També mereixen el nostre amor

Recordo temps ençà haver-me impressionat escoltant el relat d’un dels iniciadors dels centres per discapacitats mentals al nostre país. Ell, constatant el problema d’aïllament i desatenció que presentava aquest col.lectiu, va fer una crida a totes les famílies d’una determinada comarca que tenien un infant o una persona amb discapacitat a casa seva perquè la portessin a conèixer la nova iniciativa. Quedà absolutament sorprès de la gran quantitat que va venir. Amb dolor va constatar que la gent vivia aquesta realitat com un ‘estigma’ i que tenien aquestes persones amagades, tancades a casa, i que inclús de la seva mateixa escala de veïns portaven un infant que no havia vist mai…

És un tema difícil, no resoluble amb poques paraules. Per una simple qüestió de sensibilitat, de reacció espontània, al veure un infant que neix amb aquesta discapacitat, un s’entristeix. És el fet de comprovar una humanitat limitada, amb trets que el fan diferent a nosaltres, estrany, no homologable; un vida difícil; és la realitat de comunicar-ho als altres i de constatar les reaccions que provoca, és com una “loteria” al revés, ‘ens ha tocat el pitjor’.

Avui, tot i la gran tasca de moltes institucions i de canvi respectuós del llenguatge (fins fa uns anys, dir ‘subnormal’ o ‘retrassat’ no es considerava pejoratiu), ‘l’estigma’ està lluny de desaparèixer. Hi ha fets dolorosos que passen al voltant nostre amb una normalitat estadística que fa por, tot i quedar tapats. Són fets que provoquen mal de cor dir-los, però avui, al nostre país, el 95% embarassos d’una criatura amb síndrome de down acaba en l’avortament.

Precisament el desembre passat un grup de metges i llevadores francesos, publicava La Croix, denunciaven que la revisió prenatal de la trisonomia 21 està derivant, en la pràctica, al temut retorn de l’eugenèsia. Però, ¿per què aquesta facilitat, creixent, vers l’avortament?. Tot i la influència del discurs oficial sobre la seva legalitat, de les manipulacions del llenguatge (es diu ‘interrupció de l’embaràs’: una interrupció és quelcom que s’atura per tornar-se a engegar, o no?.), s’han donat explicacions psicològiques. Llegeixo que alguns com Friedman destaquen que el fet de no veure mai el rostre –i això val pel fenomen de l’avortament en general- fa més fàcil desprendre’s d’aquestes persones. Ja Lady Macbeth de Shakespeare assenyalava com una significació d’inhumanitat el fet d’assassinar un nen “mentre em somriu a la cara”.

Tanmateix, la facilitat amb que es produeix el fet de l’avortament, més enllà de les explicacions psicològiques que se li puguin donar, no deixa passar factura en moltes mares: remordiments, depressions i sentiments de culpa. Avui, l’Església Catòlica resta quasi com la única veu que segueix anomenant aquests fets com el que són, una intolerable violació de la dignitat de la persona humana. I sense mai justificar l’acte, segueix oferint la comprensió, la misericòrdia i el perdó del Creador a totes les persones que han cooperat en el fet o que directament han avortat. Totes elles estan cridades a una reconciliació profunda. És quelcom poc conegut, que no surt als mitjans de comunicació, que resta en la intimitat i el silenci de les persones, però –precisament la setmana passada en un curs a Roma- comentàvem en grup com molts sacerdots noten avui –especialment en els santuaris i temples més visitats d’arreu- una notable freqüència de dones que venen a demanar perdó per haver avortat. Potser moltes d’elles no necessiten la tranquil.litat de que és un “dret”, de que és legal o normal, sinó el guariment d’una profunda ferida en la seva humanitat.

Cada generació s’ha d’enfrontar amb la mateixa realitat, la de la vida com un ‘do’ del qual no podem disposar a voluntat de forma absoluta. Això, en aquest cas, val per les famílies que abans amagaven les criatures discapacitades i també pels qui avui ho resolen amb l’avortament. Hem de defensar un actuar que vagi més enllà de les reaccions psicològiques (sense negar que ens afecten), per a respectar allò que ve donat: cada ésser humà és inviolable, irrepetible, insubstituïble…i aquesta dignitat és la hem de saber veure, amb una mirada profunda no superficial, també en aquells més limitats, en els embrions, els discapacitats, en els avis, en els agonitzants, en els malalts…El fet d’estar malalt o de tenir una setmana de vida no fa menys digne a una persona: la dignitat no es pot mai mesurar en això. Una societat no pot tractar les persones, ni legislar sobre la vida, en funció que poden fer o deixar de fer, per les seves limitacions, sinó pel que som tots. Ningú és un ‘estigma’. Per mi, el millor moment de la visita del Papa Benet XVI a Barcelona no fou l’espectacularitat de la consagració de la Sagrada Família, sinó la espectacularitat sintetitzadora d’una frase, pronunciada davant del Pontífex, per una noia amb una greu discapacitat mental: “encara que som diferents, el nostre cor estima com els altres cors i volem ser estimats.”. He constatat que féu saltar moltes llàgrimes: no ho podria haver dit millor.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de març de 2011)

L'esperada beatificació de Joan Pau II, un gran esdeveniment per aquest 2011

“És una invitació, un estímul per a tots nosaltres vers una vida cristiana més profunda i plena”. Així ha definit la congregació per a les causes dels sants el gran esdeveniment eclesial del 2011, juntament amb la Jornada Mundial de la Joventut. Parlem de la beatificació del papa Joan Pau-II que tindrà lloc el proper diumenge 1 de maig a Roma; un fet històric, per la rellevància del pontífex en la història recent de l’Església i també perquè és la primera vegada que un papa, Benet XVI, beatifica al seu més immediat predecessor. Fou també el papa actual qui va decidir que el pontífex només presidirà les canonitzacions, no les beatificacions. Doncs aquesta serà la segona vegada que Ratzinger fa una excepció a aquesta norma, després de la beatificació el setembre de 2010 del cardenal John Henry Newman a Birmingham. Repassem ara les diverses dimensions, des d’alló més material a allò més espiritual d’aquesta beatificació.

Col.lapse: s’esperen 2’5 milions de peregrins
En un primer acostament material a l’esdeveniment, la paraula més escaient és la de “col.lapse”: Roma viurà un acte grandiós que no es repetia des de les celebracions del Jubileu 2000. Fonts de la Santa Seu esperen que aquell dia s’acostin uns 2 milions i mig de peregrins fins al Vaticà per viure en directe aquest moment històric. A més, el col•lapse es multiplica al coincidir la data amb la commemoració del Dia del Treball, que té molta tradició a la capital italiana. Normalment el primer de maig atreu als carrers de Roma al voltant d’un milió de persones per participar en el tradicional concert de la plaça de San Giovanni.
La mobilització és impressionant, gairebé totes les diòcesis espanyoles organitzen peregrinatges fins a Roma. Només 24 hores després de l’anunci de la beatificació, tots els hotels del voltant del Vaticà van quedar sense habitacions lliures per aquella data. L’augment de preus dels bitllets d’avió per aquests dies i de les habitacions d’hotel assenyala la magnitud de l’acte: en aquests moments, destaca Iñaki Díez de TVE, s’està pagant fins a 330 euros per habitació i nit en un hotel de dues estrelles, i les reserves mínimes són de quatre nits. Els allotjaments alternatius en residències i cases de religiosos també es va quedar desseguida sense places. Ara moltes persones busquen un lloc a les localitats properes a Roma.
La Prefectura de la Casa Pontificia es va veure desbordada des del primer moment per peticions de bitllets, que com sabem són sempre gratuïts, per poder accedir a la beatificació, que venien de tot el món. La reacció fou decidir que no faran falta bitllets, tot i que hi hauran els habituals controls de seguretat per accedir a la plaça de Sant Pere i a les zones adjacents i recordar que “els bitllets concedits per la Prefectura de la Casa Pontifícia, en ocasió de les cerimònies pontifícies o d’audiències generals, són sempre gratuïts, i cap persona física o entitat pot pretendre cap pagament”. Aquest recordatori ve donat perquè s’han detectat per internet ofertes de venda de bitllets per accedir a la beatificació.
Els únics bitllets emesos seran per les autoritats civils, que prendran llocs reservats, però inclús per elles hi hauran restriccions. Com que es preveu una gran afluència de delegacions provinents de tot el món, a les ambaixades davant la Santa Seu se’ls ha comunicat algunes indicacions taxatives: en el cas que el qui presideixi la delegaciò sigui un cap d’Estat o de govern hi hauran assignats quatre llocs complementaris, sinó només dos.

Principals moments de la beatificació
El dissabte dia 30 d’abril hi haurà una vetlla de preparació al Circ Màxim de Roma. La preparació de la vetlla serà vers les 8 del vespre, i la celebració serà des de les 9 fins a 2/4 d’11 de la nit. Aquesta vetlla està organitzada per la diòcesi de Roma, de la que el difunt papa polac va ser bisbe, i la presidirà el cardenal Agostino Vallini, vicari general del Papa per la diòcesi de Roma. El Papa Benet XVI s’unirà a la celebració a través d’una connexió per vídeo.
El dia següent, a les 10 del matí tindrà lloc la beatificació a la Plaça de Sant Pere, presidida per Benet XVI. Aquesta celebració tindrà les característiques de tota beatificació: es llegirà una síntesi breu de la vida de Joan Pau-II i, seguidament, Benet XVI solemnement proclamarà el nou beat i serà desvelada la seva imatge que penjarà de la façana de la basílica, sens dubte els moments més especials. Després es venerarà una relíquia que serà portada a continuació.
Immediatament després de la cerimònia, es procedirà a la veneració de les relíquies de Joan Pau-II, que estaran col•locades a la Basílica de Sant Pere, davant de l’Altar de la Confessió, i que durarà mentre hi hagi afluència de fidels. El cerimonier pontifici, Guido Marini, ha declarat a Ràdio Vaticana que la caixa que conté les despulles de Joan Pau-II serà “oportunament adornada, ja que no es podrà veure el cos”. També afegeix que “els peregrins podran accedir per una breu veneració. S’ha pensat d’exposar el ferètre del nou beat a la basílica per afacorir un clima de recolliment i de pregària, de manera que els peregrins puguin fer aquest acte propi en un context autènticament religiós”.
El dilluns 2 de maig tindrà lloc una Missa d’acció de gràcies a la plaça de Sant Pere, presidida pel cardenal Tarsicio Bertone, secretari d’Estat. Després, sense participació de fidels, es procedirà a la tumulació de les restes de Joan Pau-II, en la basílica vaticana, a la Capella de Sant Sebastià.

El context de la beatificació
Ja en el funeral de Joan Pau-II van aparèixer entre el poble unes pancartes reclamant la seva canonització: “santo súbito”. Això expressa en aquells moments el sentiment de moltes persones respecte a Joan Pau-II, vam conèixer un sant en vida. Un de les persones més properes al difunt papa, l’exportaveu de la Santa Seu, Joaquín Navarro Valls, en una entrevista, s’ha unit recentment a aquesta opinió: “la beatificació és la confirmació d’allò que pensava llavors, que la seva vida era la d’una persona que estava essent santa perquè els sants, o ho són mentre viuen, o no ho seran mai”.
Navarro Valls no defuig algunes de les polèmiques recents que han pogut enfosquir aquesta beatificació. En primer lloc la que fa referència a l’aprovació del miracle necessari per a la beatificació, la de la curació de la malaltia de parkinson de la religiosa francesa Marie Simon Pierre. Aquesta curació “ha estat analitzada, estudiada i valorada amb un rigor mèdic extraordinari”.
Una altra polèmica és la del cas, tristement conegut, del fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel: algunes veus acusen a Joan Pau-II d’haver tapat el cas. Navarro Valls declara al respecte que “el procediment canònic contra Maciel es va iniciar durant el pontificat de Joan Pau-II tot i que Maciel públicament jurava que tot era una calumnia”. Aquest procediment va finalitzar en els primers mesos del pontificat de Benet XVI.

Joan Pau-II, un sant del nostre temps
Acabem fent una síntesi del que ha destacat de la figura de Joan Pau-II el decret per a la beatificació, un document certament curiós, de la congregació per a les causes dels sants, del passat 14 de gener:
1.- La seva aportació al Concili Vaticà II. El decret afirma que el jove arqubisbe de Cracòvia fou un dels pares conciliars més actius. Féu una aportació significativa a l’esquema XIII que després es convertiria en la Gaudium et Spes, i també a la Lumen Gentium. Wojtyla va portar a les aules conciliars tota la seva experiència “d’evangelització i de missió de l’Església, a Europa occidental, i sobretot la de l’ateisme totalitari a Polònia i en altres països del bloc soviètic”.
2.- La seva confiança a la Mare de Déu. El lema del seu pontificat, ‘Totus Tuus’ indica que Joan Pau-II es va dedicar totalment al servei del Senyor, per intercessió de la seva Mare. Aquesta va ser la raó de ser de tot el seu pontificat, els seus viatges internacionals i també els seus documents escrits.
3.- La guerra d’Iraq i el seu treball per la pau. Es destaquen tots els esforços que realitzà Joan Pau-II per evitar la guerra entre els Estats Units i l’Iraq, el 2003. Els seus encontres amb diplomàtics de primer nivell i l’enviaments dels cardenals Echegaray i Laghi a veure a Hussein i Bush, respectivament.
4.- El Jubileu de l’any 2000. No fou per Joan Pau-II, diu el decret, “un pretext per l’acció pastoral, sinó una realitat històrica que recorda la vinguda de Jesús de Natzaret i tot el que aquest esdeveniment històric ha portat amb ell, la redempció, el testimoni d’amor de Déu en la Creu i en la resurrecció, la vida de l’Església primitiva, el camí de salvació realitzat per el Salvador per el que ha introduït en la seva Església com un signe i instrument d’unitat interna amb Déu, així com de la família humana”.
5.- La juventut i les JMJ. Un fet curiós citat pel decret i que explica l’interés per Joan Pau-II per la “gent”, les persones concretes, no només per la ‘multitud que reunia”. Després de la missa de Varsòvia el 1991, Joan Pau-II es va adonar que els joves, en les zones més allunyades de l’altar, anaven i tornaven, bevien cervesa i cocacola. “Aquí hi hagut un canvi en la societat, no només ens hem de fixar en els primers llocs. Els vips estan sempre asseguts de la mateixa manera, però ‘els marges’ són importants i mereixen la nostra atenció”. Es destaquen les seves iniciatives per a la formació dels laics, amb la iniciativa de les Jornades Mundials de la Joventut com a punt fonamental. La constatació de treballar per la joventut, que continua Benet XVI, com ha expressat en el seu llibre La llum del món: “una nova generació arriba, amb nous problemes. La generació de finals dels seixanta, amb les seves peculiaritats, va venir i va marxar. Inclús la següent generació, més pragmàtica, ha envellit. Avui en dia ens hem de preguntar: “¿Com poder fer front a un món que es posa en perill i que moltes vegades el progrés es converteix en un perill?, ¿No hauriem de començar tot de nou des de Déu?”.
En l’entrevista abans citada, Navarro Valls també fa referència a la connexió que Joan Pau-II tingué amb els joves: “veuen el valor de la veritat en el seu missatge, tot i que és molt diferent del que escolten en els fòrums convencionals”, encara que a vegades, assenyala, no tinguin la força per viure el nivell ètic que proposen. L’analista jueu Tony Judt ha reconegut en un llibre de recent publicació que “el sorprenent poder d’atracció del difunt papa Joan Pau-II pels joves tant catòlics com no catòlics ens hauria de fer pensar: els éssers humans necessitem un llenguatge amb el que expressar els nostres instints morals”.
6.- La senzillesa de la seva oració. L’activitat frenètica del papa només se sostenia per una intensa vida de pregària, d’unió personal amb Déu. Es posen exemples de desaparicions del llavors cardenal de Cracòvia i després del papa en els seus viatges apostòlics, i com se’l trobaven amb intensa oració, a vegades a la nit.
7.- El seu testament. El va començar a escriure l’any 1979 i el modificava cada any durant els seus exercicis espirituals. Joan Pau-II era conscient del fet que estem vivint moments molt difícils de la història, i que el Successor de Pere té el deure de confirmar en la fe, però era igualment conscient de que l’aspecte més important va ser el de confiar en Déu.
8.- Déu, fonament de tots els nostres esforços. Aquest és un aspecte essencial, segons el decret, per “entendre més profundament la personalitat del nou beat per a l’Església. El fonament de tots els esforços de la nostra vida està en Déu. Estem rodejats per l’amor diví, pels resultats de la Redempció i la Salvació. Però s’ha d’ajudar a que s’arreli profundament en Déu mateix, hem de fer tot el possible per a que es realitzin actituds personals i socials arrelades en la realitat de Déu. Això requereix paciència, temps i la capacitat de veure-ho tot a través dels ulls de Déu”.
9.- La Divina Misericòrdia. L’any 2000 amb la canonització de Faustina Kowalska i amb la seva visita i consagració del nou santuari de Cracòvia, el 2002, Joan Pau-II consagrà el món a la Divina Misericòrdia afirmant: “es necessita la misericòrdia per fer que tota injustícia en el món acabi en el resplandor de la veritat. Per això avui, en aquest santuari, vull consagrar solemnement el món a la Misericòrdia Divina. Ho faig amb el desig ardent de que el missatge de l’amor misericordiós de Déu, proclamat aquí a través de santa Faustina, arribi a tots els habitants de la terra i ompli el seu cor d’esperança. Que aquest missatge es difongui des d’aquest lloc a tota la nostra estimada pàtria i al món. Tant de bò es compleixi la ferma promesa del Senyor Jesús: d’aquí té que sortir ‘la xispa’ que prepararà al món per la seva darrera vinguda”. Joan Pau-II fou testimoni d’aquesta Divina Misericòrdia i precisament serà beatificat el diumenge dedicat a aquesta devoció, el diumenge segon de Pasqua, de la Divina Misericòrdia.
(Publicat a la web de la revista Temes d'Avui el 5 de març de 2011)

Mn. Pere Bruch Capdevila, in memoriam

Ens va deixar el passat dissabte dia 19. Tenia 92 anys, una vida llarga que ha lliurat al servei de l’Església, els darrers 50 anys a Igualada i comarca. Prevere zelós i d'un gran cor, ha deixat el rastre vital d'una trajectòria plena i fecunda. Era una figura sacerdotal popular i coneguda, amb una presència que traslladava a èpoques llunyanes, identificable sempre amb la seva sotana. Tenia una personalitat pròpia molt específica, un caràcter, una veu i un llenguatge inconfusible.

Era fill d’una Catalunya rural avui inexistent, de famílies catòliques molt senzilles, de molts fills. Nascut a Sant Boi de Lluçanès, entrà al seminari l’any 1931: “fent d’escolà ja vaig pensar en ser capellà”, solia dir. El 1937, es negà rotundament a unir-se a l’exèrcit republicà, considerant la situació de persecució en què es trobava l’Església –havien estat assassinats professors del seminari i rectors de la zona, el seu pare empresonat- i va desertar, creuant els Pirineus el febrer de 1938 i arribant a França. Fou dels 90.000 que s’uniren a les forces nacionals. Mn. Pere explicava que “a Sant Sebastià ens van dir que pels catalans hi havia constituït el Terç de Ntra. Sra. de Montserrat, i allí em vaig presentar. Algun professor del Seminari, que corria per allí, al veure’m, es va exclamar “que heu fet!”, ja que aquesta era una força de voluntaris i de xoc, molt perillosa”. Explicava també que els requetés del Terç de Montserrat procedien de les més variades comarques i de tots els estaments socials: “cada nit, estàvem on estàvem, obsequiàvem a la “Moreneta” amb el cant del ‘Virolai’, i les estrofes ens feien estremir, no només a nosaltres sinó també als catalans que estaven a l’exèrcit ‘republicà’. Entre nosaltres, sempre parlàvem en català”.

Ell va servir al front de Gualadajara, a Extremadura, i a l’espantosa batalla de l’Ebre, on va viure en persona la defensa de Villalba dels Arcs, la posició de ‘Quatre Camins’ i la mort de molts dels seus companys. Tingué com a companys Martí de Riquer i l’alcalde Francesc Matosas. Afirmava que mai no va disparar a matar (cosa que el bisbe li va preguntar per ordenar-lo) i que procurava que els capturats de l’exèrcit rival fossin ben tractats. El seu propi germà estava a les altres files.

67 anys d’intensa vida sacerdotal

Fou ordenat sacerdot l’any 1944, destinat a vicari-mestre a Sant Joan de les Abadesses, i obtingué anys després, per oposicions, la rectoria de Joanet, com li agradava recordar. Traslladat a principis dels anys 60 a la nostra comarca, a Vilanova del Camí, en època de creixement de la població, immigració, concili i postconcili, secularitzacions... Es féu membre de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. Per motius de salut deixà la rectoria i durant un temps s’encarregà de Santa Maria del Camí i Argençola, i després durant decennis féu múltiples serveis a Igualada: capellà de les Vedrunes, a la basílica Santa Maria i a la Sagrada Família (on celebrà missa cada diumenge de 1986 fins al setembre de 2010), predicant festes majors i novenaris a tota la comarca, capellà dels Maristes, capellà del col·legi Nacional Castell-Comas, capellà del Col·legi Emili Vallès, ajudant als col·legis Mestral i Montclar, capellà de l’Asil del Sant Crist, confessor de les Carmelites, i, sobretot, durant més de 30 anys, capellà de la Clínica Sant Josep, on va ajudar a ben morir a centenars de persones. Molts el recordaran, confessant i donant la unció pels passadissos, cantant, fent bromes, fent petons als malalts...

Un amic seu deia “li falten boques”, era un home combatiu, sempre atent, quasi impacient, a donar doctrina, a parlar, a ensenyar. Un incansable predicador. Els seus sermons eren llargs, enèrgics, repassant sempre els novíssims i alçant la veu contínuament. Més enllà del seu estil, ningú podia discutir la seva autenticitat, la seva fidelitat i el seu esperit de lliurament. Es passava el dia pregant i llegint textos magisterials. Un feligrès de parla castellana, de la nova immigració, deia: “no entiendo nada, pero me encanta su energía”. Caigué a casa seva la nit després d’assistir a l’ordenació de tres nous sacerdots per la diòcesi -5 de setembre de 2010- i fou ingressat a l’Hospital, on se li detectà una greu malaltia. Després d’un temps a l’Asil del Sant Crist ha passat a la Casa del Pare, aquella de la qual sempre predicava. Reposi en pau.

Deu anys d'una aventura

M’avanço uns dies però estem a punt de celebrar els primers deu anys d’una gran aventura, la d’aquest mateix setmanari, ‘L’Enllaç dels Anoiencs’, aparegut al febrer de 2001. Representa un esglaó més en la secular i rica història de la premsa igualadina, un pas que significà, fa deu anys, una iniciativa audaç i valenta, la pionera aparició d’un rotatiu gratuït d’abast comarcal en les nostres contrades.

Amb grans dificultats en el seu inici, aquest periòdic es va anar configurant de seguida com un mitjà de comunicació eficaç i sense presentar grans diferències amb la premsa de pagament. Res a veure amb els ‘quatre fulls’ de diaris gratuïts que es distribuïen als ‘metros’ de les grans ciutats.

Fou la visió de futur d’una dona senzillament emprenedora i decidida, Pepita Segura, ànima del projecte; juntament en aquell moment amb l’equip de redacció dirigit per Oriol Solà i amb tota una sèrie de firmes vinculades a una trajectòria de decennis en els periòdics de la nostra ciutat, darrerament lligades al setmanari ‘Vida…’, que havia desaparegut quinze dies abans de l’aparició del nostre ‘Enllaç’. Una sèrie de noms de la qual el temps, inexorable, ja se n’ha emportat alguns: Amadeu Caballé, Celdoni Martí, Manuel Mateu, Antoni Mateu…per ells el meu record agraït avui, eren totes elles persones d’una gran integritat, verdaders ‘senyors’ de paraula, en el millor sentit de l’expressió. Al seu costat puc dir que vaig aprendre moltes coses.

El teixit comercial i empresarial de casa nostra, d’en mica en mica, va anar creient en el projecte de ‘l’Enllaç’, el que precisament havia de ser la font del sosteniment econòmic de la publicació. La labor en el seu temps, i crec que és de justícia dir-ho, d’una gran comercial com Paquita Gual va fer que el setmanari creixés, que els anunciants utilitzessin cada cop més les nostres pàgines per a fer-se conèixer i que avui siguem el que som, una simbiosi d’interessos, un verdader enllaç de publicitat, informació i opinió que cada dijous s’ofereix als milers dels nostres lectors.

“L’Enllaç dels anoiencs” s’ha convertit en un referent informatiu, un periòdic obert i popular, on són les mateixes persones, les mateixes associacions, els qui l’utilitzen com a mitjà per donar a conèixer les seves activitats. Cada dijous arriba a les nostres llars un producte que ‘enllaça’ moltes coses; totes les realitats socials tenen el seu lloc en el periòdic: les institucions, les associacions culturals, empreses, el teixit cívic i solidari, tot el món de l’esport, les mateixes famílies, i totes les inquietuds col·lectives i personals que s’hi vulguin expressar. Les pàgines del setmanari desprenen vida, activitat, moviment, iniciatives... L’únic criteri i interès del periòdic ha estat el bé comú de la nostra societat i el respecte a la veritat dels fets i de les persones. Un diari de la gent i per la gent.

Deu anys són per felicitar-se, per estar-ne satisfets, en temps durs per la crisi econòmica que ens flagel·la, i que també afecta, tristement, a la premsa en tots nivells –i això és de verdadera actualitat. Diuen que les empreses que sobreviuen a una crisi després són les més fortes. El futur no se sap que ens depararà, però sens dubte els deu anys no són pas per estancar-se, el nostre periòdic ha de seguir millorant dia a dia els seus continguts, ha de fer-los de més qualitat, i ha de saber afrontar els reptes que les noves tecnologies posen a tots els mitjans de comunicació. Avui es debat si desapareixerà el material paper dels diaris i llibres; és difícil fer prediccions, però sens dubte el qüestionament hi és i ens afecta.

En dies difícils per Igualada i l’Anoia, també ens hem d’alegrar amb les bones notícies, i el decenni d’aquest setmanari –que alguns van voler enterrar en poc temps- n’és, sens dubte, una d’elles: avui, any 2011, ‘L’Enllaç’ s’ha convertit en un referent, en un projecte comunicatiu consolidat al servei de la societat anoienca. Endavant!.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 24 de febrer de 2011).

Igualadins que han fet les Amèriques

“Fer les amèriques” ens remet a gent emprenedora, aventurers, a persones disposades a deixar els seus llocs de naixença per un futur millor o, simplement, diferent. Avui són uns quants els igualadins repartits pel continent americà però no oblidem que són els continuadors d’una llarga llista, alguns dels quals han deixat una petja important, voldria recordar-ne alguns.

D’entrada s’ha de dir que la vinculació de la nostra ciutat amb Amèrica ve de molt lluny, des del mateix descobriment. En el tercer viatge de Colom (1498), sembla que hi era present un igualadí, el primer sens dubte que trepitjà terres americanes, Joan de Serrallonga, que va dictar testament el 1500 a la illa ‘la Espanyola’, la primera descoberta, actual República Dominicana i Haití.

Per països, als EEUU destaca la figura de Josep Maria Solà Solé, professor a la Universitat Catòlica de Washington, especialista en epigrafia semítica antiga, àrab i fenici. Va iniciar una difusió de la llengua catalana (Center for catalan studies), avui continuada per la seva esposa. Si anem més al sud, a Mèxic, tenim primerament el Pare Josep Maria Vilaseca, insigne religiós, del qual se n’acaba de recordar el centenari de la seva mort, fundador de les ordres -masculina i femenina- dels josefins. També en el mateix país, descendents d’igualadins, concretament de Jaime Sendra Grimau i família, estan al capdavant d’una de les principals panificadores mundials, la Bimbo, que com sabem com emblema un oset forner, que fou definitivament dissenyat el 1944 per la seva esposa, la igualadina Anita Mata de Sendra.

A la República Dominicana, trobem l’empresari i emprenedor Ramon Paradell Robert, l’esperit dels quals segueixen els seus descendents amb diverses activitats solidàries a l’entorn de la ong ‘Sembradores sin fronteras’. Ramon Paradell, juntament amb el seu fill el periodista Rafael Paradell Díaz, va fundar l’any 1981 una associació catòlica ‘El sembrador mañanero’, llavor de l’actual organització; amb projectes educatius, culturals, espirituals i de salut. A Cuba, destaca el periodista Lorenzo Frau Marsal, periodista que va dirigir diversos rotatius, col.laborador de l’ABC, i fou també dramaturg i poeta. Morí l’any 1947 a La Habana.

Si ens internem a l’Amèrica del Sud, comencem per Brasil, on hi continua exercint la seva labor missionera Montserrat Vives Vidal, franciscana de Maria, la presència de la qual a Manaus ha germinat en un agermanament solidari amb la parròquia de la Sagrada Família. Un altre missioner fou el Pare Bartomeu d’Igualada, mort a Colòmbia el 1966 de la família de Can Roca de la Padrissa.Tingué una vida de pel.lícula, més semblant a la dels missioners del segle XVI que als d’avui: als 24 anys partí cap a Amèrica d’on ja no tornà més, i desenvolupà una intensa vida evangelitzadora a la zona amazònica de Colombia, entre els pobles indígenes dels tetetes, els bores, els miranyes i els molitons. Els seus estudis antropològics són citats fins al dia d’avui; fou enterrat a la catedral de Sibundoy i una escola porta el seu nom.

Al Perú hi trobem un altre professor universitari, Antonio Mabres Torelló, on segueix exercint fins al dia d’avui. Entre l’any 1989 i el 2003 fou rector de la universitat privada de Piura, ciutat situada al nord el país, que fou fundada el 1964. Per últim, ja a l’extrem sud, a l’Argentina, tenim un altre curiós personatge, l’actor cinematogràfic Salvador Rosich. Es dedicà al teatre i al cine mut i sembla que tenia un fort caràcter, es conegut perquè no es va poder estrenar una obra de teatre –‘La comedia de todos los días’- perquè es va negar, després de dir “estupidos”, “como todos ustedes” .

Sóc conscient que em deixo alguns noms, no pretenc ser exhaustiu, només voldria destacar les figures que m’han semblat més curioses. Valgui com a homenatge a tants que, començant per Joan de Serrallonga, han emprés el somni de les seves vides, un viatge que els portà en terres llunyanes recercant una vida millor.

(Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 de gener de 2011).

L'església del Roser ens demana ajuda

Enmig del soroll i del constant tràfic i moviment continu de les ciutats, s'hi troben veritables indrets de pau com, per exemple, els parcs que ens aïllen en un entorn natural, però també els temples, que ens conviden a mirar més enllà dels nostres, tantes vegades, limitats horitzons i anhels.

A la nostra ciutat existeix l'església del Roser, un d'aquests oasi de fe col·locat enmig del desert de les presses, de l'oblit de la història, de l'absència de la dimensió espiritual de l'home, de la vida desvinculada i postmoderna en que s'ha convertit l'existència qüotidiana de molts dels nostres contemporanis.

El temple del Roser demana ajuda per fer unes obres importants que permetin no perdre aquest patrimoni històric i espiritual tant important pels igualadins i tant de bò que, en temps difícils com els presents, fem un esforç de generositat per assegurar la seva pervivència. Ja als anys 70, en una decisió que amenaçava de fer desaparèixer el Roser un grup de veïns es va aixecar en contra. A veure si avui també tenim el nostre mateix desig de defensa dels llocs que estimem, per això s'ha posat un compte corrent pels donatius, com ha informat aquest setmanari. Esperem que hi hagi resposta.

El gran cronista del Roser ha estat, sens dubte, Gabriel Castellà que amb la seva obra Reseña histórica de la Iglesia de Ntra. Sra. del Rosario de la Ciudad de Igualada ofereix un ampli repàs a la seva història. El primer temple va ser aixecat a finals del segle XVI amb la força de la devoció al Roser arran de la victòria de Lepant i va ser, en els primers anys de la seva existència, escenari del fet central de la història de la ciutat, el prodigi de la suor de sang del Sant Crist, el 20 d'abril de 1590. El cronista també relata l'existència de la Cofradia del Roser, a la qual hi han estat apuntats més de 20.000 igualadins al llarg de la seva trajectòria, la desapareguda costum de 'plantar el maig' amb festes juvenils al voltant d'un arbre, els rosaris de l'aurora, l'escolania que tingué, o com a principis del segle XIX, la capella fou utilitzada per la vida conventual dels Caputxins. El 1819 la capella original fou substituïda per l'església actual que, com sabem, es convertí en un magatzem d'objectes religiosos en la maltempesta de 1936-39.

La nostra ciutat ha sofert en els darrers anys una important devallada del seu patrimoni religiós. Als anys 80 va desaparèixer l'església de les Mares Escolàpies; als anys 90, l'església de l'Hospital i ja en el segle XXI, el neoclàssic Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, amb el seu cambril. Si anem més enrera, als anys 60, també constatem la desaparició de l'església dels Dolors i de la Capella de la Mare de Déu de la Guia. Algú dirà que als temples desapareguts els mancava un veritable patrimoni artístic a protegir, però tampoc un podrà negar que en cada un d'ells hi havia tota una història teixida de pregàries, ofrenes i donatius, esdeveniments familiars, bodes i primeres comunions, actes socials i religiosos i tantes pregàries personals, tantes llàgrimes, sofriments i esperances, o promeses expressades en el silenci o en un ciri... El mateix Gabriel Castellà escriu les seves experiències personals: "el temple del Roser guarda per a mi tot un passat d'amables somnis i de dolces evocacions, sorgides en la meva juventut. Es molt verosímil que les seves parets terses i impecables, tinguin tants secrets d'ànimes inquietes per alguna ventada de la vida (...). Es per això que el temple del Roser, inmutable com una roca en la immensitat de l'oceà, té als meus ulls els encants de les meves primeres il·lusions nobles i amagades, reminiscències d'uns moments de misteriosa felicitat, d'amorosa sol·lícitud, de fonda comprenetració....". Aquesta experiència la segueix oferint el Roser amb un horari àmpli d'obertura, amb un amorós servei per part dels seus administradors, i amb la constatació que les freqüents visites no hi falten. Tant de bò no perdem mai llocs així. (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de desembre de 2010)