El vol de les orenetes, d'Antoni Talló

Xuclades, de lluny per l’oreig primaveral
deixaran les dolçes pàtries de refugi,
tot xisclant gracioses veus d’acomiat
i amb tortes volades de desfici
vola que volaràs.

Amb un triangle de força i germanor
i unides dins el llaç de l’igualtat
traspassen l’espai amb segura direcció,
i talment com qui recobra la llibertat
vola que volaràs.

Trencat per l’amor patri el ferm triangle,
disperses buscaran nadiua llar,
obrint arreu de l’aire un pas ben ample
i amb el cant prim i penetrant esguard
vola que volaràs.

Tot resseguint dels cloquers les altes puntes
i atretes amb ràpida agilitat
vindran de poble en poble a grups juntes
i empeses amb ferotge velocitat
vola que volaràs.

Amb incansable aleteig dinàmic
sempre voladines mai pararan
escampant de goig un xiscle fantàstic
i amb l’ànim que la llar retrobaran
vola que volaràs.

Portant l’amor fecond el foc encés
encendran la pròpia llar ja retrobrada
talment com si la vida es multipliqués;
i amb joia per la nascuda fillada
vola que volaràs.

Augmentant de les aus el nombre d’ales
el brunyit i els xiscles es doblaran;
corrent per l’espai immens amb grans volades
i amb vol eternal que mai finiran
vola que volaràs.

Antoni Talló Busquets.
Sant Martí de Tous, 1 de juliol de 1933.

Vers la guarició i la renovació

Entre els passats 6 i 9 de febrer va tenir lloc a la Universitat Gregoriana de Roma el simposi ‘Vers la guarició i la renovació’, dirigit a bisbes catòlics i als superiors de les ordres religioses sobre l’espinosa qüestió dels abusos sexuals a menors comesos per sacerdots. Voldria simplement exposar algunes de les idees que em van semblar més interessants, no insistint més en el cas real i impressionant d’una víctima irlandesa, Marie Collins, que ja ha estat suficientment difós.

Errors. Mons. Rosetti enumerà els errors comesos per la jerarquia eclesiàstica al llarg del temps en el tema dels abusos: 1.- No escoltar a les víctimes i ser despistats pels violadors; 2.- Infravaloració de la presència d’abusos en la propia diòcesi; 3.- Excés d’optimisme en la curació dels abusadors; 4.- Malinterpretar el perdó dels agressors; 5.- Absència de formació humana per als sacerdots, també a nivell sexual; 6.- No fer cas de les ‘senyals de perill’. Mons. Scicluna, des d’un punt de vista més jurídic, afirmà que la falta de respecte a la veritat genera desconfiança i sospites i que respectar les lleis ha d’evitar desofortunades distorsions que lamentablement han allargat els episodis d’abusos.

No respostes fàcils. En el congrés també es va intentar de no donar respostes fàcils al problema dels abusos, tot i que aquestes poden tenir part de veritat: la campanya dels mitjans de comunicació contra l’Església, l’avarícia dels advocats, l’orientació homosexual de molts ministres. Cap qüestió de les citades pot explicar i donar raó de la crisi, sense olvidar tampoc que els casos de calúmnia són baixos: la gran majoria de les denúncies són certes (en un 95% es va dir). No es pot presupossar lleugerament la manca de llibertat en els abusadors, per tal de treure la dimensió de pecat i d’acte responsable als abusos, afirmaren alguns professors de la Gregoriana en la seva exposició.

Sofriments dels laics. Entre els danys causats per la crisi, s’ha d’incloure un sofriment per part dels laics, cristians practicants que sofreixen perquè estimen l’Església i el sacerdoci. Mons. Cupisch, parlant dels Estats Units, afirmà que “els catòlics han estat ferits pels errors morals d’alguns sacerdots, però encara han estat més ferits pels bisbes que no han posat als nens com una prioritat. La gent esperava que els líders religiosos fossin els primers en oposar-se fortament al mal”. També s’ha d’incloure que molts creients, i això ho he pogut notar també a casa nostra (especialment durant la crisi a l’entorn de la Setmana Santa de 2010, l’any “més amarg de la meva vida” segons va confessar el cardenal Marx), se senten avergonyits, impotents a l’enfrentar-se amb les percepcions negatives, la crítica i el cinisme amb que molts familiars, amics i veïns tracten a l’Església. Se senten desprotegits i sense arguments per defensar allò que estimen. En el cas dels EEUU es va dir que ha ajudat molt en aquest sentit el comprometre també als laics a crear ‘ambients segurs i protegits’ en les parròquies.

Oportunitat. La crisi de la pederastia és una gran crisi per l’Església, una més de les que ha sofert al llarg dels segles. Però també és una oportunitat, una oportunitat –certament difícil i a llarg plaç- per a treballar i convertir-se en un model internacional de protecció de nens, de joves i d’adults vulnerables. Una oportunitat per a viure en una major transparència: el pecat dels sacerdots és un escàndol, certament; però encara ho és més, l’intent de tapar-los, la cultura del silenci i l’hipocresia. Acabo amb aquestes paraules del cardenal Marx, “tan de bò aquesta crisi, compresa també a nivell espiritual, sigui un gran impuls vers la conversió i la renovació, i així, pas a pas, cap a la recuperació de la credibilitat”.

Publicat a Catalunya Cristiana el 26 de febrer de 2012


Entre los pasados 6 y 9 de febrero tuvo lugar a la Universidad Gregoriana de Roma el simposio ‘Hacia la cura y la renovación’, dirigido a obispos católicos y a los superiores de las órdenes religiosas sobre la espinosa cuestión de los abusos sexuales a menores cometidos por sacerdotes. Querría simplemente exponer algunas de las ideas que me parecieron más interesantes, no insistiendo más en el caso real e impresionante de una víctima irlandesa, Marie Collins, que ya ha sido suficientemente difundido.
Errores. Mons. Rosetti enumeró los errores cometidos por la jerarquía eclesiástica a lo largo del tiempo en el tema de los abusos: 1.- No escuchar a las víctimas y ser despistados por los violadores; 2.- Infravaloración de la presencia de abusos en la propia diócesis; 3.- Exceso de optimismo en la curación de los abusadores; 4.- Malinterpretar el perdón de los agresores; 5.- Ausencia de formación humana para los sacerdotes, también a nivel sexual; 6.- No hacer caso de las ‘señales de peligro’. Mons. Scicluna, des de un punto de vista más jurídico, afirmó que la falta de respeto a la verdad genera desconfianza y sospechas y que respetar las leyes tiene que evitar desafortunadas distorsiones que lamentablemente han alargado los episodios de abusos.
No respuestas fáciles. En el congreso también se intentó de no dar respuestas fáciles al problema de los abusos, aun cuando estas pueden tener parte de verdad: la campaña de los medios de comunicación contra la Iglesia, la avaricia de los abogados, la orientación homosexual de muchos ministros. Ninguna cuestión de las citadas puede explicar y dar razón de la crisis, sin olvidar tampoco que los casos de calumnia son bajos: la gran mayoría de las denuncias son ciertas (en un 95% se dijo). No se puede presuponer ligeramente la carencia de libertad en los abusadores, por tal de sacar la dimensión de pecado y de acto responsable a los abusos, afirmaron algunos profesores de la Gregoriana en su exposición.
Sufrimientos de los laicos. Entre los daños causados por la crisis, se ha de incluir un sufrimiento por parte de los laicos, cristianos practicantes que sufren porque estiman la Iglesia y el sacerdocio. Mons. Cupisch, hablando de los Estados Unidos, afirmó que “los católicos han sido heridos por los errores morales de algunos sacerdotes, pero todavía han sido más heridos por los obispos que no han puesto a los niños como una prioridad. La gente esperaba que los líderes religiosos fueran los primeros en oponerse fuertemente al mal”. También se debe incluir que muchos creyentes, y esto lo he podido notar también a casa nuestra (especialmente durante la crisis entorno a la Semana Santa de 2010, el año “más amargo de mi vida” segundos confesó el cardenal Marx), se sienten avergonzados, impotentes al enfrentarse con las percepciones negativas, la crítica y el cinismo con que muchos familiares, amigos y vecinos tratan a la Iglesia. Se sienten desprotegidos y sin argumentos por defender aquello que estiman. En el caso de los EEUU se dijo que ha ayudado mucho en este sentido el comprometer también a los laicos a crear ‘ambientes seguros y protegidos’ en las parroquias.

Oportunidad. La crisis de la pederastia es una gran crisis de la Iglesia, una más de las que ha sufrido a lo largo de los siglos. Pero también es una oportunidad, una oportunidad –ciertamente difícil y a largo plazo- para trabajar y convertirse en un modelo internacional de protección de niños, de jóvenes y de adultos vulnerables. Una oportunidad para vivir en una mayor transparencia: el pecado de los sacerdotes es un escándalo, ciertamente; pero todavía lo es más, el intento de taparlos, la cultura del silencio y la hipocresía. Acabo con estas palabras del cardenal Marx, “ojalá esta crisis, comprendida también a nivel espiritual, sea un gran impulso hacia la conversión y la renovación, y así, paso a paso, hacia la recuperación de la credibilidad”.

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo"

La Divina Paraula d‟aquest II Diumenge de Quaresma ens trasllada a dues muntanyes. En una primera, el mont Mòria, Déu posa a prova Abraham demanant-li el sacrifici del seu propi fill Isaac en una escena misteriosa que es considera una prefiguració de Crist, entregat pel Pare per a la salvació de tots en una altra muntanya, el Calvari. Però la segona muntanya d‟avui és, segons la tradició, el mont Tabor on Jesús es transfigurà, s‟omplí de llum i de blancor; en altres paraules, es transformà, davant de Pere, Jaume i Joan, anticipant-los com en un llampec la seva resurrecció i la seva veritable identitat, la seva divinitat. És la qüestió és: Qui és Jesucrist? i sant Pau ens dóna la clau: “el qui va morir, més encara el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres” (Rm 8,34). Des del núvol que envoltava aquella transfiguració, se sent una veu que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Mc 9,7). Aquest breu verset, un dels més rics del Nou Testament, inclou una revelació sobre „Qui és Jesús‟ i una exhortació a escoltar-lo; podria ser un bon lema per la Santa Quaresma. Un temps per estimar més Jesús i per estar més a prop d‟Ell, un temps per fer silenci en el nostre interior per escoltar-lo més cada dia. I aquest hauria del ser el sentit de les pràctiques d‟aquests dies, petits sacrificis, abstinència de carn (i per què no també abstinència de televisió, internet, soroll...) i més intensa pregària (viacrucis, misereres): deixar més lloc a Déu en la nostra vida, deixar-li més espai en el nostre ésser, en les nostres jornades. Que no vegem a Jesús com un personatge llunyà, sinó com Aquell que és viu i que ens acompanya cada dia en els nostres afanys, que carregant-se la Creu ha assumit i compartit els nostres dolors. S‟ha escrit que la crisi de fe dels nostres temps, més que una crisi superficial que es tradueix en estadístiques, és una crisi que va més al fons: molts dels nostres contemporanis viuen en un „eclipsi‟ de Déu, de manca de sensibilitat espiritual, viuen en un horitzó estret, que no els permet de veure‟s a si mateixos, les seves vides, els seus problemes, el món, amb una mirada transcendent. Més que rebuig a l‟amor de Déu es tracta d‟un problema de no percepció. El nostre món no fa fàcil trobar-se amb Jesús, és per això que necessitem la Quaresma més que mai. Que tots fem un esforç, una ascesi, per viure més en la seva presència, per estar més a prop d‟Ell i per escoltar-lo. Llavors experimentarem com els apòstols que “bé s‟està” al seu costat, perquè no només cal saber que l‟ésser humà troba la plenitud en Déu, sinó que cal sentir-ho i viure-ho. Només així serem testimonis davant dels qui el necessiten tant com nosaltres.
Publicat al Full Dominical d'Igualada, del diumenge 4 de març de 2012

El perdó (I)

Parlar de la culpa, del ressentiment i del perdó no és cosa gens fàcil. Constatem que així com la culpa i el ressentiment per una culpa comesa o soferta fan carregosa l’existència, l’experiència del perdó es tota la contrària, és la d’un gran alliberament. També que l’experiència negativa d’allò primer és comú a tota vida humana, i que per això es fa necessària una ‘dosi’ de perdó en les coses petites i grans que ens succeïxen. Voldria en aquest temps de Quaresma, temps de perdó per excel·lència que els cristians vam començar ahir dimecres de cendra, oferir unes reflexions sobre el perdó, en base a les reflexions de Shenge Adrien Letiampa, jesuïta. Per acostar-se a una realitat complexa com la del perdó, ell parteix de la realitat de la víctima de l’ofensa i fa una ‘aproximació negativa’. És a dir, primer intenta dir que no és el perdó per després procurar oferir-ne una definició.

1.- El perdó i el pas del temps. El perdó no és l’oblit de la culpa: la futurització a que tots estem empesos va disolvent els coaguls de rancor, els va liquidant o simplement els va lubricant. L’oblit certament va curant la nostra memòria, es bo anar passant pàgina per la nostra salut mental, però això no significa que haguem perdonat. Lligat amb això hi ha el desgast, és a dir, l’oblit no és una cancel·lació automàtica sino que el record de la culpa va sofrint un desgast al llarg del temps, es va digerint progressivament. L’ofensa passa progressivament a formar part del patrimoni dels records i el rancor va esdevenint cada dia més dèbil fins esdevenir un fantasma o una ombra del passat. Però això no és un procés automàtic, hi ha ocasions que fan renèixer el passat, el fan retornar de forma imprevista; per tant, tot i que és cert que el temps fa que la corba del rancor tendeixi a zero, també és cert que pot tenir els seus zig-zags. L’altra dimensió del pas el temps, més positiva, és la integració, és com un desgast en sentit positiu, és aquella actitud que procura aprendre de les ofenses per passar a una síntesi superior, fa un pacte amb el rancor perquè no ens afecti més. Però ni l’oblit, ni el desgast, ni la integració són el verdader perdó, ja que seria identificar-lo simplement amb els efectes del temps i de la nostra condició limitada; seria una espècie de cancel·lació passiva i inevitable d’una ofensa en el qual no prenem la iniciativa i no entrem en contacte amb l’ofensor, un procés sempre en solitari.

2.- La negació del mal. Una altra manera d’evitar el perdó és negar el mal. En la voluntat de l’home no hi ha mal, no hi ha responsabilitat, no hi ha pecat. Si no hi ha mal comés és absurd que hi hagi rancor i per tant és inútil el perdó. Hi ha una part de veritat en aquesta tesi: quan un obra de forma incorrecta no busca el mal per el mal, la voluntat humana està orientada naturalment al bé. El problema és que busca un bé parcial o una simple apariència de bé; com diu Kiely: “cada possible mode d’actuar porta amb sí algun bé, perquè la pura negació no pot existir. Així, el drogar-se, l’adulteri o el suicidi poden oferir algun avantatge. Com tota forma de temptació, representen un bé parcial que es pot buscar a força de danyar el bé integral de la persona”. Tanmateix, això no exonera de responsabilitat i per tant de culpa.

3.- Les excuses. Hi ha altres maneres d’intentar negar la realitat del mal, cosa que fa inútil el perdó. Apelar a l’ambigüitat de la intenció, justificar un mal comés per ‘una bona intenció’...en definitiva, buscar excuses. Però àdhuc les excuses no poden cobrir-ho tot, hi ha coses que poden ni ésser excusades perquè no hi ha excusa possible....és el terreny del perdó. Per Letiampa: “tot no pot ser excusable per les excuses, però tot pot ser perdonat pel perdó”.

4.- Perdó i conceptes jurídics. El perdó no equival a la prescripció (un crim deixa de ser imputable pel pas del temps), ni a l’aministia (els crims de determinat període no poden ser jutjats) o la gracia (el cap d’Estat indulta i extingeix parcialment o totalment una pena). Seguirem el mes vinent.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 23 de febrer de 2012)

El perdón (I)
Hablar de la culpa, del resentimiento y del perdón no es cosa nada fácil. Constatamos que así como la culpa y el resentimiento por una culpa cometida o sufrida hacen pesada la existencia, la experiencia del perdón se toda la contraria, es la de una gran liberación. También que la experiencia negativa de aquello primero es común a toda vida humana, y que por esto se hace necesaria una ‘dosis’ de perdón en las cosas pequeñas y grandes que nos suceden. Querría en este tiempo de Cuaresma, tiempo de perdón por excelencia que los cristianos empezamos ayer miércoles de ceniza, ofrecer unas reflexiones sobre el perdón, en base a las reflexiones de Shenge Adrien Letiampa, jesuita. Para acercarse a una realidad compleja como la del perdón, él parte de la realidad de la víctima de l’ofensa y hace ‘una aproximación negativa’. Es decir, primero intenta decir que no es el perdón por después procurar ofrecer una definición.
1.- El perdón y el paso del tiempo. El perdón no es el olvido de la culpa: la futuritzación a que todos estamos empujados va disolvendo los coagulos de rencor, los va liquidando o simplemente los va lubricando. El olvido ciertamente va curando nuestra memoria, es bueno ir pasando página por nuestra salud mental, pero esto no significa que hayamos perdonado. Unido con esto hay el desgaste, es decir, el olvido no es una cancelación automática sino que el recuerdo de la culpa va sufriendo un desgaste a lo largo del tiempo, se va digiriendo progresivamente. La ofensa pasa progresivamente a formar parte del patrimonio de los recuerdos y el rencor va deviniendo cada día más débil hasta convertirse en un fantasma o una sombra del pasado. Pero esto no es un proceso automático, hay ocasiones que hacen renacer el pasado, lo hacen retornar de forma imprevista; por lo tanto, aunque es cierto que el tiempo hace que la curva del rencor tienda a cero, también es cierto que puede tener sus zig-zags. La otra dimensión del paso el tiempo, más positiva, es la integración, es como un desgaste en sentido positivo, es aquella actitud que procura aprender de las ofensas para pasar a una síntesis superior, hace un pacto con el rencor para que no nos afecte más. Pero ni el olvido, ni el desgaste, ni la integración son el verdadero perdón, puesto que seria identificarlo simplemente con los efectos del tiempo y de nuestra condición limitada; sería una especie de cancelación pasiva e inevitable de una ofensa en el cual no tomamos la iniciativa y no entramos en contacto con el ofensor, un proceso siempre en solitario.
2.- La negación del mal. Otra manera de evitar el perdón es negar el mal. En la voluntad del hombre no hay mal, no hay responsabilidad, no hay pecado. Si no hay mal cometido es absurdo que haya rencor y por lo tanto es inútil el perdón. Hay una parte de verdad en esta tesis: cuando un obra de forma incorrecta no busca el mal por el mal, la voluntad humana está orientada naturalmente al bien. El problema es que busca un bien parcial o una simple apariència de bien; como dice Kiely: “cada posible modo d’actuar lleva con sí algún bien, porque la pura negación no puede existir. Así, el drogarse, el adulterio o el suicidio pueden ofrecer alguna ventaja. Como toda forma de tentación, representan un bien parcial que se puede buscar en base a dañar el bien integral de la persona”. Aun así, esto no exonera de responsabilidad y por lo tanto de culpa.
3.- Las excusas. Hay otras maneras de intentar negar la realidad del mal, cosa que hace inútil el perdón. Apelar a l’ambigüedad de la intención, justificar un mal cometido por ‘una buena intención’...en definitiva, buscar excusas. Pero aun las excusas no pueden cubrirlo todo, hay cosas que podan ni ser excusadas porque no hay excusa posible....es el terreno del perdón. Para Letiampa: “todo no puede ser excusable por las excusas, pero todo puede ser perdonado por el perdón”.
4.- Perdón y conceptos jurídicos. El perdón no equivale a la prescripción (un crimen deja de ser imputable por el paso del tiempo), ni a la aministia (los crímenes de determinado periodo no pueden ser juzgados) o la gracia (el jefe de Estado indulta y extingue parcialmente o totalmente una pena). Seguiremos el próximo mes..

Tres punts per meditar en la festa de la Presentació del Senyor, 2 de febrer

San Lluc narra l'episodi en el capítol segon del seu evangeli. Josep i Maria, obeïnt la llei de Moisès, portaren el seu Fill al temple quaranta dies després del seu naixement, per l'anomenada purificació “legal” de la mare i per oferir el seu primogènit a Déu. D'aquest fet, que recordem en un misteri del rosari, en neix també la festa de 'La Presentació del Senyor', el proper dijous dia 2 de febrer i que té especial rellevància per diversos motius:
1.- La llum. Simeó anomena a Jesús “llum per a il·luminar les nacions” (Lc 2,32): la processó de les candeles ens recorda que el Senyor és la Llum que ha d'il·luminar la nostra vida, i que hem de ser portadors d'aquesta Llum als altres per tal d'anar treient les foscors de tota classe que ens rodegen, mentre esperem d'arribar a la “llum que mai no s'estingueix”, “la llum de la vostra glòria” (oració de benedicció de les candeles). La festa pressuposa l'esperança d'un món sense foscors, el Regne de Déu en plenitud, on veurem  al Senyor, molt millor de com li fou concedit a Simeó.
2.- La presentació al Temple. Jesús fou presentat al temple essent un nen. Abans els infants ja batejats també es presentaven al temple o en un santuari recordant aquest fet, costum dissortadament perdut a Igualada tot i que encara està prevista en els rituals de l'Església. Tanmateix no hem d'oblidar que els cristians cada diumenge en certa manera ens “presentem” al temple per adorar a Déu i oferir-li tota la nostra vida, amb les seves llums i ombres. Ens hem de presentar al Senyor, especialment en el moment de rebre'L en la Comunió, “amb un cor purificat” (oració col·lecta).
3.- La Mare de Déu. Aquesta festa té una certa connotació mariana, de fet abans de la reforma litúrgica s'anomenava “la Purificació de la Mare de Déu”, i popularment és coneguda com la “Candelera”. En el text evangèlic de la presentació al temple es diu com l'ànima de Maria serà traspassada per una espasa de dolor (cf. Lc 2,35): “el paper de Maria en la història no acaba en el misteri de l'Encarnació, sino que es completa amb l'amorosa i dolorosa participació en la mort i resurrecció del seu Fill. Al portar el seu Fill a Jerusalem, la Verge l'ofereix a Déu com el verdader Anyell que treu el pecat del món; com anunci de la redempció, el presenta a tots com llum per avançar en el camí segur de la veritat i de l'amor” (Benet XVI).
Tres motius per meditar en aquesta festa, que té l'arrodoniment popular de Sant Blai el dia 3, i que és especial per als religiosos, coincideix amb la jornada de la vida consagrada, fet que els ha de portar a seguir sent testimonis de la “Llum” de Déu en l'Església i la societat. També Vida Creixent Igualada celebra la seva festa patronal de La Mare de Déu de la Candela. Que Maria ens ajudi cada dia a estar més a prop de Jesús.

(Publicat al Full Dominical d'Igualada el 29 de gener de 2012)


Tres puntos para meditar en la fiesta de la Presentación del Señor, 2 de febrero

San Lucas narra el episodio en el capítulo segundo de su evangelio. José y María, obedeciendo la ley de Moisés, llevaron a su Hijo en el templo cuarenta días después de su nacimiento, para la llamada purificación 'legal' de la madre y para ofrecer a su primogénito a Dios. De este hecho, que recordamos en un misterio del rosario, nace también la fiesta de 'La Presentación del Señor', el próximo jueves día 2 de febrero y que tiene especial relieve por diversos motivos:
1.- La luz. Simeón denomina a Jesús “luz para iluminar las naciones” (Lc 2,32): la procesión de las candelas nos recuerda que el Señor es la Luz que tiene que iluminar nuestra vida, y que tenemos que ser portadores de esta Luz a los demás para ir sacando las tinieblas de toda clase que nos rodean, mientras esperamos de alcanzar la “luz que nunca se extingue”, “la luz de vuestra gloria” (oración de bendición de las candelas, del misal catalán). La fiesta presupone la esperanza de un mundo nuevo sin oscuridades, el Reino de Dios en plenitud, donde veremos al Señor mucho mejor de como le fue condecido a Siméon.
2.- La presentación en el Templo. Jesús fue presentado en el templo siendo un niño. Antes los niños ya bautizados también se presentaban en el templo o en un santuario, recordando este hecho, costumbre bastante perdida aunque sigue estando prevista en los rituales de la Iglesia. Sin embargo, no tenemos que olvidar que los cristianos cada domingo en cierto modo nos “presentamos” en el templo para adorar a Dios y ofrecerle toda nuestra vida, con sus luces y sombras. Nos hemos de presentar al Señor, especialmente en el momento de recibirLo en la Comunión, “con un corazón purificado” (oración colecta, del misal catalán).
3.- La Virgen. Esta fiesta tiene una cierta conotación mariana, de hecho, antes de la reforma litúrgia se denominaba “la Purificación de la Virgen”, y popularmente es conocida como la “Candelaria”. En el texto evangélico de la presentación en el templo se dice como el alma de María será traspasada por una espada de dolor (cf. Lc 2,35): “el papel de María en la historia no termina en el misterio de la Encarnación, sino que se completa con la amorosa y dolorosa participación en la muerte y resurrección de su Hijo. Al llevar a su Hijo a Jerusalen, la Virgen lo ofrece a Dios como el verdadero Cordero que quita el pecado del mundo; como anuncio de la redención lo presenta a todos como luz para avanzar en el camino seguro de la verdad y el amor” (Benedicto XVI).
Tres motivos para meditar en esta fiesta, con la coronación popular de san Blas el día 3, y que es especial para los religiosos, coincide con la jornada de la vida consagrada, hecho que los tiene que llevar a seguir siendo testimonios de la “Luz” de Dios en la Iglesia y la sociedad. Que María nos ayude cada día a estar más cerca de Jesús.

Els Tres Tombs d'Igualada: la nostra festa, la nostra història

A l'entorn del patronatge de Sant Antoni Abat, l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada celebra els Tres Tombs, una de les festes més assenyalades del calendari local. Quan una festa fa tants i tans anys que se celebra, passa quelcom singular. Veiem que tant els que hi participen més directament en l'organització, com els que any rera any hi participen com a públic vinculen la festa d'avui amb la seva història personal, amb la de la seva família; pensem com els nostres avis un any havien portat amb orgull la bandera, per exemple; o com des de ben petits hem gaudit veient els Tres Tombs.

Tots els igualadins, i això ho experimenten especialment els que fa anys que són fora, vinculen els seus records de la ciutat a festes ja seculars, com són els Tres Tombs, els Reis o el Sant Crist. Aquestes tradicions familiars fan omplir d'orgull, emoció i records a cada llar que li pertoca custodiar la bandera, o a la que una de les seves filles fa de pubilla; a tots ens lliguen, en la festa d'avui, amb quelcom ja no existent, la vida de tot un col·lectiu de traginers, de camins i de transport amb cavall.

Però més enllà d'això, la festa ens lliga al passat, amb la tradició, amb la història familiar, i amb la trajectòria social, de la ciutat. Generació rera generació, honrem a Sant Antoni i treiem els cavalls al carrer, i ho fem en una gran festa, com ho havien fet els nostres besavis. Aquesta és una festa autèntica, sorgida de la veritable vida social i familiar -no és fruit ni d'improvisació, ni d'un disseny en un despatx, o feta a cop de subvenció- és l'expressió de la nostra identitat, la d'una Igualada que de la seva fe cristiana, n'ha fet cultura, n'ha fet folkore, n'ha fet lligams que perduren en el temps. Tant de bo, mai perdessim de vista, d'on venim i qui som.

(Reproducció article publicat al Full Dominical d'Igualada, gener de 2010)Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, 26 de gener de 2012

Escenes d'autobús

Autobusos urbans de Roma. Un sol seient lliure. Puja una velleta ranquejant i se n'adona del lloc buit; s'hi dirigeix amb dificultats, ajudada pel bastó. Però quan està a punt d'assolir el lloc, una àgil parella d'adolescents -13, 14 anys- li pren el seient davant mateix dels seus nassos. A vegades la insensibilitat quotidiana pren visos de crueltat.

Un altre dia puja un rodamón amb aire dissipat. D'empeus, no se n'adona que ha perdut una sabata i queda amb el mitjó a l'aire. Dues persones li fan notar el fet, però el transeünt -per excés d'alcohol o per simple demència- no escolta i sembla que no pugui o vulgui resoldre el problema. No té esma d'ajupir-se a posar-se de nou la sabata. Una dona de mitjana edat, abillada amb brillants joies i un sumptuós abric de pells, l'observa fins que es decideix a auxiliar-lo. Agafa la sabata, delicadament li col·loca al peu i fins li corda lentament els nusos. L'escena és impactant i inesperada, tota una dama agenollada als peus d'un vagabund. Per una associació involuntària d'idees no puc evitar recordar-me d'un altre inesperat gest semblant de fa 2000 anys, el primer Dijous Sant de la història. A vegades un gest quotidià de generositat pot esdevenir sublim i entrendidor.

Terenci (segle II abans de Crist) va popularitzar una frase que podria ser un gran lema pel Nadal: homo sum et nihil humanum a me alienum puto, "home sóc i res del què és humà m'és aliè". Tant de bo ho sabéssim comunicar a les noves generacions i ho visquéssim sempre així. Bon any nou!.

P.D. En l'article anterior reclamava que els mitjans de comunicació públics no poden quedar exempts d'aprimament, i més quan es fa en coses més vitals. Tot i que no necessàriament em referia a Catalunya, el dia següent el govern va anunciar retallades a TV3. En deixo constància.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de desembre de 2011

Escenas de autobús
Autobuses urbanos de Roma. Un solo asiento libre. Sube una viejecita renqueante y se da cuenta del lugar vacío; se dirige con dificultades, ayudada por el bastón. Pero cuando está a punto de lograr el lugar, una ágil pareja de adolescentes -13, 14 años- le toma el asiento delante de sus narices. A veces la insensibilidad cotidiana toma visos de crueldad.
Otro día sube un vagabundo con aire disipado. De pie, no se da cuenta que ha perdido un zapato y queda con el calcetín al aire. Dos personas le hacen notar el hecho, pero el transeúnte -por exceso de alcohol o por simple demencia- no escucha y parece que no pueda o quiera resolver el problema. No tiene ánimo de agacharse a ponerse de nuevo el zapato. Una mujer por de media edad, ataviada con brillantes joyas y un suntuoso abrigo de pieles, lo observa hasta que se decide a auxiliarlo. Coge el zapato, delicadamente se lo coloca en el pie y le abrocha lentamente los nudos. La escena es impactante e inesperada, toda una dama arrodillada a los pies de un vagabundo. Por una asociación involuntaria de ideas no puedo evitar recordarme de otro inesperado gesto parecido de hace 2000 años, el primer Jueves SanSanto de la historia. A veces un gesto cotidiano de generosidad puede devenir sublime y enternecedor.
Terencio (siglo II antes de Cristo) popularizó una frase que podría ser un gran lema de la Navidad: homo sum te nihil humanum a me alienum puto, "hombre soy y nada del qué es humano me es ajeno". Ojalá lo supiéramos comunicar a las nuevas generaciones y lo viviéramos siempre así. Feliz año nuevo!.
P.D. En el artículo anterior reclamaba que los medios de comunicación públicos no pueden quedar al margen de los recortes, y más cuando se hace en cosas más vitales. Aunque no necesariamente me refería en Catalunya, el día siguiente el gobierno anunció recortes a TV3. Hecho del cual dejo constancia.