L'impacte de les noves tecnologies en la nostra vida

No se fins a quin punt som conscients dels canvis que hem experimentat en els darrers anys pel que fa a la tecnologia digital, canvis sens dubte vertiginosos. Jo he viscut la infància sense internet. Al 1997 col.laborar en la premsa escrita, en sóc testimoni, comportava, per exemple, esperar que les fotos es revelessin, tirar els articles en una bústia, com a màxim en un disquet o per fax, i moltes altres limitacions que hem anat oblidant…Avui, 2011, escric aquest article des de l’estranger i en un instant està en una pantalla a milers de quilòmetres…¿com s’hagués fet el mateix només catorze anys enrere?.

¿Com seran les tecnologies d’aquí a vint anys?. Elles han passat a formar part –inexorablement- de la nostra existència quotidiana. Quan la seva utilització va progressivament passant d’un rol auxiliar i secundari, en la majoria dels adults, vers un paper fonamental i omnipresent, en la majoria dels joves i adolescents, les preguntes sobre els efectes de les noves tecnologies van apareixent.

Recentment s’ha publicat la traducció espanyola del llibre del nordamericà Nicholas Carr titulat “Superficiales, ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes?. L’obra no és una defensa del passat ni la tipica reacció de por davant les novetats, internet ha vingut per a quedar-se, però presenta alguns interrogants que resulten preocupants. Carr parteix d’una inquietant experiència pròpia: ell, gran lector amb estudis universitaris, un dia llegint va començar a notar dificultats per concentrar-se, després d’una pàgina o dos la seva ment perdia el fil i es dissipava. Quelcom passava en el seu cervell.

La tesi és que el cervell és un òrgan modificable per les eines que utilitza, especialment per les que denomina “tecnologies intel.lectuals”, com internet, que poden debilitar funcions com el pensament profund, la capacitat d’abstracció o la memòria. El lliurament diari a tasques digitals fa, sintetiza la crítica d’Aceprensa, que “el pensament lineal entri en crisi. S’obre pas un món distret, confòs, compulsiu i ansiós, que mentre premia allò ràpid, eficient i útil, es fa incapaç de concentrar-se en una sola cosa; un món cultural ferit en aquestes habilitats de reflexió i contemplació”.

Solucions?. El mateix Nicholas Carr, en una entrevista a El País, es mostra bastant apocalíptic: “l’habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Àdhuc les emocions i l’empatia precisen de temps per a ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada cop més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant en el món digital. Un primer pas per escapar és ser conscients d’això. Com individus, encara potser som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere”.

Tenim un gran instrument que obre grandioses possibilitats però....¿no ens estarà obrint, silenciosament, a grans limitacions?. Carr tracta l’impacte intel.lectual d’internet...però ens hauriem de seguir preguntar per l’impacte en les relacions humanes, sentimentals i en tants altres àmbits. Possibilitats però també interrogants, el perill de que una vida ‘virtual’ vagi substituint la vida real. ¿S’acaben les grans lectures, la correspondència epistolar, les vives tertúlies?; ¿pot ser que neixin individus hipertecnologitzats, incapaços d’establir relacions socials al marge d’internet? ¿O ja són entre nosaltres?.

Totes aquestes qüestions generen grans interrogants i crec que això val, especialment, per als educadors, siguin pares o mestres. Acabo, però, intentant donar un to positiu. Gràcies a internet moltes coses són més fàcils, tenim un oceà d’informació a la nostra disposició, podem mantenir el contacte i l’amistat amb persones llunyanes físicament, i gaudim d’una informació molt més lliure que amb els altres mitjans de comunicació, on cadascú pot trobar els seus interessos amb facilitat. La xarxa també s’ha anat humanitzant –de l’anonimat de les primeres formes d’interacció personal, que facilita tota classe d’abusos, s’ha anat passant a les actuals xarxes socials, on un apareix amb noms, cognoms i, sobretot, amb rostre. Internet és reflex del que som els humans, el mal el podem multiplicar a través de la xarxa, però també el bé. És una eina del tot ineludible però tots necessitem aprendre a utilitzar-la.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de maig de 2011)

Un dolç matí a Sant Pere

Els dies previs a l’esperada jornada de l’1 de maig a Roma no feien preveure el que finalment passà: una gran multitud col.lapsà la plaça de Sant Pere, via de la Conciliazione i carrers i places adjacents. La multitud aparegué i desaparegué com una gran onada, una ventada de fe i d’emocions que recordava els moments més especials del pontificat de Joan Pau II: les jornades mundials de la joventut o el seu funeral, ja sis anys enrera.

Tres idees crec que es poden extreure d’aquests dies, idees que han ressonat bastant. El moment en què es descobria el retrat de Joan Pau II fou d’una grandiosa intensitat: mentre sonava l’himne que s’ha dedicat al nou beat, a tots els presents se’ns posà la pell de gallina. Aquell rostre brillant, conegut i estimat que va aparèixer per sorpresa l’any 1978, torna ara a l’Església d’una forma diferent. Aquell profeta, home de fe, lluitador i valent pastor; un do de l’Esperit Sant per al Poble de Déu torna a nosaltres amb aquest reconeixement de la seva santedat: la seva presència, diferent però real, es notava aquests dies a Roma. L’Església de 1978 necessitava el seu optimisme i l’Església de 2011 el segueix necessitant: calen trajectòries com la seva, persones que es facin transparents a Déu amb la seva vida sencera. El nostre món necessita la mediació –també alegre i moderna- dels sants.

Joan Pau-II va conduïr l’Església vers el segle XXI; és el primer sant mort en aquest segle, però era un home profundament del segle passat, marcat per molts esdeveniments que afectaren el seu país i la seva trajectòria personal. La seva beatificació, això es va dir a la vetlla prèvia, no és un retorn al passat, no és nostàlgia. Això pensava jo veient molts joves pels carrers, alguns de la peregrinació organitzada per la meva diòcesi de Vic. Els qui ara tenen la majoria d’edat, només tenien 12 anys quan va morir Joan Pau-II. La caiguda del mur de Berlin els sona a ‘xino’. El temps passa ràpid i amb ells els reptes de cada època: ni la situació de l’Església al 2005 és la de 2011, ni nosaltres som els mateixos.

Molts d’ells, però, quedaven hipnotitzats davant les imatges antigues de Joan Pau-II que oferien les pantalles distribuides per la ciutat. Davant del que ens toca viure, pensava, tant de bò sapiguem afrontar els reptes d’avui i les dificultats com ell ho va fer. Crec que posà les bases per una recuperació d’una Església en números vermells. No tornem al passat però la seva obra, la seva petjada, és molt present entre nosaltres; la jornada mundial de la joventut que viurem aquest estiu n’és un exemple…¿seria possible sense l’impuls que li donà el Papa difunt?. Joan Pau-II ens ensenya que necessita realment el Poble de Déu ara i sempre dels seus pastors: no necessita ni estrategues, ni estadistes, ni buròcrates (sense restar importància a tot això); necessita, sobretot, pastors sants, que mostrin amb la seva vida i paraules el rostre humà de Déu a tothom. Així ho féu i per això ha estat beatificat.

Una última cosa referent al seu successor Benet XVI. Significativa la seva insistència en les seves paraules en l’homilia en la defensa del Vaticà-II i en vincular a Joan Pau-II al concili. Ni el Papa difunt va ‘espatllar’ el concili, ni el concili és quelcom a posar en l’armari dels records com si no hagués passat; i hom podrà identificar aquí dues maneres d’interpretar les coses ben definides. Però més enllà de tot això, vaig veure diumenge a Benet XVI feliç, molt feliç. Ell mateix –contràriament al seu estil- va buscar els aplaudiments a l’inici de l’homilia alçant la veu amb força. També nosaltres estem feliços d’un matí tant dolç a Sant Pere i del cor només ens surt donar les gràcies.

(article publicat a Catalunya Cristiana el 8 de maig de 2011)

Preguntes a Francesc Torralba

Com veus els universitaris actuals?
Són molt autonoms amb molt sentit de la seva individualitat, molt audaços a marxar cap a fora, cap a Europa. Els falta un sentit de pertinença a un tot, no s’agrupen, no reivindiquen i tenen motius per fer-ho per la situacio en que es troben, tenim un atur del 42%, és el més alt –de llarg- de tot Europa. Tenen raons per sortir al carrer, moltes més que el maig del 68 i no es moven. Per tant, crec que els manca aquest sentit de pertinença, sentit de col.lectiu; però en canvi tenen aquestes altres virtuts,

Es pot dir que l’home del segle XXI s’ha tornat incapaç de viure el matrimoni tal com el vivien el seus avantpassats?. Jo no diria que el del segle XXI sigui incapaç i els altres no, jo diria que s’han transformat els valors greument, i valors que tenien a veure amb la tenacitat, la constància, l’esforç i la fidelitat, han passat a un segon o tercer nivell. Jo crec que es té la capacitat, però sino es tenen aquests valors en el seu horitzó de referència o no s’ha estat fonamentat en aquests valors, doncs senzillament les relacions son molt líquides, molt fràgils, molt inconsistents, però té molt a veure amb la transformacio de valors que estem patint.

Com l’Església pot dialogar amb la cultura postmoderna en que ens trobem?
L’Església ha d’intentar comprendre que es la postmodernitat, quins llenguatges utilitza, quins valors i contravalors té. Sempre al llarg de la historia hi hagut la voluntat d’inculturar-se i aixo només és possible si un dexifra els simbols d’aquesta cultura i aixo es el que estem fent, amb aquesta voluntat de fer-se present.

(Preguntes a Francesc Torralba fetes a través del programa ‘Amb llum pròpia’ de Ràdio Estel, presentat per Joan Armengol, el 6 de maig de 2011)

San José y el sacerdocio

1.- José respondió que “sí” a la llamada de Dios. Y sabemos que este sí de Jose se hizo en la oscuridad, en las dudas. El, al inicio, no comprendió nada de lo que estaba ocurriendo en María, con la cual estaba desposada y se le presentó encinta por el Espíritu Santo, pero la respetó y esperó una aclaración del Cielo. Nos cuenta san Mateo la angustia de José, no dudaba de la virtud de María, pero se tuvo que enfrentar a algo que a todas luces era evidente, su esposa esperaba un hijo y él, su legítimo esposo, no había tenido intervención alguna.
San José nos dió una lección de docilidad. Aceptó plenamente la revelación divina sobre el Misterio del Verbo Encarnado en su esposa, la Santísima Virgen. “Él, solo, con Dios y su conciencia, con serenidad, sin lamentos, sin buscar apoyos en los que descargar al menos una parte de su responsabilidad, sin pedir explicaciones, sin hacer comentarios, en silencio, fiado de Dios, obedece (...) con docilidad y encuentra la paz. Ha puesto toda su vida en manos de Dios y está siempre a la escucha, al acecho de sus mandatos” . También hoy el “sí” a aceptar el designio de Dios sobre uno, a aceptar la vocación al sacerdocio, debe realizarse con muchas dificultades, sociales y personales. Implica un abandonarse en el Señor, en dejar las “seguridades” del mundo para decir que “sí” una misión difícil y que no se entiende sin una llamada divina. El ejemplo de abandono en Dios de San José, en las dudas y en la oscuridad, es importante para los jóvenes que quieran lanzarse a la aventura de servir al Señor con todo su ser en el ministerio del sacerdocio ministerial.
El Papa Benedicto XVI ha dicho a los sacerdotes que “en una relación de confianza con vuestros obispos, fraternamente unidos a todo el presbiterio, y con el apoyo del Pueblo de Dios que se os ha confiado, sabréis responder con fidelidad a la llamada que el Señor os hizo un día, como llamó a José para que cuidara de María y del Niño Jesús. Queridos sacerdotes, que seáis fieles a las promesas que habéis hecho a Dios ante vuestro Obispo y ante la asamblea. El Sucesor de Pedro os agradece vuestro generoso compromiso al servicio de la Iglesia y os alienta a no dejaros turbar por las dificultades del camino. A los jóvenes que se preparan para unirse a vosotros, así a como los que aún tienen inquietudes, quisiera reiterarles la alegría que comporta el entregarse totalmente al servicio de Dios y de la Iglesia. Tened la valentía de ofrecer un "sí" generoso a Cristo” .
A San José se le encomienda la promoción de las vocaciones sacerdotales. Es una buena oportunidad, cada año en motivo del Dia del Seminario, para orar por esta intención y por todos los sacerdotes, por la necesidad que la Iglesia y el mundo tienen de la labor santificadora de todo sacerdote fiel a su misión. Los sacerdotes son las manos, los pies, los ojos, la mente, el corazón de Cristo; los canales y medios por los que Cristo se va a comunicar a la humanidad. Hacen falta urgentemente muchas vocaciones sacerdotales. Hoy, como bien sabemos, los jóvenes encuentran muchas dificultades para escuchar y para seguir la llamada de Dios, necesitan de la valentía y audacia de San José.
2.- San José, un amor sin poseer. El matrimonio de José y de María fue verdadero matrimonio, sentencia cierta del Aquinate y del tomismo frente a los que lo negaron –Juliano, Pelagiano, Graciano, Wiclef, Calvino y otros. Se afirma que el matrimonio de José y María, aunque no tuvo unión carnal, fué más perfecto ya que –al no haberla- expresó más profundamente la primera perfección del matrimonio que es, según Santo Tomás, la forma que produce la especie “la unión indivisible de las almas”, el amor mútuo irrevocable, y que es siempre la condición indispensable para el uso del matrimonio, al cual de forma implícita estaban abiertos José y María, que no explícita: “consintieron en la unión conyugal, mas no expresamente en la unión carnal, sino con esta condición: ‘si a Dios agradare’” , esto es, que no se excluyó el uso del matrimonio sino sólo por una disposición divina. En resumen, este matrimonio fué perfectísimo: el vínculo conyugal, que consiste en la indivisible unión de los espíritus, en el amor; y el amor de José y María fué purísimo, incomparable, y, más profundamente, fué símbolo de la unión de Cristo y la Iglesia.
El Papa Benedicto XVI ha definido este amor de José como un amor sin poseer: “José tomó consigo a María. Acogió el misterio que había en ella y el misterio que era ella misma. La amó con ese gran respeto que es el sello del amor auténtico. San José nos enseña que se puede amar sin poseer. Al contemplarle, cualquier hombre o mujer, con la gracia de Dios, puede ser llevado a la superación de sus dificultades afectivas, a condición de que entre en el proyecto que Dios ha comenzado a realizar ya en los que están cerca de Él, como José entró en la obra de la redención a través de la figura de María y gracias a lo que Dios ya había hecho en ella”. El celibato, signo de consagración y signo escatológico que lleva a los que participan del sacerdocio de Jesucristo a llevar su mismo género de vida, se puede también llamar un amor generoso, entregado, sacrificado, de renúncia en Dios y que es fuente de alegría. Un amor arraigado en el Corazón de Cristo que se debe transmitirse en toda la vida y el ministerio del sacerdote, que no entrega su tiempo o su trabajo, sinó que se entrega todo él en oblación por la salvación de aquellos a quien tiene encomendados, un amor que, como el de José, renuncia a la posesión y que se debe extender a todos. Así como José vivió una paternidad no natural, no biológica, el sacerdote con la ley del celibato, “más que perder el don y el oficio de la paternidad, lo aumenta hasta el infinito, porque, si no engendra hijos para esta vida terrena y caduca, los engendra para la celestial y eterna” .

3.- Subordinación a Cristo y maestro de vida interior. Cristo. San José tuvo la vocación y la misión de ser el padre putativo, custodio y protector de Jesús, el Hijo de Dios, Único Mediador entre Dios y los hombres, y Sacerdote eterno. La vida de José ayuda y enseña a los sacerdotes a custodiar el tesoro que llevan en vasijas de barro y en ordenarse siempre a la voluntad de Dios. No és nunca la persona concreta del sacerdote la que está en primer plano, el primado debe corresponder a Dios: el sacerdote, como José, debe vivir siempre como un sevidor, instrumento que señala y lleva a Cristo. Orígenes escribió que "José entiende que Jesús era superior a él mientras le era sumiso, y a sabiendas de la superioridad de su menor, José le mandaba con temor y mesura. Que todos reflexionen: a menudo, una persona de menor valía es colocada por encima de gente mejor que él, y a veces ocurre que el inferior vale más que aquel que parece mandar sobre él. Cuando alguien que ha sido elevado en dignidad comprenda esto, ya no se hinchará de orgullo por su rango más alto, sino que sabrá que su inferior puede ser mejor que él, al igual que Jesús estaba sujeto a José" . Esto también es una dimensión muy sacerdotal, el ser servidor, partícipe del único Sacerdocio de Jesucristo, y así ha sido destacado por los pontífices. Benedicto XVI comenta, en ese sentido que: “el sacerdocio ministerial conlleva una honda relación con Cristo que se nos da en la Eucaristía. Que la celebración de la Eucaristía sea verdaderamente el centro de vuestra vida sacerdotal, y así será también el centro de vuestra misión eclesial. En efecto, Cristo nos llama a participar en su misión durante toda nuestra vida, a ser sus testigos, para que se anuncie a todos su Palabra. Al celebrar este sacramento en nombre y en la persona del Señor, no es la persona del sacerdote la que ha de ponerse en primer plano: él es un servidor, un humilde instrumento que señala a Cristo, porque Cristo mismo se ofrece en sacrificio para la salvación del mundo” . El don del sacerdocio no es para sí, sino para los demás, es servidor: “hombre de Dios, ministro del Señor; puede realizar actos que trascienden la eficacia natural, porque obra in persona Christi; a través suyo pasa una virtud superior, de la cual él, humilde y glorioso, es, en determinados momentos, instrumento válido; es cauce del Espíritu Santo” . O, más recientemente, de nuevo Benedicto XVI: “Dios se vale de un hombre, el sacerdote, con sus limitaciones para estar, a través de él, presente entre los hombres y actuar en su favor. Esta audacia de Dios, que se abandona en las manos de seres humanos; que, aun conociendo nuestras debilidades, considera a los hombres capaces de actuar y presentarse en su lugar, (…), que Dios nos considere capaces de esto” , esta es la grandeza del sacerdocio.
Esta subordinación a Cristo, este negarse a sí mismo para que Cristo viva en el sacerdote, no se realiza sin oración, sin contemplación. San José vivió junto a Jesús, estuvo con aquel Niño que tenía en sí un misterio de divino alcance que le sobrepasaba. Con el Niño Dios compartió horas de trabajo y de vida de familia; a Jesús dirigió todo su amor de padre; de Jesús recibió todo el amor de hijo, aún sin serlo biológicamente. Se ha dicho que San José, por esta relación con Jesús, es el primer contemplativo: “Dios le va revelando sus designios y él se esfuerza por entenderlos (…). San José, como ningún hombre antes o después de él, ha aprendido de Jesús a estar atento para reconocer las maravillas de Dios, a tener el alma y el corazón abiertos, (…). José ha sido, en lo humano, maestro de Jesús; le ha tratado diariamente, con cariño delicado y ha cuidado de Él con abnegación alegre. ¿No será ésta una buena razón para que consideremos a este varón justo, a este Santo Patriarca en quien culmina la fe de la Antigua Alianza, como Maestro de vida interior?. La vida interior no es otra cosa que el trato asiduo e íntimo con Cristo, para identificarnos con Él” . Una vida interior indispensable para los sacerdotes, que deben vivir en una oración contínuo para llenarse de Dios y unirse cada día más a su Santa Voluntad: “esta asidua unión con Dios se consigue y conserva en los diversos ejercicios de piedad sacerdotal, muchos de los cuales, los más importantes, están ya mandados por la Iglesia en normas sapientísimas, como la oración mental cotidiana, la visita al Santísimo Sacramento, el rosario y el examen de conciencia. Y es también una estricta obligación contraída ante la Iglesia cuando se trata del rezo diario del oficio divino” .

(Fragment d'un article publicat a la revista Cristiandad de Barcelona, en el numero de març del 2011)

També mereixen el nostre amor

Recordo temps ençà haver-me impressionat escoltant el relat d’un dels iniciadors dels centres per discapacitats mentals al nostre país. Ell, constatant el problema d’aïllament i desatenció que presentava aquest col.lectiu, va fer una crida a totes les famílies d’una determinada comarca que tenien un infant o una persona amb discapacitat a casa seva perquè la portessin a conèixer la nova iniciativa. Quedà absolutament sorprès de la gran quantitat que va venir. Amb dolor va constatar que la gent vivia aquesta realitat com un ‘estigma’ i que tenien aquestes persones amagades, tancades a casa, i que inclús de la seva mateixa escala de veïns portaven un infant que no havia vist mai…

És un tema difícil, no resoluble amb poques paraules. Per una simple qüestió de sensibilitat, de reacció espontània, al veure un infant que neix amb aquesta discapacitat, un s’entristeix. És el fet de comprovar una humanitat limitada, amb trets que el fan diferent a nosaltres, estrany, no homologable; un vida difícil; és la realitat de comunicar-ho als altres i de constatar les reaccions que provoca, és com una “loteria” al revés, ‘ens ha tocat el pitjor’.

Avui, tot i la gran tasca de moltes institucions i de canvi respectuós del llenguatge (fins fa uns anys, dir ‘subnormal’ o ‘retrassat’ no es considerava pejoratiu), ‘l’estigma’ està lluny de desaparèixer. Hi ha fets dolorosos que passen al voltant nostre amb una normalitat estadística que fa por, tot i quedar tapats. Són fets que provoquen mal de cor dir-los, però avui, al nostre país, el 95% embarassos d’una criatura amb síndrome de down acaba en l’avortament.

Precisament el desembre passat un grup de metges i llevadores francesos, publicava La Croix, denunciaven que la revisió prenatal de la trisonomia 21 està derivant, en la pràctica, al temut retorn de l’eugenèsia. Però, ¿per què aquesta facilitat, creixent, vers l’avortament?. Tot i la influència del discurs oficial sobre la seva legalitat, de les manipulacions del llenguatge (es diu ‘interrupció de l’embaràs’: una interrupció és quelcom que s’atura per tornar-se a engegar, o no?.), s’han donat explicacions psicològiques. Llegeixo que alguns com Friedman destaquen que el fet de no veure mai el rostre –i això val pel fenomen de l’avortament en general- fa més fàcil desprendre’s d’aquestes persones. Ja Lady Macbeth de Shakespeare assenyalava com una significació d’inhumanitat el fet d’assassinar un nen “mentre em somriu a la cara”.

Tanmateix, la facilitat amb que es produeix el fet de l’avortament, més enllà de les explicacions psicològiques que se li puguin donar, no deixa passar factura en moltes mares: remordiments, depressions i sentiments de culpa. Avui, l’Església Catòlica resta quasi com la única veu que segueix anomenant aquests fets com el que són, una intolerable violació de la dignitat de la persona humana. I sense mai justificar l’acte, segueix oferint la comprensió, la misericòrdia i el perdó del Creador a totes les persones que han cooperat en el fet o que directament han avortat. Totes elles estan cridades a una reconciliació profunda. És quelcom poc conegut, que no surt als mitjans de comunicació, que resta en la intimitat i el silenci de les persones, però –precisament la setmana passada en un curs a Roma- comentàvem en grup com molts sacerdots noten avui –especialment en els santuaris i temples més visitats d’arreu- una notable freqüència de dones que venen a demanar perdó per haver avortat. Potser moltes d’elles no necessiten la tranquil.litat de que és un “dret”, de que és legal o normal, sinó el guariment d’una profunda ferida en la seva humanitat.

Cada generació s’ha d’enfrontar amb la mateixa realitat, la de la vida com un ‘do’ del qual no podem disposar a voluntat de forma absoluta. Això, en aquest cas, val per les famílies que abans amagaven les criatures discapacitades i també pels qui avui ho resolen amb l’avortament. Hem de defensar un actuar que vagi més enllà de les reaccions psicològiques (sense negar que ens afecten), per a respectar allò que ve donat: cada ésser humà és inviolable, irrepetible, insubstituïble…i aquesta dignitat és la hem de saber veure, amb una mirada profunda no superficial, també en aquells més limitats, en els embrions, els discapacitats, en els avis, en els agonitzants, en els malalts…El fet d’estar malalt o de tenir una setmana de vida no fa menys digne a una persona: la dignitat no es pot mai mesurar en això. Una societat no pot tractar les persones, ni legislar sobre la vida, en funció que poden fer o deixar de fer, per les seves limitacions, sinó pel que som tots. Ningú és un ‘estigma’. Per mi, el millor moment de la visita del Papa Benet XVI a Barcelona no fou l’espectacularitat de la consagració de la Sagrada Família, sinó la espectacularitat sintetitzadora d’una frase, pronunciada davant del Pontífex, per una noia amb una greu discapacitat mental: “encara que som diferents, el nostre cor estima com els altres cors i volem ser estimats.”. He constatat que féu saltar moltes llàgrimes: no ho podria haver dit millor.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de març de 2011)

L'esperada beatificació de Joan Pau II, un gran esdeveniment per aquest 2011

“És una invitació, un estímul per a tots nosaltres vers una vida cristiana més profunda i plena”. Així ha definit la congregació per a les causes dels sants el gran esdeveniment eclesial del 2011, juntament amb la Jornada Mundial de la Joventut. Parlem de la beatificació del papa Joan Pau-II que tindrà lloc el proper diumenge 1 de maig a Roma; un fet històric, per la rellevància del pontífex en la història recent de l’Església i també perquè és la primera vegada que un papa, Benet XVI, beatifica al seu més immediat predecessor. Fou també el papa actual qui va decidir que el pontífex només presidirà les canonitzacions, no les beatificacions. Doncs aquesta serà la segona vegada que Ratzinger fa una excepció a aquesta norma, després de la beatificació el setembre de 2010 del cardenal John Henry Newman a Birmingham. Repassem ara les diverses dimensions, des d’alló més material a allò més espiritual d’aquesta beatificació.

Col.lapse: s’esperen 2’5 milions de peregrins
En un primer acostament material a l’esdeveniment, la paraula més escaient és la de “col.lapse”: Roma viurà un acte grandiós que no es repetia des de les celebracions del Jubileu 2000. Fonts de la Santa Seu esperen que aquell dia s’acostin uns 2 milions i mig de peregrins fins al Vaticà per viure en directe aquest moment històric. A més, el col•lapse es multiplica al coincidir la data amb la commemoració del Dia del Treball, que té molta tradició a la capital italiana. Normalment el primer de maig atreu als carrers de Roma al voltant d’un milió de persones per participar en el tradicional concert de la plaça de San Giovanni.
La mobilització és impressionant, gairebé totes les diòcesis espanyoles organitzen peregrinatges fins a Roma. Només 24 hores després de l’anunci de la beatificació, tots els hotels del voltant del Vaticà van quedar sense habitacions lliures per aquella data. L’augment de preus dels bitllets d’avió per aquests dies i de les habitacions d’hotel assenyala la magnitud de l’acte: en aquests moments, destaca Iñaki Díez de TVE, s’està pagant fins a 330 euros per habitació i nit en un hotel de dues estrelles, i les reserves mínimes són de quatre nits. Els allotjaments alternatius en residències i cases de religiosos també es va quedar desseguida sense places. Ara moltes persones busquen un lloc a les localitats properes a Roma.
La Prefectura de la Casa Pontificia es va veure desbordada des del primer moment per peticions de bitllets, que com sabem són sempre gratuïts, per poder accedir a la beatificació, que venien de tot el món. La reacció fou decidir que no faran falta bitllets, tot i que hi hauran els habituals controls de seguretat per accedir a la plaça de Sant Pere i a les zones adjacents i recordar que “els bitllets concedits per la Prefectura de la Casa Pontifícia, en ocasió de les cerimònies pontifícies o d’audiències generals, són sempre gratuïts, i cap persona física o entitat pot pretendre cap pagament”. Aquest recordatori ve donat perquè s’han detectat per internet ofertes de venda de bitllets per accedir a la beatificació.
Els únics bitllets emesos seran per les autoritats civils, que prendran llocs reservats, però inclús per elles hi hauran restriccions. Com que es preveu una gran afluència de delegacions provinents de tot el món, a les ambaixades davant la Santa Seu se’ls ha comunicat algunes indicacions taxatives: en el cas que el qui presideixi la delegaciò sigui un cap d’Estat o de govern hi hauran assignats quatre llocs complementaris, sinó només dos.

Principals moments de la beatificació
El dissabte dia 30 d’abril hi haurà una vetlla de preparació al Circ Màxim de Roma. La preparació de la vetlla serà vers les 8 del vespre, i la celebració serà des de les 9 fins a 2/4 d’11 de la nit. Aquesta vetlla està organitzada per la diòcesi de Roma, de la que el difunt papa polac va ser bisbe, i la presidirà el cardenal Agostino Vallini, vicari general del Papa per la diòcesi de Roma. El Papa Benet XVI s’unirà a la celebració a través d’una connexió per vídeo.
El dia següent, a les 10 del matí tindrà lloc la beatificació a la Plaça de Sant Pere, presidida per Benet XVI. Aquesta celebració tindrà les característiques de tota beatificació: es llegirà una síntesi breu de la vida de Joan Pau-II i, seguidament, Benet XVI solemnement proclamarà el nou beat i serà desvelada la seva imatge que penjarà de la façana de la basílica, sens dubte els moments més especials. Després es venerarà una relíquia que serà portada a continuació.
Immediatament després de la cerimònia, es procedirà a la veneració de les relíquies de Joan Pau-II, que estaran col•locades a la Basílica de Sant Pere, davant de l’Altar de la Confessió, i que durarà mentre hi hagi afluència de fidels. El cerimonier pontifici, Guido Marini, ha declarat a Ràdio Vaticana que la caixa que conté les despulles de Joan Pau-II serà “oportunament adornada, ja que no es podrà veure el cos”. També afegeix que “els peregrins podran accedir per una breu veneració. S’ha pensat d’exposar el ferètre del nou beat a la basílica per afacorir un clima de recolliment i de pregària, de manera que els peregrins puguin fer aquest acte propi en un context autènticament religiós”.
El dilluns 2 de maig tindrà lloc una Missa d’acció de gràcies a la plaça de Sant Pere, presidida pel cardenal Tarsicio Bertone, secretari d’Estat. Després, sense participació de fidels, es procedirà a la tumulació de les restes de Joan Pau-II, en la basílica vaticana, a la Capella de Sant Sebastià.

El context de la beatificació
Ja en el funeral de Joan Pau-II van aparèixer entre el poble unes pancartes reclamant la seva canonització: “santo súbito”. Això expressa en aquells moments el sentiment de moltes persones respecte a Joan Pau-II, vam conèixer un sant en vida. Un de les persones més properes al difunt papa, l’exportaveu de la Santa Seu, Joaquín Navarro Valls, en una entrevista, s’ha unit recentment a aquesta opinió: “la beatificació és la confirmació d’allò que pensava llavors, que la seva vida era la d’una persona que estava essent santa perquè els sants, o ho són mentre viuen, o no ho seran mai”.
Navarro Valls no defuig algunes de les polèmiques recents que han pogut enfosquir aquesta beatificació. En primer lloc la que fa referència a l’aprovació del miracle necessari per a la beatificació, la de la curació de la malaltia de parkinson de la religiosa francesa Marie Simon Pierre. Aquesta curació “ha estat analitzada, estudiada i valorada amb un rigor mèdic extraordinari”.
Una altra polèmica és la del cas, tristement conegut, del fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel: algunes veus acusen a Joan Pau-II d’haver tapat el cas. Navarro Valls declara al respecte que “el procediment canònic contra Maciel es va iniciar durant el pontificat de Joan Pau-II tot i que Maciel públicament jurava que tot era una calumnia”. Aquest procediment va finalitzar en els primers mesos del pontificat de Benet XVI.

Joan Pau-II, un sant del nostre temps
Acabem fent una síntesi del que ha destacat de la figura de Joan Pau-II el decret per a la beatificació, un document certament curiós, de la congregació per a les causes dels sants, del passat 14 de gener:
1.- La seva aportació al Concili Vaticà II. El decret afirma que el jove arqubisbe de Cracòvia fou un dels pares conciliars més actius. Féu una aportació significativa a l’esquema XIII que després es convertiria en la Gaudium et Spes, i també a la Lumen Gentium. Wojtyla va portar a les aules conciliars tota la seva experiència “d’evangelització i de missió de l’Església, a Europa occidental, i sobretot la de l’ateisme totalitari a Polònia i en altres països del bloc soviètic”.
2.- La seva confiança a la Mare de Déu. El lema del seu pontificat, ‘Totus Tuus’ indica que Joan Pau-II es va dedicar totalment al servei del Senyor, per intercessió de la seva Mare. Aquesta va ser la raó de ser de tot el seu pontificat, els seus viatges internacionals i també els seus documents escrits.
3.- La guerra d’Iraq i el seu treball per la pau. Es destaquen tots els esforços que realitzà Joan Pau-II per evitar la guerra entre els Estats Units i l’Iraq, el 2003. Els seus encontres amb diplomàtics de primer nivell i l’enviaments dels cardenals Echegaray i Laghi a veure a Hussein i Bush, respectivament.
4.- El Jubileu de l’any 2000. No fou per Joan Pau-II, diu el decret, “un pretext per l’acció pastoral, sinó una realitat històrica que recorda la vinguda de Jesús de Natzaret i tot el que aquest esdeveniment històric ha portat amb ell, la redempció, el testimoni d’amor de Déu en la Creu i en la resurrecció, la vida de l’Església primitiva, el camí de salvació realitzat per el Salvador per el que ha introduït en la seva Església com un signe i instrument d’unitat interna amb Déu, així com de la família humana”.
5.- La juventut i les JMJ. Un fet curiós citat pel decret i que explica l’interés per Joan Pau-II per la “gent”, les persones concretes, no només per la ‘multitud que reunia”. Després de la missa de Varsòvia el 1991, Joan Pau-II es va adonar que els joves, en les zones més allunyades de l’altar, anaven i tornaven, bevien cervesa i cocacola. “Aquí hi hagut un canvi en la societat, no només ens hem de fixar en els primers llocs. Els vips estan sempre asseguts de la mateixa manera, però ‘els marges’ són importants i mereixen la nostra atenció”. Es destaquen les seves iniciatives per a la formació dels laics, amb la iniciativa de les Jornades Mundials de la Joventut com a punt fonamental. La constatació de treballar per la joventut, que continua Benet XVI, com ha expressat en el seu llibre La llum del món: “una nova generació arriba, amb nous problemes. La generació de finals dels seixanta, amb les seves peculiaritats, va venir i va marxar. Inclús la següent generació, més pragmàtica, ha envellit. Avui en dia ens hem de preguntar: “¿Com poder fer front a un món que es posa en perill i que moltes vegades el progrés es converteix en un perill?, ¿No hauriem de començar tot de nou des de Déu?”.
En l’entrevista abans citada, Navarro Valls també fa referència a la connexió que Joan Pau-II tingué amb els joves: “veuen el valor de la veritat en el seu missatge, tot i que és molt diferent del que escolten en els fòrums convencionals”, encara que a vegades, assenyala, no tinguin la força per viure el nivell ètic que proposen. L’analista jueu Tony Judt ha reconegut en un llibre de recent publicació que “el sorprenent poder d’atracció del difunt papa Joan Pau-II pels joves tant catòlics com no catòlics ens hauria de fer pensar: els éssers humans necessitem un llenguatge amb el que expressar els nostres instints morals”.
6.- La senzillesa de la seva oració. L’activitat frenètica del papa només se sostenia per una intensa vida de pregària, d’unió personal amb Déu. Es posen exemples de desaparicions del llavors cardenal de Cracòvia i després del papa en els seus viatges apostòlics, i com se’l trobaven amb intensa oració, a vegades a la nit.
7.- El seu testament. El va començar a escriure l’any 1979 i el modificava cada any durant els seus exercicis espirituals. Joan Pau-II era conscient del fet que estem vivint moments molt difícils de la història, i que el Successor de Pere té el deure de confirmar en la fe, però era igualment conscient de que l’aspecte més important va ser el de confiar en Déu.
8.- Déu, fonament de tots els nostres esforços. Aquest és un aspecte essencial, segons el decret, per “entendre més profundament la personalitat del nou beat per a l’Església. El fonament de tots els esforços de la nostra vida està en Déu. Estem rodejats per l’amor diví, pels resultats de la Redempció i la Salvació. Però s’ha d’ajudar a que s’arreli profundament en Déu mateix, hem de fer tot el possible per a que es realitzin actituds personals i socials arrelades en la realitat de Déu. Això requereix paciència, temps i la capacitat de veure-ho tot a través dels ulls de Déu”.
9.- La Divina Misericòrdia. L’any 2000 amb la canonització de Faustina Kowalska i amb la seva visita i consagració del nou santuari de Cracòvia, el 2002, Joan Pau-II consagrà el món a la Divina Misericòrdia afirmant: “es necessita la misericòrdia per fer que tota injustícia en el món acabi en el resplandor de la veritat. Per això avui, en aquest santuari, vull consagrar solemnement el món a la Misericòrdia Divina. Ho faig amb el desig ardent de que el missatge de l’amor misericordiós de Déu, proclamat aquí a través de santa Faustina, arribi a tots els habitants de la terra i ompli el seu cor d’esperança. Que aquest missatge es difongui des d’aquest lloc a tota la nostra estimada pàtria i al món. Tant de bò es compleixi la ferma promesa del Senyor Jesús: d’aquí té que sortir ‘la xispa’ que prepararà al món per la seva darrera vinguda”. Joan Pau-II fou testimoni d’aquesta Divina Misericòrdia i precisament serà beatificat el diumenge dedicat a aquesta devoció, el diumenge segon de Pasqua, de la Divina Misericòrdia.
(Publicat a la web de la revista Temes d'Avui el 5 de març de 2011)

Mn. Pere Bruch Capdevila, in memoriam

Ens va deixar el passat dissabte dia 19. Tenia 92 anys, una vida llarga que ha lliurat al servei de l’Església, els darrers 50 anys a Igualada i comarca. Prevere zelós i d'un gran cor, ha deixat el rastre vital d'una trajectòria plena i fecunda. Era una figura sacerdotal popular i coneguda, amb una presència que traslladava a èpoques llunyanes, identificable sempre amb la seva sotana. Tenia una personalitat pròpia molt específica, un caràcter, una veu i un llenguatge inconfusible.

Era fill d’una Catalunya rural avui inexistent, de famílies catòliques molt senzilles, de molts fills. Nascut a Sant Boi de Lluçanès, entrà al seminari l’any 1931: “fent d’escolà ja vaig pensar en ser capellà”, solia dir. El 1937, es negà rotundament a unir-se a l’exèrcit republicà, considerant la situació de persecució en què es trobava l’Església –havien estat assassinats professors del seminari i rectors de la zona, el seu pare empresonat- i va desertar, creuant els Pirineus el febrer de 1938 i arribant a França. Fou dels 90.000 que s’uniren a les forces nacionals. Mn. Pere explicava que “a Sant Sebastià ens van dir que pels catalans hi havia constituït el Terç de Ntra. Sra. de Montserrat, i allí em vaig presentar. Algun professor del Seminari, que corria per allí, al veure’m, es va exclamar “que heu fet!”, ja que aquesta era una força de voluntaris i de xoc, molt perillosa”. Explicava també que els requetés del Terç de Montserrat procedien de les més variades comarques i de tots els estaments socials: “cada nit, estàvem on estàvem, obsequiàvem a la “Moreneta” amb el cant del ‘Virolai’, i les estrofes ens feien estremir, no només a nosaltres sinó també als catalans que estaven a l’exèrcit ‘republicà’. Entre nosaltres, sempre parlàvem en català”.

Ell va servir al front de Gualadajara, a Extremadura, i a l’espantosa batalla de l’Ebre, on va viure en persona la defensa de Villalba dels Arcs, la posició de ‘Quatre Camins’ i la mort de molts dels seus companys. Tingué com a companys Martí de Riquer i l’alcalde Francesc Matosas. Afirmava que mai no va disparar a matar (cosa que el bisbe li va preguntar per ordenar-lo) i que procurava que els capturats de l’exèrcit rival fossin ben tractats. El seu propi germà estava a les altres files.

67 anys d’intensa vida sacerdotal

Fou ordenat sacerdot l’any 1944, destinat a vicari-mestre a Sant Joan de les Abadesses, i obtingué anys després, per oposicions, la rectoria de Joanet, com li agradava recordar. Traslladat a principis dels anys 60 a la nostra comarca, a Vilanova del Camí, en època de creixement de la població, immigració, concili i postconcili, secularitzacions... Es féu membre de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. Per motius de salut deixà la rectoria i durant un temps s’encarregà de Santa Maria del Camí i Argençola, i després durant decennis féu múltiples serveis a Igualada: capellà de les Vedrunes, a la basílica Santa Maria i a la Sagrada Família (on celebrà missa cada diumenge de 1986 fins al setembre de 2010), predicant festes majors i novenaris a tota la comarca, capellà dels Maristes, capellà del col·legi Nacional Castell-Comas, capellà del Col·legi Emili Vallès, ajudant als col·legis Mestral i Montclar, capellà de l’Asil del Sant Crist, confessor de les Carmelites, i, sobretot, durant més de 30 anys, capellà de la Clínica Sant Josep, on va ajudar a ben morir a centenars de persones. Molts el recordaran, confessant i donant la unció pels passadissos, cantant, fent bromes, fent petons als malalts...

Un amic seu deia “li falten boques”, era un home combatiu, sempre atent, quasi impacient, a donar doctrina, a parlar, a ensenyar. Un incansable predicador. Els seus sermons eren llargs, enèrgics, repassant sempre els novíssims i alçant la veu contínuament. Més enllà del seu estil, ningú podia discutir la seva autenticitat, la seva fidelitat i el seu esperit de lliurament. Es passava el dia pregant i llegint textos magisterials. Un feligrès de parla castellana, de la nova immigració, deia: “no entiendo nada, pero me encanta su energía”. Caigué a casa seva la nit després d’assistir a l’ordenació de tres nous sacerdots per la diòcesi -5 de setembre de 2010- i fou ingressat a l’Hospital, on se li detectà una greu malaltia. Després d’un temps a l’Asil del Sant Crist ha passat a la Casa del Pare, aquella de la qual sempre predicava. Reposi en pau.