Uns fruits d'Igualada que retornen

Aquesta setmana es notícia la propera presa de possessió de dues parròquies anoienques i d'una església a Igualada per part dels Pares Josefins, els missioners de Sant Josep. És una vinguda històrica que ens ha d'omplir d'alegria per dues raons. La primera és que enriqueix de nou la vida religiosa a la nostra ciutat. La presència dels religiosos està avui constituida per Capuxins, Escolapis, Maristes, Escolàpies, germanes de la Mare del Diví Pastor, carmelites vedrunes, Germanetes dels ancians desamparats i Carmelites descalces. És la presència d'un testimoni generós d'entrega a Déu a través de múltiples camps; des la contemplació, la pastoral, l'atenció a l'hospital, fins a l'educació, o la cura d'avis i pobres. Per això, després de la marxa fa uns cinc anys de les mares del Cor de Maria de la residència Pare Vilaseca, avui la vida cristiana s'enriqueix amb un nou carisma, en un context de bones notícies per aquest col·lectiu a Igualada: els recents vots d'un marista i d'una carmelita descalça, i el reforç de la comunitat dels Pares Caputxins.

En segon lloc, aquesta vinguda és un fruit d'Igualada, és com un retorn del que la ciutat ha donat al món. Així és: els Pares Josefins foren fundats per un igualadí, el Pare Josep Maria Vilaseca Aguilera, que dóna nom a la residència. És bò que, en aquesta ocasió, recordem alguns trets bàsics de la seva trajectòria. Nasqué el 19 de gener de 1831, batejat a la parròquia de Santa Maria i es diu que aprengué les primeres lletres als Escolapis (d'abans de la desamortització, a la plaça de la Creu). Traslladat a Barcelona, treballà en una fàbrica de filats. Sentí la vocació al sacerdoci, i després d'un temps com a seminarista, s'inclinà per ingressar als Paüls. Després d'haver obtingut el permís dels seus pares i renunciat a la seva herència en favor d’un germà menor, a la fi de 1852 va partir a Mèxic amb un ideal clar: ser missioner. El 1856 fou ordenat sacerdot.

Destacà per un gran esperit evangelitzador, durant deu anys es dedicà a les missions populars a les zones més pobres de Mèxic. Un dels puntals de la seva figura és la devoció a Sant Josep; la propagà d'una manera admirable a través de publicacions que assoliren els centenars de milers d'exemplars. De l'igualadí s'ha escrit que fou “el devot de Sant Josep dels temps moderns. No hi ha en tota la Cristiandat qui amb més entusiasme, persistència, saviesa i fervor, hagi difós la veneració a Sant Josep”. Un altre tret, fou el seu convenciment que la renovació de la vida cristiana començava per una regeneració del clergat. Per això promogué les vocacions i fundà un seminari a ciutat de Mèxic.

El mateix dia que fundava el seminari, fundà la Congregació dels Missioners de Sant Josep, la fi dels quals consisteix en la promoció del culte i devoció a Sant Josep i en l’evangelització, preferentment dels pobres i indígenes, mitjançant l'educació de la joventut, les missions i altres ministeris d'acord al propi esperit i carisma. Tres dies més tard, va fundar la Congregació de Germanes Josefines, amb l'ajuda de la senyoreta Cesària Ruiz d'Esparza i Dávalos, per a l'educació de la joventut, l'atenció als malalts i altres formes de caritat.

Va establir les missions entre els indígenes tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Va fundar col·legis per a l'educació de la infantesa i joventut. El 1873, en un context de persecució per a l'Església mexicana, fou empresonat i exiliat del país durant un any. En aquest temps va poder visitar Roma i conèixer al Papa Pius IX. Morí el 3 d'abril de 1910, a ciutat de Mèxic. Les seves restes descansen en el temple de la Sagrada Família de la capital mexicana.

Miquel Solà i Dalmau en féu aquesta descripció: “físicament era de complexió robusta, forta i dotat d’una activitat inaudita; gens propens a malalties, tingué una resistència admirable per al treball. Intel·ligent i compassiu, el seu talent fou més pràctic que especulatiu. Els seus llibres i sermons són sòlids i precisos, al nivell dels oients i lectors. El tresor d’una gran força i domini de la voluntat el féu un caràcter indomable i resistent a tota mena de contrarietats i persecucions. Equànime, pacífic i alegre. La seva puresa de vida sacerdotal i una gran humilitat són el perfil més destacat de les seves virtuts”. Avui, els fruits d'una vida així els tenim entre nosaltres.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 d'octubre de 2011)

Unos frutos de Igualada que regresan
Esta semana es noticia la próxima toma de posesión de dos parroquias en el Anoia y de una iglesia en Igualada por parte de los Padres Josefinos, los misioneros de San José. Es una venida histórica que nos tiene que llenar de alegría por dos razones. La primera, es que enriquece de nuevo la vida religiosa en nuestra ciudad. La presencia de los religiosos está hoy constituida por Capuchinos, Escolapios, Maristas, Escolapias, madres de la Madre del Divino Pastor, carmelitas vedrunas, hermanitas de los ancianos desamparados y carmelitas descalzas. Es la presencia de un testimonio generoso de entrega a Dios a través de múltiples campos; desde la contemplación, la pastoral, la atención al hospital, hasta la educación o el cuidado de abuelos y pobres. Por eso, después de la marcha hace unos cinco años de las madres cordio-marianas de la residencia Padre Vilaseca, hoy la vida cristiana se enriquece con un nuevo carisma, en un contexto de buenas noticias por este colectivo en Igualada: los recientes votos de un marista y de una carmelita descalza, y el refuerzo de la comunidad de los Padres Capuchinos.
En segundo lugar, esta venida es un fruto de Igualada, es como un retorno de lo que la ciudad ha dado al mundo. Así es: los Padres Josefinos fueron fundados por un igualadino, el Padre José María Vilaseca Aguilera, que da nombre a la residencia. Es bueno, que en esta ocasión, recordemos algunos rasgos básicos de su trayectoria. Nacido el 19 de enero de 1831, bautizado en la parroquial de Santa María. Se dice que aprendió las primeras letras en los Escolapios (de antes de la desamortización, en la plaza de la Cruz). Trasladado a Barcelona, trabajó de adolescente en una fábrica textil. Sintió la vocación al sacerdocio, y después de un tiempo como seminarista, se inclinó por ingresar a los Paules. Después de haber obtenido el permiso de sus padres y renunciado a su herencia en favor de un hermano menor, al final de 1852 partió para México con un ideal claro: ser misionero. El 1856 fue ordenado sacerdote.
Destacó por un gran espíritu evangelizador, durante diez años se dedicó a las misiones populares en las zonas más pobres de México. Uno de los puntos fuertes de su figura es la devoción a San José: la propagó de un modo admirable a través de publicaciones que alcanzaron los cientos de miles de ejemplares. Del igualadino se ha dicho que fue “el devoto de san José de los tiempos modernos. No hay en la cristiandad quien con más entusiasmo, persistencia, sabiduría y fervor, haya difundido la veneración a San José”. Otro rasgo, fue su convencimiento que la renovación de la vida cristiana empezaba por una regeneración del clero. Por eso, promovió las vocaciones y fundó un seminario en ciudad de México. El mismo día que fundaba el seminario, fundó la Congregación de los Misioneros de San José, el fin de los cuales consiste en la promoción del culto y devoción a San José y en la evangelización, preferentemente de los pobres e indígenas, mediante la educación de la juventud, las misiones y otros ministerios según el propio espíritu y carisma. Tres días más tarde, fundó la Congregación de Hermanas Josefinas, con la ayuda de la señorita Cesaria Ruiz d'Esparza y Dávalos, para la educación de la juventud, la atención de los enfermos y otras formas de caridad.
Estableció las misiones entres los indígenas tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Fundó escuelas para la educación de la infancia y juventud. El 1873, en un contexto de persecución para la Iglesia de México, fue encarcelado y desterrado del país durante un año. En este tiempo pudo visitar Roma y conocer al Papa Pío IX. Falleció el 3 de abril de 1910, en ciudad de México. Sus restos descansan en el templo de la Sagrada Familia de la capital mexicana.
Miguel Solà Dalmau hizo de él esta descripción: “físicamente era de complexión robusta, fuerte y dotado de una actividad inaudita; no era nada propenso a enfermedades, tuvo una resistencia admirable para el trabajo. Inteligente y compasivo, su talento fue más práctico que especulativo. Sus libros y sermones son sólidos y precisos, al nivel de los oyentes y lectores. El tesoro de una gran fuerza y domino de la voluntad, lo hicieron un carácter indomable y resistente a toda clase de contrariedades y persecuciones. Ecuánime, pacífico y alegre. La pureza de vida sacerdotal y una gran humildad son el perfil más destacado de sus virtudes”. Hoy, los frutos de una vida así los tenemos entre nosotros.

La gratuïtat

Quan es forma un estol de persones, un xarbascat, hom sol dir en to de broma: "ei, que no repartim caramels!". I és que allò gratuït reuneix multituds (estem acostumats a pagar per tot), ja sigui per la promoció d'algun producte o el repartiment de coca en la inauguració d'una instal·lació. El que no és tant clar és que els motius de tal promoció o tal repartiment siguin també gratuïts...
Una dosi de gratuïtat és necessària, per a una existència plenament humana; però es constata que és molt difícil que la puguem entendre i acceptar. Per algunes ments dominades per l'utilitarisme el servei, el donar-se sense res a canvi no és comprèn, tot el que es fa es fa a canvi de quelcom...
I potser els utilitaristes tenen part de raó. Lipovetsky parlant del voluntariat explica: "amb seguretat, la majoria de persones dedica temps a activitats voluntàries declarar actuar en nom dels grans ideals humanistes: l'amor al proïsme, fer la vida més humana i solidària. Però, més enllà d'aquests referents, és sobre tot el placer de trobar a l'altre, el desig de valoració social, l'ocupació del temps lliure, allò que constitueix les motivacions essencials del voluntariat".
No hi veig cap problema en tota aquesta llista de motivacions que assenyala, en tot cas la qüestió seria quina seria la motivació principal del voluntari, i crec que si que hauria de ser la d'un desig sincer de servei a l'altre i a la societat, més enllà de les altres. Una motivació principal que s'hauria d'estendre també a totes les relacions humanes -feina, política- a tota la vida.
Quan un s'acosta a l'altre només per resoldre problemes personals, difícilment pot ajudar. Tot acostament a un altre, especialment al que sofreix, implica un cert buidament de sí mateix, per poder escoltar, captar i veritablement ajudar a aquell que ho necessita. En el seu darrer llibre, Rafael Jorba escriu "l'impuls ètic no és tant fruit del jo sinó de la presència de l'altre home. Aquesta responsabilitat vers el proïsme es converteix així en una part constitutiva de nosaltres mateixos". És posar-se en el lloc de l'altre. I això no és fàcil, requereix una ascesi constant.
El pensament cristià ho ha expressat en termes d'amor. L'eros l'amor sentimental, l'amor que busca posseir, que reflexa les ànsies de felicitat; ha de ser completat i ordenat per l'agapé, l'ocupar-se de l'altre fins al sacrifici. No és tracta de contraposar un i altre, sinó que l'agape sigui el pol fonamental de la vida, que elevi i ordeni els sentiments de l'eros. Seria irreal pensar en un amor sacrificat desvinculat dels sentiments, per exemple en un voluntariat pur que no busqués (també) altres motivacions, en aquest cas, escriu Benet XVI: "el cristianisme quedaria desvinculat de les relacions vitals fonamentals de l'existència humana".
Els mestres de la sospita han vist en l'amor cristià, un amor interessat perquè només estaria en funció del premi final. I s'equivoquen, la gratuïtat ja és un premi en aquesta vida; ells es fan incapaços d'entendre les paraules de Jesús: "fa més feliç donar que rebre". Precisament la gratuïtat és el que dona ple sentit a la família, al matrimoni o a l'amistat: el sentir-se estimat per qui ets, no pel què pots oferir o per una altre cosa, que rebaixi la relació humana a nivell de l'ús.
El Papa diu que tot i que la gratuïtat no pot imposar-se per llei, hauria de ser present també en la vida política i econòmica. Les dosis de gratuïtat són necessàries en tota vida humana i ens apunten a quelcom a primera vista sobre-humà, l'amor pur, gratuït amb que tota la humanitat es mirada per l'Altre, en majúscules. Diu Benet XVI que "l'amor és com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en sí mateix vers el seu alliberament en el lliurament de sí mateix, per a trobar-se amb sí mateix i vers el descobriment de Déu". (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de setembre de 2011)

Cuando se reune un gran número de personas, se suele decir en son de broma: "ei, que no repartimos caramelos!". Y es que aquello gratuito reúne multitudes (estamos acostumbrados a pagar por todo), ya sea por la promoción de algún producto o el reparto de pasteles en la inauguración de una instalación. El que no es tanto claro es que los motivos de tal promoción o tal reparto sean también gratuitos...

Una dosis de gratuidad es necesaria, para una existencia plenamente humana; pero se constata que es muy difícil que la podamos entender y aceptar. Por algunas mentes dominadas por el utilitarismo el servicio, el darse sin nada a cambio no es comprende, todo lo que se hace se hace a cambio de algo... Y quizás los utilitaristas tienen parte de razón. Lipovetsky hablando del voluntariado explica: "con seguridad, la mayoría de personas dedica tiempos a actividades voluntarias declarar actuar en aras de los grandes ideales humanistas: el amor al prójimo, hacer la vida más humana y solidaria. Pero, más allá de estos referentes, es sobre todo el placer de encontrar al otro, el deseo de valoración social, la ocupación del tiempo libre, aquello que constituye las motivaciones esenciales del voluntariado".
No veo ningún problema en toda esta lista de motivaciones que señala, en todo caso la cuestión sería qué sería la motivación principal del voluntario, y creo que si que debería ser la de un deseo sincero de servicio al otro y a la sociedad, más allá de las otras. Una motivación principal que se habría de extender también a todas las relaciones humanas -trabajo, política- a toda la vida. Cuando un se acerca al otro sólo por resolver problemas personales, difícilmente puede ayudar. Todo acercamiento a otro, especialmente al que sufre, implica un cierto vaciarse de sí mismo, para poder escuchar, captar y verdaderamente ayudar a aquel que lo necesita. En su último libro, Rafael Jorba escribe "el impulso ético no es tanto fruto del yo sino de la presencia del otro hombre. Esta responsabilidad hacía el prójimo se convierte así en una parte constitutiva de nosotros mismos". Es ponerse en el lugar del otro. Y esto no es fácil, requiere una ascesi constante.
El pensamiento cristiano lo ha expresado en términos de amor. El eros el amor sentimental, el amor que busca poseer, que reflexa las ansias de felicidad; debe ser completado y ordenado por el agapé, la ocuparse del otro hasta el sacrificio. No es trata de contraponer un y otro, sino que el agape sea el polo fundamental de la vida, que eleve y ordene los sentimientos del eros. Sería irreal pensar en un amor sacrificado desvinculado de los sentimientos, por ejemplo en un voluntariado puro que no buscara (también) otras motivaciones, en este caso, escribe Benedicto XVI: "el cristianismo quedaría desvinculado de las relaciones vitales fundamentales de la existencia humana".
Los maestros de la sospecha han visto en el amor cristiano, un amor interesado porque sólo estaría en función del premio final. Y se equivocan, la gratuidad ya es un premio en esta vida; ellos se hacen incapaces de entender las palabras de Jesús: "hace más feliz dar que recibir". Precisamente la gratuidad es el que da el sentido más pleno a la familia, al matrimonio o a la amistad: el sentirse estimado por quien eres, no por lo qué puedes ofrecer o por otra cosa, que rebaje la relación humana a nivel del uso.
El Papa dice que aunque la gratuidad no puede imponerse por ley, debería ser presente también en la vida política y económica. Las dosis de gratuidad son necesarias en toda vida humana y nos apuntan a algo a simple vista sobre-humano, el amor puro, gratuito con que toda la humanidad se mirada por el Otro, en mayúsculas. Dice Benedicto XVI que "el amor es como un camino permanente, como un salir del yo buscándose a sí mismo hacía su liberación en la entrega de sí mismo, para encontrarse con sí mismo y hacía el descubrimiento de Dios".

La JMJ i la crisis econòmica / La JMJ y la crisis económica

La difícil situació econòmica que viu el nostre país fa que els mitjans de comunicació tinguin una gran responsabilitat en no encendre espurnes que facin més difícil la vida social o que apuntin a demagògies fàcils. És evident que el poble, a més de tenir el dret a ser ben informat i a no ser manipulat, té tot el dret a protestar, com el passat dimarts a Igualada, quan considera que les polítiques, les mesures concretes i les anomenades "retallades" perjudiquen injustament el benestar de tots. Però hi ha el perill, massa fàcil, de mobilitzar -per interessos obscurs- una massa "indignada" o propensa per la seva situació precària, a la protesta.
Ja les veus contràries a la despesa de l'organització de la Jornada Mundial de la Joventut, esdeveniment que tindrà lloc el proper mes d'agost a Madrid, organitzat per l'Església Catòlica i amb la presència del Papa Benet XVI, s'estan sentint amb força: una conjunció clerical i empresarial per una gran despesa inútil en plena crisi econòmica, és el que venen a dir. Simplement voldria donar uns punts aclaridors:
1.- El pressupost és de 50 milions d'euros, un 75% aportat pels mateixos peregrins i un 25% per patrocinadors. No hi ha, per tant, una subvenció directa que provingui de l'erari públic.
2- La col·laboració pública queda reduïda a la seguretat i a la cessió d'instal·lacions per acollir persones, tenint present que les despeses derivades de l'ús de les mateixes les assumeix l'organització.
3.-Pel que fa als patrocinadors (entre els quals hi ha, per exemple, 'Prisa', empresa editora d'El Pais i propietària de la Cadena Ser) agrupats en la fundació 'Madrid Vivo', es beneficien de desgravacions pel fet de donar ajudes o de publicitar el logo de la JMJ. Això és perquè l'esdeveniment ha estat declarat "d'interès excepcional" per la llei pressupostària. N'hi ha molts d'altres d'esdeveniments amb aquesta declaració (per exemple la Copa Amèrica de Vela) i la JMJ només representarà un 8% dels recursos que l'Estat gastarà per aquest tipus d'esdeveniments. Si hi ha un debat sobre els costos i beneficis que generen els grans esdeveniments a Espanya, no crec que sigui just fer-lo només quan aquests estan organitzats per l'Església.
4.- Per que fa als beneficis, es calculen en més de 60 milions per IVA per l'activitat generada per la JMJ. A més, grups de restauradors s'han beneficiat pels 6 milions de racions de menjar que es repartiran en una setmana; així com els hotelers, que salvaran el que sempre és el pitjor mes de l'any, l'agost, per a l'ocupació a la capital de l'Estat. Els beneficis de la visita del Papa a Barcelona, per exemple, han estat innegables: un 20% més de visites a la Sagrada Família.
És una mica desagradable tractar de forma econòmica i material un esdeveniment espiritual, però és necessari fer-ho davant la difusió de notícies demagògiques. Cal tenir en compte que la JMJ estava prevista de temps enrere, quan no havíem arribat a la difícil situació que viu el nostre país, i crec que es fan esforços per que l'esdeveniment es realitzi amb la màxima austeritat. Per últim, crec que és menysvalora l'impacte social de la JMJ: la crisi econòmica no només és una crisi material o monetària: és també una crisi moral provocada per avarícia, especulació, irresponsabilitat, enganys amb productes financers, pel créixer sense límits sense pensar en el futur ni en la sostenibilitat....L'experiència cristiana compartida pels centenars de milers de joves també és una forma d'apostar per un model de vida diferent i per una societat millor: si la sortida de la crisi només fos una qüestió de rescats i retallades i no ens interrogués pel mode com vivim, a que aspirem, quines són les coses realment valuoses, com gestionem i com tractem els altres, crec que restaríem en una visió molt limitada que fàcilment ens faria caure en la mateixa pedra.

La difícil situación económica que vive nuestro país hace que los medios de comunicación tengan una gran responsabilidad de no encender chispas que hagan más difícil la vida social o que apunten a demagogias fáciles. Es evidente que el pueblo, además de gozar del derecho a ser bien informado y no ser manipulado, tiene todo el derecho a protestar, como el pasado martes en Igualada, cuando considera que las políticas, las medidas concretas y los llamados "recortes" perjudican injustamente el bienestar de todos. Pero existe el peligro, demasiado fácil, de movilizarse por intereses oscuros-una masa "indignada" o propensa por su situación precaria, a la protesta.
Ya las voces contrarias al gasto de la organización de la Jornada Mundial de la Juventud, evento que tendrá lugar los próximos días en Madrid, organizado por la Iglesia Católica y con la presencia del Papa Benedicto XVI, están haciéndose oir con fuerza: una conjunción clerical y empresarial para un gran gasto inútil en plena crisis económica, es lo que vienen a decir. Simplemente quisiera dar unos puntos aclaratorios:
1 - El presupuesto es de 50 millones de euros, un 75% aportado por los mismos peregrinos y un 25% por patrocinadores. No hay, por tanto, una subvención directa que provenga del erario público.
2 - La colaboración pública queda reducida a la seguridad y a la cesión de instalaciones para acoger personas, teniendo presente que los gastos derivados del uso de las mismas las asume la organización.
3 - En cuanto a los patrocinadores (entre ellos, por ejemplo, 'Prisa', empresa editora de El País y propietaria de la Cadena Ser) agrupados en la fundación 'Madrid Vivo', se benefician de desgravaciones por dar ayudas o por publicitar el logo de la JMJ. Esto es porque el evento ha sido declarado "de interés excepcional" por la ley presupuestaria. Hay muchos otros de eventos con esta declaración (por ejemplo la Copa América de Vela) y la JMJ sólo representará un 8% de los recursos que el Estado gastará para este tipo de eventos. Si hay un debate sobre los costes y beneficios que generan los grandes acontecimientos en España, no creo que sea justo hacerlo sólo cuando estos están organizados por la Iglesia.
4 .- Por lo que respecta a los beneficios, se calculan en más de 60 millones de IVA por la actividad generada en torno a la JMJ. Además, grupos de restauradores se beneficiarán en 6 millones por las raciones de comida que se repartirán en una semana, así como los hoteleros, que salvarán el que siempre es el peor mes del año para la empleo -agosto- en la capital del Estado. Los beneficios de la visita del Papa a Barcelona, por ejemplo, han sido innegables: un 20% más de visitas a la Sagrada Familia.
Es un poco desagradable tratar de forma económica y material un acontecimiento espiritual, pero es necesario hacerlo ante la difusión de noticias demagógicas. Hay que tener en cuenta que la JMJ estaba prevista tiempo atrás, cuando no habíamos llegado a la difícil situación que vive nuestro país, y creo que se hacen esfuerzos para que el evento se realice con la máxima austeridad. Por último, creo que se minusvalora el impacto social de la JMJ: la crisis económica no sólo es una crisis material o monetaria: es también una crisis moral provocada por avaricia, especulación, irresponsabilidad, engaños con productos financieros, por crecer sin límites sin pensar en el futuro ni en la sostenibilidad .... La experiencia cristiana compartida por cientos de miles de jóvenes también es una forma de apostar por un modelo de vida diferente y por una sociedad mejor: si la salida de la crisis sólo fuera una cuestión de rescates y recortes y no nos interrogara por el modo como vivimos, en que aspiramos, cuáles son las cosas realmente valiosas, como gestionamos y cómo tratamos a los demás, creo que quedaríamos en una visión muy limitada que fácilmente nos haría caer en la misma piedra.

Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 9 Nou i a l'edició digital de Temes d'Avui.

La recuperació de la Festa de Corpus Christi a Catalunya

Una de les festes més pròpies del calendari catòlic és la de Corpus Christi, quan l'Església celebra amb exaltació la presència real de Crist en l'Eucaristia. És una festa profundament arrelada en el nostre país, d'on n'ha nascut una bona part de les expressions més significatives del folklore.
Mn. Josep Maria Mas i Busqué afirma, referint-se a la festa de Corpus d'abans del Concili Vaticà II, que "era una explosió d’enaltiment de l’Eucaristia en una diada participada per tota la població, adquirint a cada lloc una manifestació de la seva manera de ser, on hi sortien tots els recursos imaginatius de cada tarannà en una de les festes més grans i participades de tot l’any, abraçant tota la societat. El moment més important i així viscut era la solemníssima processó que ocupava la tarda amb un llarg seguici pels carrers ornats amb catifes de flors, domassos als balcons, abocament de retallets de papers acolorainats o pètals de flors, altars a diversos indrets per a ajocar-hi la Custòdia que s’hi parava per a beneir la contrada, clerecia, autoritats civils, banda de música, infants de Primera Comunió, i tot l’espetec folklòric de gegants, capgrossos, dracs, àguiles, etc. Tota la població i el que la representa rendida als peus de Jesús que s’entrega en l’Eucaristia" (Enllaç dels Anoiencs, 23 de juny de 2011).
Tanmateix en el postconcili i també al suprimir-se la festa civil del dijous de Corpus a principis del 80, la festa va anar sofrint una decadència. En molts llocs es va suprimir la processó i només es va mantenir en aquelles poblacions amb més tradició i arrelament, que no són poques. Tanmateix, en algunes es van quedar amb elements més vistosos -catifes, gegants- però ja sense la processó.
Un dels indrets més visibles on es viu aquesta festa a Catalunya és Berga, on "La Patum" fou declarada patrimoni de la humanitat el 2005. Fa dècades que no s'hi celebra la processó de Corpus i "La Patum" s'ha anat desvinculant del seu sentit religiós. Enguany ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació una proposta que ha fet als bergedans el bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, durant l'homilia de la missa del Corpus a Berga, per recuperar la processó.
Aquest és un fet significatiu que indica un canvi de tendència dels darrers anys, encapçalada per un gest llunyà però valent: el 1979 Joan Pau-II va recuperar la processó a Roma. Aquesta canvi de ha anat guanyant ressò a Catalunya i darrerament hi hagut passos a favor de la recuperació de la festa a casa nostra.
El bisbe de Girona, Mons. Carles Solé, va recuperar la processó pública que s'havia perdut i ha anat guanyant participació any rera any. A Vic, després de 25 anys de no celebrar-se, la processó de Corpus es va tornar a celebrar el 2005 a instàncies del bisbe, Mons. Romà Casanova. El mateix any es recuperava també la processó a Terrassa, en motiu del primer aniversari de la creació de la diòcesi. A Lleida al 2010 es va viure el fet històric que la festa i la processó tornaven al bell mig de la ciutat, després d'anys de celebrar-se de forma discreta a la Seu Vella.
Sense voler fer un exhaustiu repàs històric, constatem com avui 2011 la festa de Corpus es viu a totes les seus diocesanes. A Barcelona, amb la missa al pla de la Catedral i la processó als carrers del voltant, una festa amb originada el 1320. Del 'cap i casal' n'ha nascut la bella tradició de "l'ou com balla", tant característica. A Tarragona la festa s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIV. Fou iniciada l'any 1357 a instàncies de l'arquebisbe Sanç López d'Ayerbe. A Solsona, la primera referència escrita de la Festa de Corpus és de l’any 1331, i la processó es realitza el diumenge pel centre de la vila. Semblantment, la festa es manté a Sant Feliu, Tortosa i a Urgell.
Tant de bo que aquesta recuperació ajudi a revitalitzar el sentit més genuí de moltes expressions culturals i que, sobretot, ajudi a la fe del poble cristià. Crec que, a més de recuperació de les processons, cal de nou una renovada catequesi sobre el sentit de la presència i de l'adoració eucarística, tal com demanà Benet XVI en l'exhortació postsinodal Sacramentum Caritatis: "serà de gran ajuda una catequesi adequada en la que s'expliqui als fidels la importància d'aquest acte de culte que permeti viure més profundament i amb major fruit la celebració litúrgica" (núm. 26).

Un nou giny als artistes

Mentre veiem com als temples ha minvat l'assistència i culte en aquest segle secularitzador, veiem que no ha baixat l'interès per la bellesa que irradien, per exemple, les nostres catedrals. Es podria dir, de forma una mica vulgar, que 'Déu' ha perdut clients, però no en canvi, l'art i les expressions simbòliques que al llarg de la història ha inspirat. El Papa Benet XVI n'és molt conscient de tot això, i, en aquesta línia, una de les constants del pontificat ha estat com tornar a unir quelcom que està trencat, l'interés per l'art, per la música i la bellesa, amb la fe què l'ha inspirada.
És conegut l'encontre que tingué el 21 de novembre de 2009 a la capella Sixtina amb, per l'exemple, els arquitectes Santiago Calatrava, Zaha Hadid, l'actor Eduardo Verasategui o l'escriptora Susana Tamaro, els digué que "sou guardians de la bellesa i teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d'ampliar els horitzons de la consciència i de l'obstinació humana". També en la seva visita a Portugal tingué una trobada, el 12 de maig de 2010, amb el món de la cultura, amb una intervenció del cineasta Manuel de Oliveira.
Recentment s'han complert els 60 anys de l'ordenació de Joseph Ratzinger. Fou el dia de Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny, de l'any 1951: la rebé de mans del cardenal Michael von Faulhaber ell i 42 diaques més, entre ells el seu germà Georg, a la Catedral de Frisinga. La primera missa la celebrà el 8 de juliol a la parròquia de Sant Osvald de Traunstein. És en motiu d'aquest aniversari que el Papa ha fet un nou giny al món dels artistes.
El Papa va inaugurar el 5 de juliol al Vaticà la exposició “L'esplendor de la veritat” un homenatge de seixanta artistes per aquest aniversari. La mostra romandrà oberta fins al proper 4 de setembre, en l'atri de l'Aula Pau VI. En un espai d'uns mil metres quadrats, el visitant troba obres d'art de seixanta artistes, relacionats a la mateixa quantitat d'anys de sacerdoci del Papa. Són obres d'art que cobrixen les més variades disciplines: escultura, fotografia, literatura, arquitectura, dibuix, poesia, música, pintura, plàstica i altres.
Entre els expositors diversos artistes espanyols com Pedro Cano, Sidival Fila, Santiago Calatrava. A més estaven dos mexicans: Leandro Espinosa i Gustavo Arceves, i l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. També hi hagué participació músical, amb el català Mons. Valentí Miserachs i Enrico Morricone.
“És precisament des de la unió, des de la simfonia, des de la perfecta harmonia de la veritat i caritat, d'on emana l'autèntica bellesa, capaç de suscitar admiració, meravella i alegria veritable en el cor dels homes”, va afirmar. “Necessitem que la bellesa de la veritat i de la caritat arribi a l'íntim del nostre cor i el faci més humà”, va afegir. “Féu resplandir la veritat en les vostres obres i feu-ho de manera que la seva bellesa susciti en la mirada i en el cor de qui les admira el desig de fer bella i veritable l'existència, tota existència”. La veritat, enriquida amb l'amor, “fa de la vida una obra d'art i de cada home un artista extraordinari”, va subratllar el Papa. “L'Església i els artistes tornen a trobar-se, a parlar-se, a donar-se suport, amb la necessitat d'un col·loqui que vol i ha d'arribar a ser cada vegada més intens i articulat, també per a oferir-se a la cultura, és més, a les cultures del nostre temps" va concloure.
El Papa és un home modern i sap de la grandiosa influència del llenguatge icònic i artístic en l'era postmoderna, per sobre del lògico-racional. Arriba més el cor una imatge que mil raonaments. Enllaça amb una trajectòria de segles: sempre l'Església ha utilitzat els millors artistes -arquitectes, músics, pintors- per fer veritables catequesis, edificar grandiosos temples i embellir el culte i la litúrgia. Avui, la via pulchritudinis està prenent un nou protagonisme.
Article publicat a la revista Bon Pastor en el seu número de juliol-agost.

En defensa del diumenge

La difícil situació econòmica fa que en nom de la recuperació es posin en perill drets laborals assolits al llarg dels anys i es fa complex emetre un judici davant les peticions de flexibilització -en principi una cosa negativa pels treballadors i les famílies- per facilitar la creació de llocs de treball i sortir de l'atur -una cosa positiva i necessària (avui especialment). Les raons econòmiques i les del bé comú sembla que s'oposin, però en tot -suposo- s'ha d'intentar cercar un equilibri realista defugint les posicions maximalistes.
Tanmateix avui defensaré la no-flexibilització d'una de les grans conquestes de la nostra cultura: el Diumenge. Llegeixo que les grans companyies comercials del nostre país estan pressionant al PP -ara governant en la majoria de les autonomies- que permeti obrir 22 diumenges a l'any, com ja passa a la comunitat de Madrid. Tot això, a més de causar greus perjudicis al petit comerç, va desfigurant progressivament el fet social de la jornada dominical com a dia de descans col·lectiu.
La imposició del Diumenge festiu a la societat occidental es herència del Sabath jueu, el darrer dia de la setmana en que el Creador va descansar. Els cristians celebraven el Diumenge, dia de la resurrecció de Jesucrist, en dia laborable fins que, per l'expansió del cristianisme, l'emperador Constantí el va imposar com a festiu, inclús per als esclaus, canviant així la cultura romana de treballar tota la setmana (tenien els jueus per peresosos per descansar el Sabath). Hi ha cultures com la xinesa que desconeixen el descans setmanal.
Aquesta imposició d'un dia de descans obligatori sempre ha suscitat tensions i temptatives d'excepcions, especialment en situacions difícils, com durant la revolució industrial o la postguerra al nostre país. Però per la secularització cada cop menys sembla estrany oposar-se al treball dominical: em fixo per exemple que les reunions de l'Eurogrup per rescatar Grècia se celebren sempre en diumenge.
Les coses han canviat molt: aquí a Igualada, als anys seixanta, els veïns del barri de Montserrat van haver de demanar permís al bisbe per poder treballar el diumenge per construir l'actual església, ja que era l'únic dia que podien. O per respectar el descans dels periodistes, a tot Espanya no sortien diaris el dilluns i simplement es feia una mínima síntesi en 'La Hoja del lunes'. El diumenge tenia un sentit de descans sagrat que s'ha anat esmorteint.
En un interessant article de P.J.Ginés a Forumlibertas s'explica que estan produint mobilitzacions a tot Europa per la defensa del Diumenge, els polonesos estan molt actius en aquest sentit, recollint firmes. La idea és que el Diumenge és un patrimoni de la nostra cultura, un avanç en favor del bé de l'home que no podem perdre.
Els cristians celebrem el Diumenge com el dia per adorar a Déu, especialment en la Missa Dominical, on es dona gràcies i s'agafen forces per la nova setmana. Però a partir del culte s'ha anat configurant una cultura dominical que implica una manera de viure. Aquesta cultura també ha estat progressivament reformada per la cultura del weekend amb l'afegitó del dissabte (per a molts joves, el diumenge és un dia de ressaca), però encara avui un dissabte no és un diumenge, té un un aire diferent.
Diu el filòsof Spaemann que "el Diumenge s'escapa del sistema funcional de la nostra existència. És un dia per no ser servidors, sinó per ser senyors. És un dia per no servir per a res, sinó per simplement ser, i la resta no importa", un dia gratuït, per gaudir del que som, per escapar-nos de la lògica econòmica i utilitarista de la resta de la setmana. És per això que el Diumenge és també el dia per excel.lència per gaudir de la natura, per reunir a la família (la tradició més observada pels italians, per exemple, és el dinar dominical a l'entorn de la taula), per visitar malalts, per practicar l'esport, per llegir, gaudir de la música i per tot el que no podem fer de dilluns a divendres.
Per als catòlics l'Església no ha canviat els manaments: és un pecat contra el tercer Manament treballar o obligar a treballar en Diumenge. Evidentment, queden exclosos d'aquesta llei aquelles feines que no es poden parar (hospitals, bombers) o que tenen sentit de lleure (cines, restaurants).
Mentre es va enfosquint el diumenge, al captard, com una tristesa o una sensació psicològica va apareixent. S'acosta el dilluns, tornem a ser esclaus. La litúrgia dominical ho ha recollit en un prefaci, la humanitat espera "un diumenge sense posta" a la fi dels temps, la imatge bellíssima d'un Diumenge on no es pon el sol, en un sentit escatològic. Però mentre estem en aquest temps ens cal defensar aquest dia com un tast de plenitud, com un dret dels treballadors, per a gaudir de nosaltres mateixos, com un signe cultural que ens identifica.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de juny de 2011)

Explorant noves formes de comunicació

El Papa Benet XVI va participar, el passat Divendres Sant, en un programa de televisió de la cadena pública italiana (RAI-1) titulat A Sua Immagine, en que va contestar a set preguntes sobre Jesús i la fe, seleccionades d’entre unes tres mil que havien enviat els espectadors. El dia següent el programa fou emès per Televisió Espanyola i altres cadenes del nostre país. Era la primera vegada a la història que un papa participava en una iniciativa d’aquesta índole, amb participació popular, ja que ja fou entrevistat per la televisió alemanya el 2006.

Una de les grans virtuts de Benet XVI és la claredat expositiva. Rosario Carello, el presentador del programa, declarà que “el Papa aconsegueix d’expressar conceptes, a vegades complicats, de forma senzilla i al mateix temps satisfactòria. El cervell els entén i el cor se sent animat per les seves paraules”.

Les respostes del Papa, certament, foren concises, clares, però també profundes i amb un llenguatge adient, i van ser reflexions a qüestions sobre el sofriment, l’ànima d’una persona en estat vegetatiu, l’èxode dels cristians que estan sotmesos a persecució, la pau entre cristians i musulmans... Les preguntes, i crec que aquest fou un dels punts forts –àdhuc emotius- del programa, foren fetes per una gran diversitat d’interlocutors, alguns de gran actualitat com una nena japonesa de set anys, una dona musulmana de Costa d’Ivori o un grup de joves cristians de l’Iraq.

Entre les paraules de Benet XVI destaquen les que dedicà al sofriment dels japonesos: “no tenim la resposta, però sabem que Jesús ha sofert com vosaltres i està de la vostra part"; o el que digué a la mare que té el fill en estat vegetatiu: “certament l'ànima està encara present en el cos. La situació és tal vegada com el d'una guitarra amb les cordes trencades, pel que no pot sonar. Així també l'instrument del cos és fràgil, vulnerable, i l'ànima no pot sonar, per així dir-ho, però segueix present. També estic segur que l'ànima sent profundament el teu amor, fins i tot si ell no entén els detalls, paraules, etc, però hi ha la presència d'un amor que sent”.

El programa, però, resultà per mi insuficient i inadequat pel que fa a la presentació, estil o les diferents intervencions dels contertulis presents. Comparteixo l’opinió en el seu bloc d’un reconegut analista sobre la relació entre l’Església i els mitjans de comunicació, Diego Contreras: “hagués preferit que el programa de televisió oferís solament les preguntes i respostes del Papa, sense necessitat de glosses ni comentaris per part de convidats en l'estudi (comentaris molt encertats, però no necessaris: al Papa se l’entenia molt bé)”.

De fet, Benet XVI en aquest programa simplement ha passat a format televisiu una de les seves pràctiques habituals en la seva etapa de cardenal i després de pontífex, la de contestar a preguntes. Ho ha fet a sacerdots en diverses ocasions, com la clausura de l’any sacerdotal o a l’estiu a la vall d’Aosta, però també amb els periodistes durant els viatges, en alguna entrevista a ràdio vaticana, o amb els nens que es preparaven per la Primera Comunió. També ha contestat a diverses entrevistes de les quals n’han resultat llibres, el més recent La llum del món.

Crec, finalment, que aquesta modalitat comunicativa que a través de llibres o ara per la televisió caracteritza a Benet XVI és un exemple pràctic de com hauria de ser la relació entre el missatge que ofereix l’Església i els mitjans de comunicació. Estem davant d’un terreny en que cal sempre formar-se i treballar, a tots nivells, des del més institucional i diocesà, fins a les relacions entre la parròquia i la premsa local : l’Església ha d’adaptar el seu missatge al format dels mitjans de comunicació. Hi ha gèneres literaris, per parlar així, que no són traspassables a la premsa, com l’homilia o les notes de la fulla dominical. Això no significa que haguem de rebaixar el missatge, ni distorsionar-lo, però si fer-lo accessible als professionals d’aquests mitjans, i d’aquesta manera a la seva audiència, molt més nombrosa que la de la missa dominical o dels nostres pròpis mitjans. Que pensem que volem dir i com ho volem dir, que siguem més clars i curosos en el llenguatge i, sobretot, evitant actituds de supèrbia, superioritat o agresivitat.

Penso que el Papa Ratzinger en les seves predicacions i també en les seves respostes en aquest programa televisiu, tant humanes, però profundament arrelades en la fe cristiana, humils i tendres, ens dóna una lliçó comunicativa per a l’Església del segle XXI. (Publicat a la revista Bon Pastor, en el seu numero de juny de 2011)