem en una visió molt limitada que fàcilment ens faria caure en la mateixa pedra.

La difícil situación económica que vive nuestro país hace que los medios de comunicación tengan una gran responsabilidad de no encender chispas que hagan más difícil la vida social o que apunten a demagogias fáciles. Es evidente que el pueblo, además de gozar del derecho a ser bien informado y no ser manipulado, tiene todo el derecho a protestar, como el pasado martes en Igualada, cuando considera que las políticas, las medidas concretas y los llamados "recortes" perjudican injustamente el bienestar de todos. Pero existe el peligro, demasiado fácil, de movilizarse por intereses oscuros-una masa "indignada" o propensa por su situación precaria, a la protesta.
Ya las voces contrarias al gasto de la organización de la Jornada Mundial de la Juventud, evento que tendrá lugar los próximos días en Madrid, organizado por la Iglesia Católica y con la presencia del Papa Benedicto XVI, están haciéndose oir con fuerza: una conjunción clerical y empresarial para un gran gasto inútil en plena crisis económica, es lo que vienen a decir. Simplemente quisiera dar unos puntos aclaratorios:
1 - El presupuesto es de 50 millones de euros, un 75% aportado por los mismos peregrinos y un 25% por patrocinadores. No hay, por tanto, una subvención directa que provenga del erario público.
2 - La colaboración pública queda reducida a la seguridad y a la cesión de instalaciones para acoger personas, teniendo presente que los gastos derivados del uso de las mismas las asume la organización.
3 - En cuanto a los patrocinadores (entre ellos, por ejemplo, 'Prisa', empresa editora de El País y propietaria de la Cadena Ser) agrupados en la fundación 'Madrid Vivo', se benefician de desgravaciones por dar ayudas o por publicitar el logo de la JMJ. Esto es porque el evento ha sido declarado "de interés excepcional" por la ley presupuestaria. Hay muchos otros de eventos con esta declaración (por ejemplo la Copa América de Vela) y la JMJ sólo representará un 8% de los recursos que el Estado gastará para este tipo de eventos. Si hay un debate sobre los costes y beneficios que generan los grandes acontecimientos en España, no creo que sea justo hacerlo sólo cuando estos están organizados por la Iglesia.
4 .- Por lo que respecta a los beneficios, se calculan en más de 60 millones de IVA por la actividad generada en torno a la JMJ. Además, grupos de restauradores se beneficiarán en 6 millones por las raciones de comida que se repartirán en una semana, así como los hoteleros, que salvarán el que siempre es el peor mes del año para la empleo -agosto- en la capital del Estado. Los beneficios de la visita del Papa a Barcelona, por ejemplo, han sido innegables: un 20% más de visitas a la Sagrada Familia.
Es un poco desagradable tratar de forma económica y material un acontecimiento espiritual, pero es necesario hacerlo ante la difusión de noticias demagógicas. Hay que tener en cuenta que la JMJ estaba prevista tiempo atrás, cuando no habíamos llegado a la difícil situación que vive nuestro país, y creo que se hacen esfuerzos para que el evento se realice con la máxima austeridad. Por último, creo que se minusvalora el impacto social de la JMJ: la crisis económica no sólo es una crisis material o monetaria: es también una crisis moral provocada por avaricia, especulación, irresponsabilidad, engaños con productos financieros, por crecer sin límites sin pensar en el futuro ni en la sostenibilidad .... La experiencia cristiana compartida por cientos de miles de jóvenes también es una forma de apostar por un modelo de vida diferente y por una sociedad mejor: si la salida de la crisis sólo fuera una cuestión de rescates y recortes y no nos interrogara por el modo como vivimos, en que aspiramos, cuáles son las cosas realmente valiosas, como gestionamos y cómo tratamos a los demás, creo que quedaríamos en una visión muy limitada que fácilmente nos haría caer en la misma piedra.

Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 9 Nou i a l'edició digital de Temes d'Avui.