La recuperació de la Festa de Corpus Christi a Catalunya

Una de les festes més pròpies del calendari catòlic és la de Corpus Christi, quan l'Església celebra amb exaltació la presència real de Crist en l'Eucaristia. És una festa profundament arrelada en el nostre país, d'on n'ha nascut una bona part de les expressions més significatives del folklore.
Mn. Josep Maria Mas i Busqué afirma, referint-se a la festa de Corpus d'abans del Concili Vaticà II, que "era una explosió d’enaltiment de l’Eucaristia en una diada participada per tota la població, adquirint a cada lloc una manifestació de la seva manera de ser, on hi sortien tots els recursos imaginatius de cada tarannà en una de les festes més grans i participades de tot l’any, abraçant tota la societat. El moment més important i així viscut era la solemníssima processó que ocupava la tarda amb un llarg seguici pels carrers ornats amb catifes de flors, domassos als balcons, abocament de retallets de papers acolorainats o pètals de flors, altars a diversos indrets per a ajocar-hi la Custòdia que s’hi parava per a beneir la contrada, clerecia, autoritats civils, banda de música, infants de Primera Comunió, i tot l’espetec folklòric de gegants, capgrossos, dracs, àguiles, etc. Tota la població i el que la representa rendida als peus de Jesús que s’entrega en l’Eucaristia" (Enllaç dels Anoiencs, 23 de juny de 2011).
Tanmateix en el postconcili i també al suprimir-se la festa civil del dijous de Corpus a principis del 80, la festa va anar sofrint una decadència. En molts llocs es va suprimir la processó i només es va mantenir en aquelles poblacions amb més tradició i arrelament, que no són poques. Tanmateix, en algunes es van quedar amb elements més vistosos -catifes, gegants- però ja sense la processó.
Un dels indrets més visibles on es viu aquesta festa a Catalunya és Berga, on "La Patum" fou declarada patrimoni de la humanitat el 2005. Fa dècades que no s'hi celebra la processó de Corpus i "La Patum" s'ha anat desvinculant del seu sentit religiós. Enguany ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació una proposta que ha fet als bergedans el bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, durant l'homilia de la missa del Corpus a Berga, per recuperar la processó.
Aquest és un fet significatiu que indica un canvi de tendència dels darrers anys, encapçalada per un gest llunyà però valent: el 1979 Joan Pau-II va recuperar la processó a Roma. Aquesta canvi de ha anat guanyant ressò a Catalunya i darrerament hi hagut passos a favor de la recuperació de la festa a casa nostra.
El bisbe de Girona, Mons. Carles Solé, va recuperar la processó pública que s'havia perdut i ha anat guanyant participació any rera any. A Vic, després de 25 anys de no celebrar-se, la processó de Corpus es va tornar a celebrar el 2005 a instàncies del bisbe, Mons. Romà Casanova. El mateix any es recuperava també la processó a Terrassa, en motiu del primer aniversari de la creació de la diòcesi. A Lleida al 2010 es va viure el fet històric que la festa i la processó tornaven al bell mig de la ciutat, després d'anys de celebrar-se de forma discreta a la Seu Vella.
Sense voler fer un exhaustiu repàs històric, constatem com avui 2011 la festa de Corpus es viu a totes les seus diocesanes. A Barcelona, amb la missa al pla de la Catedral i la processó als carrers del voltant, una festa amb originada el 1320. Del 'cap i casal' n'ha nascut la bella tradició de "l'ou com balla", tant característica. A Tarragona la festa s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIV. Fou iniciada l'any 1357 a instàncies de l'arquebisbe Sanç López d'Ayerbe. A Solsona, la primera referència escrita de la Festa de Corpus és de l’any 1331, i la processó es realitza el diumenge pel centre de la vila. Semblantment, la festa es manté a Sant Feliu, Tortosa i a Urgell.
Tant de bo que aquesta recuperació ajudi a revitalitzar el sentit més genuí de moltes expressions culturals i que, sobretot, ajudi a la fe del poble cristià. Crec que, a més de recuperació de les processons, cal de nou una renovada catequesi sobre el sentit de la presència i de l'adoració eucarística, tal com demanà Benet XVI en l'exhortació postsinodal Sacramentum Caritatis: "serà de gran ajuda una catequesi adequada en la que s'expliqui als fidels la importància d'aquest acte de culte que permeti viure més profundament i amb major fruit la celebració litúrgica" (núm. 26).

Un nou giny als artistes

Mentre veiem com als temples ha minvat l'assistència i culte en aquest segle secularitzador, veiem que no ha baixat l'interès per la bellesa que irradien, per exemple, les nostres catedrals. Es podria dir, de forma una mica vulgar, que 'Déu' ha perdut clients, però no en canvi, l'art i les expressions simbòliques que al llarg de la història ha inspirat. El Papa Benet XVI n'és molt conscient de tot això, i, en aquesta línia, una de les constants del pontificat ha estat com tornar a unir quelcom que està trencat, l'interés per l'art, per la música i la bellesa, amb la fe què l'ha inspirada.
És conegut l'encontre que tingué el 21 de novembre de 2009 a la capella Sixtina amb, per l'exemple, els arquitectes Santiago Calatrava, Zaha Hadid, l'actor Eduardo Verasategui o l'escriptora Susana Tamaro, els digué que "sou guardians de la bellesa i teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d'ampliar els horitzons de la consciència i de l'obstinació humana". També en la seva visita a Portugal tingué una trobada, el 12 de maig de 2010, amb el món de la cultura, amb una intervenció del cineasta Manuel de Oliveira.
Recentment s'han complert els 60 anys de l'ordenació de Joseph Ratzinger. Fou el dia de Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny, de l'any 1951: la rebé de mans del cardenal Michael von Faulhaber ell i 42 diaques més, entre ells el seu germà Georg, a la Catedral de Frisinga. La primera missa la celebrà el 8 de juliol a la parròquia de Sant Osvald de Traunstein. És en motiu d'aquest aniversari que el Papa ha fet un nou giny al món dels artistes.
El Papa va inaugurar el 5 de juliol al Vaticà la exposició “L'esplendor de la veritat” un homenatge de seixanta artistes per aquest aniversari. La mostra romandrà oberta fins al proper 4 de setembre, en l'atri de l'Aula Pau VI. En un espai d'uns mil metres quadrats, el visitant troba obres d'art de seixanta artistes, relacionats a la mateixa quantitat d'anys de sacerdoci del Papa. Són obres d'art que cobrixen les més variades disciplines: escultura, fotografia, literatura, arquitectura, dibuix, poesia, música, pintura, plàstica i altres.
Entre els expositors diversos artistes espanyols com Pedro Cano, Sidival Fila, Santiago Calatrava. A més estaven dos mexicans: Leandro Espinosa i Gustavo Arceves, i l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. També hi hagué participació músical, amb el català Mons. Valentí Miserachs i Enrico Morricone.
“És precisament des de la unió, des de la simfonia, des de la perfecta harmonia de la veritat i caritat, d'on emana l'autèntica bellesa, capaç de suscitar admiració, meravella i alegria veritable en el cor dels homes”, va afirmar. “Necessitem que la bellesa de la veritat i de la caritat arribi a l'íntim del nostre cor i el faci més humà”, va afegir. “Féu resplandir la veritat en les vostres obres i feu-ho de manera que la seva bellesa susciti en la mirada i en el cor de qui les admira el desig de fer bella i veritable l'existència, tota existència”. La veritat, enriquida amb l'amor, “fa de la vida una obra d'art i de cada home un artista extraordinari”, va subratllar el Papa. “L'Església i els artistes tornen a trobar-se, a parlar-se, a donar-se suport, amb la necessitat d'un col·loqui que vol i ha d'arribar a ser cada vegada més intens i articulat, també per a oferir-se a la cultura, és més, a les cultures del nostre temps" va concloure.
El Papa és un home modern i sap de la grandiosa influència del llenguatge icònic i artístic en l'era postmoderna, per sobre del lògico-racional. Arriba més el cor una imatge que mil raonaments. Enllaça amb una trajectòria de segles: sempre l'Església ha utilitzat els millors artistes -arquitectes, músics, pintors- per fer veritables catequesis, edificar grandiosos temples i embellir el culte i la litúrgia. Avui, la via pulchritudinis està prenent un nou protagonisme.
Article publicat a la revista Bon Pastor en el seu número de juliol-agost.

En defensa del diumenge

La difícil situació econòmica fa que en nom de la recuperació es posin en perill drets laborals assolits al llarg dels anys i es fa complex emetre un judici davant les peticions de flexibilització -en principi una cosa negativa pels treballadors i les famílies- per facilitar la creació de llocs de treball i sortir de l'atur -una cosa positiva i necessària (avui especialment). Les raons econòmiques i les del bé comú sembla que s'oposin, però en tot -suposo- s'ha d'intentar cercar un equilibri realista defugint les posicions maximalistes.
Tanmateix avui defensaré la no-flexibilització d'una de les grans conquestes de la nostra cultura: el Diumenge. Llegeixo que les grans companyies comercials del nostre país estan pressionant al PP -ara governant en la majoria de les autonomies- que permeti obrir 22 diumenges a l'any, com ja passa a la comunitat de Madrid. Tot això, a més de causar greus perjudicis al petit comerç, va desfigurant progressivament el fet social de la jornada dominical com a dia de descans col·lectiu.
La imposició del Diumenge festiu a la societat occidental es herència del Sabath jueu, el darrer dia de la setmana en que el Creador va descansar. Els cristians celebraven el Diumenge, dia de la resurrecció de Jesucrist, en dia laborable fins que, per l'expansió del cristianisme, l'emperador Constantí el va imposar com a festiu, inclús per als esclaus, canviant així la cultura romana de treballar tota la setmana (tenien els jueus per peresosos per descansar el Sabath). Hi ha cultures com la xinesa que desconeixen el descans setmanal.
Aquesta imposició d'un dia de descans obligatori sempre ha suscitat tensions i temptatives d'excepcions, especialment en situacions difícils, com durant la revolució industrial o la postguerra al nostre país. Però per la secularització cada cop menys sembla estrany oposar-se al treball dominical: em fixo per exemple que les reunions de l'Eurogrup per rescatar Grècia se celebren sempre en diumenge.
Les coses han canviat molt: aquí a Igualada, als anys seixanta, els veïns del barri de Montserrat van haver de demanar permís al bisbe per poder treballar el diumenge per construir l'actual església, ja que era l'únic dia que podien. O per respectar el descans dels periodistes, a tot Espanya no sortien diaris el dilluns i simplement es feia una mínima síntesi en 'La Hoja del lunes'. El diumenge tenia un sentit de descans sagrat que s'ha anat esmorteint.
En un interessant article de P.J.Ginés a Forumlibertas s'explica que estan produint mobilitzacions a tot Europa per la defensa del Diumenge, els polonesos estan molt actius en aquest sentit, recollint firmes. La idea és que el Diumenge és un patrimoni de la nostra cultura, un avanç en favor del bé de l'home que no podem perdre.
Els cristians celebrem el Diumenge com el dia per adorar a Déu, especialment en la Missa Dominical, on es dona gràcies i s'agafen forces per la nova setmana. Però a partir del culte s'ha anat configurant una cultura dominical que implica una manera de viure. Aquesta cultura també ha estat progressivament reformada per la cultura del weekend amb l'afegitó del dissabte (per a molts joves, el diumenge és un dia de ressaca), però encara avui un dissabte no és un diumenge, té un un aire diferent.
Diu el filòsof Spaemann que "el Diumenge s'escapa del sistema funcional de la nostra existència. És un dia per no ser servidors, sinó per ser senyors. És un dia per no servir per a res, sinó per simplement ser, i la resta no importa", un dia gratuït, per gaudir del que som, per escapar-nos de la lògica econòmica i utilitarista de la resta de la setmana. És per això que el Diumenge és també el dia per excel.lència per gaudir de la natura, per reunir a la família (la tradició més observada pels italians, per exemple, és el dinar dominical a l'entorn de la taula), per visitar malalts, per practicar l'esport, per llegir, gaudir de la música i per tot el que no podem fer de dilluns a divendres.
Per als catòlics l'Església no ha canviat els manaments: és un pecat contra el tercer Manament treballar o obligar a treballar en Diumenge. Evidentment, queden exclosos d'aquesta llei aquelles feines que no es poden parar (hospitals, bombers) o que tenen sentit de lleure (cines, restaurants).
Mentre es va enfosquint el diumenge, al captard, com una tristesa o una sensació psicològica va apareixent. S'acosta el dilluns, tornem a ser esclaus. La litúrgia dominical ho ha recollit en un prefaci, la humanitat espera "un diumenge sense posta" a la fi dels temps, la imatge bellíssima d'un Diumenge on no es pon el sol, en un sentit escatològic. Però mentre estem en aquest temps ens cal defensar aquest dia com un tast de plenitud, com un dret dels treballadors, per a gaudir de nosaltres mateixos, com un signe cultural que ens identifica.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de juny de 2011)

Explorant noves formes de comunicació

El Papa Benet XVI va participar, el passat Divendres Sant, en un programa de televisió de la cadena pública italiana (RAI-1) titulat A Sua Immagine, en que va contestar a set preguntes sobre Jesús i la fe, seleccionades d’entre unes tres mil que havien enviat els espectadors. El dia següent el programa fou emès per Televisió Espanyola i altres cadenes del nostre país. Era la primera vegada a la història que un papa participava en una iniciativa d’aquesta índole, amb participació popular, ja que ja fou entrevistat per la televisió alemanya el 2006.

Una de les grans virtuts de Benet XVI és la claredat expositiva. Rosario Carello, el presentador del programa, declarà que “el Papa aconsegueix d’expressar conceptes, a vegades complicats, de forma senzilla i al mateix temps satisfactòria. El cervell els entén i el cor se sent animat per les seves paraules”.

Les respostes del Papa, certament, foren concises, clares, però també profundes i amb un llenguatge adient, i van ser reflexions a qüestions sobre el sofriment, l’ànima d’una persona en estat vegetatiu, l’èxode dels cristians que estan sotmesos a persecució, la pau entre cristians i musulmans... Les preguntes, i crec que aquest fou un dels punts forts –àdhuc emotius- del programa, foren fetes per una gran diversitat d’interlocutors, alguns de gran actualitat com una nena japonesa de set anys, una dona musulmana de Costa d’Ivori o un grup de joves cristians de l’Iraq.

Entre les paraules de Benet XVI destaquen les que dedicà al sofriment dels japonesos: “no tenim la resposta, però sabem que Jesús ha sofert com vosaltres i està de la vostra part"; o el que digué a la mare que té el fill en estat vegetatiu: “certament l'ànima està encara present en el cos. La situació és tal vegada com el d'una guitarra amb les cordes trencades, pel que no pot sonar. Així també l'instrument del cos és fràgil, vulnerable, i l'ànima no pot sonar, per així dir-ho, però segueix present. També estic segur que l'ànima sent profundament el teu amor, fins i tot si ell no entén els detalls, paraules, etc, però hi ha la presència d'un amor que sent”.

El programa, però, resultà per mi insuficient i inadequat pel que fa a la presentació, estil o les diferents intervencions dels contertulis presents. Comparteixo l’opinió en el seu bloc d’un reconegut analista sobre la relació entre l’Església i els mitjans de comunicació, Diego Contreras: “hagués preferit que el programa de televisió oferís solament les preguntes i respostes del Papa, sense necessitat de glosses ni comentaris per part de convidats en l'estudi (comentaris molt encertats, però no necessaris: al Papa se l’entenia molt bé)”.

De fet, Benet XVI en aquest programa simplement ha passat a format televisiu una de les seves pràctiques habituals en la seva etapa de cardenal i després de pontífex, la de contestar a preguntes. Ho ha fet a sacerdots en diverses ocasions, com la clausura de l’any sacerdotal o a l’estiu a la vall d’Aosta, però també amb els periodistes durant els viatges, en alguna entrevista a ràdio vaticana, o amb els nens que es preparaven per la Primera Comunió. També ha contestat a diverses entrevistes de les quals n’han resultat llibres, el més recent La llum del món.

Crec, finalment, que aquesta modalitat comunicativa que a través de llibres o ara per la televisió caracteritza a Benet XVI és un exemple pràctic de com hauria de ser la relació entre el missatge que ofereix l’Església i els mitjans de comunicació. Estem davant d’un terreny en que cal sempre formar-se i treballar, a tots nivells, des del més institucional i diocesà, fins a les relacions entre la parròquia i la premsa local : l’Església ha d’adaptar el seu missatge al format dels mitjans de comunicació. Hi ha gèneres literaris, per parlar així, que no són traspassables a la premsa, com l’homilia o les notes de la fulla dominical. Això no significa que haguem de rebaixar el missatge, ni distorsionar-lo, però si fer-lo accessible als professionals d’aquests mitjans, i d’aquesta manera a la seva audiència, molt més nombrosa que la de la missa dominical o dels nostres pròpis mitjans. Que pensem que volem dir i com ho volem dir, que siguem més clars i curosos en el llenguatge i, sobretot, evitant actituds de supèrbia, superioritat o agresivitat.

Penso que el Papa Ratzinger en les seves predicacions i també en les seves respostes en aquest programa televisiu, tant humanes, però profundament arrelades en la fe cristiana, humils i tendres, ens dóna una lliçó comunicativa per a l’Església del segle XXI. (Publicat a la revista Bon Pastor, en el seu numero de juny de 2011)

L'impacte de les noves tecnologies en la nostra vida

No se fins a quin punt som conscients dels canvis que hem experimentat en els darrers anys pel que fa a la tecnologia digital, canvis sens dubte vertiginosos. Jo he viscut la infància sense internet. Al 1997 col.laborar en la premsa escrita, en sóc testimoni, comportava, per exemple, esperar que les fotos es revelessin, tirar els articles en una bústia, com a màxim en un disquet o per fax, i moltes altres limitacions que hem anat oblidant…Avui, 2011, escric aquest article des de l’estranger i en un instant està en una pantalla a milers de quilòmetres…¿com s’hagués fet el mateix només catorze anys enrere?.

¿Com seran les tecnologies d’aquí a vint anys?. Elles han passat a formar part –inexorablement- de la nostra existència quotidiana. Quan la seva utilització va progressivament passant d’un rol auxiliar i secundari, en la majoria dels adults, vers un paper fonamental i omnipresent, en la majoria dels joves i adolescents, les preguntes sobre els efectes de les noves tecnologies van apareixent.

Recentment s’ha publicat la traducció espanyola del llibre del nordamericà Nicholas Carr titulat “Superficiales, ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes?. L’obra no és una defensa del passat ni la tipica reacció de por davant les novetats, internet ha vingut per a quedar-se, però presenta alguns interrogants que resulten preocupants. Carr parteix d’una inquietant experiència pròpia: ell, gran lector amb estudis universitaris, un dia llegint va començar a notar dificultats per concentrar-se, després d’una pàgina o dos la seva ment perdia el fil i es dissipava. Quelcom passava en el seu cervell.

La tesi és que el cervell és un òrgan modificable per les eines que utilitza, especialment per les que denomina “tecnologies intel.lectuals”, com internet, que poden debilitar funcions com el pensament profund, la capacitat d’abstracció o la memòria. El lliurament diari a tasques digitals fa, sintetiza la crítica d’Aceprensa, que “el pensament lineal entri en crisi. S’obre pas un món distret, confòs, compulsiu i ansiós, que mentre premia allò ràpid, eficient i útil, es fa incapaç de concentrar-se en una sola cosa; un món cultural ferit en aquestes habilitats de reflexió i contemplació”.

Solucions?. El mateix Nicholas Carr, en una entrevista a El País, es mostra bastant apocalíptic: “l’habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Àdhuc les emocions i l’empatia precisen de temps per a ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada cop més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant en el món digital. Un primer pas per escapar és ser conscients d’això. Com individus, encara potser som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere”.

Tenim un gran instrument que obre grandioses possibilitats però....¿no ens estarà obrint, silenciosament, a grans limitacions?. Carr tracta l’impacte intel.lectual d’internet...però ens hauriem de seguir preguntar per l’impacte en les relacions humanes, sentimentals i en tants altres àmbits. Possibilitats però també interrogants, el perill de que una vida ‘virtual’ vagi substituint la vida real. ¿S’acaben les grans lectures, la correspondència epistolar, les vives tertúlies?; ¿pot ser que neixin individus hipertecnologitzats, incapaços d’establir relacions socials al marge d’internet? ¿O ja són entre nosaltres?.

Totes aquestes qüestions generen grans interrogants i crec que això val, especialment, per als educadors, siguin pares o mestres. Acabo, però, intentant donar un to positiu. Gràcies a internet moltes coses són més fàcils, tenim un oceà d’informació a la nostra disposició, podem mantenir el contacte i l’amistat amb persones llunyanes físicament, i gaudim d’una informació molt més lliure que amb els altres mitjans de comunicació, on cadascú pot trobar els seus interessos amb facilitat. La xarxa també s’ha anat humanitzant –de l’anonimat de les primeres formes d’interacció personal, que facilita tota classe d’abusos, s’ha anat passant a les actuals xarxes socials, on un apareix amb noms, cognoms i, sobretot, amb rostre. Internet és reflex del que som els humans, el mal el podem multiplicar a través de la xarxa, però també el bé. És una eina del tot ineludible però tots necessitem aprendre a utilitzar-la.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de maig de 2011)

Un dolç matí a Sant Pere

Els dies previs a l’esperada jornada de l’1 de maig a Roma no feien preveure el que finalment passà: una gran multitud col.lapsà la plaça de Sant Pere, via de la Conciliazione i carrers i places adjacents. La multitud aparegué i desaparegué com una gran onada, una ventada de fe i d’emocions que recordava els moments més especials del pontificat de Joan Pau II: les jornades mundials de la joventut o el seu funeral, ja sis anys enrera.

Tres idees crec que es poden extreure d’aquests dies, idees que han ressonat bastant. El moment en què es descobria el retrat de Joan Pau II fou d’una grandiosa intensitat: mentre sonava l’himne que s’ha dedicat al nou beat, a tots els presents se’ns posà la pell de gallina. Aquell rostre brillant, conegut i estimat que va aparèixer per sorpresa l’any 1978, torna ara a l’Església d’una forma diferent. Aquell profeta, home de fe, lluitador i valent pastor; un do de l’Esperit Sant per al Poble de Déu torna a nosaltres amb aquest reconeixement de la seva santedat: la seva presència, diferent però real, es notava aquests dies a Roma. L’Església de 1978 necessitava el seu optimisme i l’Església de 2011 el segueix necessitant: calen trajectòries com la seva, persones que es facin transparents a Déu amb la seva vida sencera. El nostre món necessita la mediació –també alegre i moderna- dels sants.

Joan Pau-II va conduïr l’Església vers el segle XXI; és el primer sant mort en aquest segle, però era un home profundament del segle passat, marcat per molts esdeveniments que afectaren el seu país i la seva trajectòria personal. La seva beatificació, això es va dir a la vetlla prèvia, no és un retorn al passat, no és nostàlgia. Això pensava jo veient molts joves pels carrers, alguns de la peregrinació organitzada per la meva diòcesi de Vic. Els qui ara tenen la majoria d’edat, només tenien 12 anys quan va morir Joan Pau-II. La caiguda del mur de Berlin els sona a ‘xino’. El temps passa ràpid i amb ells els reptes de cada època: ni la situació de l’Església al 2005 és la de 2011, ni nosaltres som els mateixos.

Molts d’ells, però, quedaven hipnotitzats davant les imatges antigues de Joan Pau-II que oferien les pantalles distribuides per la ciutat. Davant del que ens toca viure, pensava, tant de bò sapiguem afrontar els reptes d’avui i les dificultats com ell ho va fer. Crec que posà les bases per una recuperació d’una Església en números vermells. No tornem al passat però la seva obra, la seva petjada, és molt present entre nosaltres; la jornada mundial de la joventut que viurem aquest estiu n’és un exemple…¿seria possible sense l’impuls que li donà el Papa difunt?. Joan Pau-II ens ensenya que necessita realment el Poble de Déu ara i sempre dels seus pastors: no necessita ni estrategues, ni estadistes, ni buròcrates (sense restar importància a tot això); necessita, sobretot, pastors sants, que mostrin amb la seva vida i paraules el rostre humà de Déu a tothom. Així ho féu i per això ha estat beatificat.

Una última cosa referent al seu successor Benet XVI. Significativa la seva insistència en les seves paraules en l’homilia en la defensa del Vaticà-II i en vincular a Joan Pau-II al concili. Ni el Papa difunt va ‘espatllar’ el concili, ni el concili és quelcom a posar en l’armari dels records com si no hagués passat; i hom podrà identificar aquí dues maneres d’interpretar les coses ben definides. Però més enllà de tot això, vaig veure diumenge a Benet XVI feliç, molt feliç. Ell mateix –contràriament al seu estil- va buscar els aplaudiments a l’inici de l’homilia alçant la veu amb força. També nosaltres estem feliços d’un matí tant dolç a Sant Pere i del cor només ens surt donar les gràcies.

(article publicat a Catalunya Cristiana el 8 de maig de 2011)

Preguntes a Francesc Torralba

Com veus els universitaris actuals?
Són molt autonoms amb molt sentit de la seva individualitat, molt audaços a marxar cap a fora, cap a Europa. Els falta un sentit de pertinença a un tot, no s’agrupen, no reivindiquen i tenen motius per fer-ho per la situacio en que es troben, tenim un atur del 42%, és el més alt –de llarg- de tot Europa. Tenen raons per sortir al carrer, moltes més que el maig del 68 i no es moven. Per tant, crec que els manca aquest sentit de pertinença, sentit de col.lectiu; però en canvi tenen aquestes altres virtuts,

Es pot dir que l’home del segle XXI s’ha tornat incapaç de viure el matrimoni tal com el vivien el seus avantpassats?. Jo no diria que el del segle XXI sigui incapaç i els altres no, jo diria que s’han transformat els valors greument, i valors que tenien a veure amb la tenacitat, la constància, l’esforç i la fidelitat, han passat a un segon o tercer nivell. Jo crec que es té la capacitat, però sino es tenen aquests valors en el seu horitzó de referència o no s’ha estat fonamentat en aquests valors, doncs senzillament les relacions son molt líquides, molt fràgils, molt inconsistents, però té molt a veure amb la transformacio de valors que estem patint.

Com l’Església pot dialogar amb la cultura postmoderna en que ens trobem?
L’Església ha d’intentar comprendre que es la postmodernitat, quins llenguatges utilitza, quins valors i contravalors té. Sempre al llarg de la historia hi hagut la voluntat d’inculturar-se i aixo només és possible si un dexifra els simbols d’aquesta cultura i aixo es el que estem fent, amb aquesta voluntat de fer-se present.

(Preguntes a Francesc Torralba fetes a través del programa ‘Amb llum pròpia’ de Ràdio Estel, presentat per Joan Armengol, el 6 de maig de 2011)